diumenge, 22 d’abril de 2018

El follet pintor



     Els cels ennuvolats sempre ens conviden a somiar. A Nataú passa el mateix... Hi havia un follet pintor que se sentia especialment inspirat quan mirava els núvols i això va resultar ser tota una sort per al vell país de la màgia. Voleu saber per què? Llegiu-ne la història...


        


     
     EL FOLLET
       PINTOR  

   PUIG DEULOFEU

         Dlof.  











Feia dies i dies que plovia a Nataú. Fins i tot Uten, el drac del vent, que tan amic era de la pluja ho trobava estrany... S'encaminà cap a un dels racons preferits del seu amic Julpà, decidit a demanar-li al drac de la pluja per què regalava tanta aigua al vell país de la màgia.
- No ho he decidit pas jo... -es disculpà Julpà amb els ulls amarats d'emoció- Que no ho saps?
- El què? -féu Uten impacient.
- Cal que plogui perquè els follets pintors puguin fer la seva feina...
Uten esbufegà amb força, de fet, se li escapà un xiulet desconcertat.
- Els follets pintors, dius? -s'exclamà- tanta feina volen fer?
- Tota la que puguin... és clar... però Uten; que no saps el que passa?
El drac del vent negà amb vehemència.
- És un atac de bruixes... -començà Julpà com si no trobés la manera de començar- Són forasteres, d’un país llunyà. Es diuen bruixes celevines i són molt ferotges... no s'havia vist mai res de semblant.
- Què han gosat fer? -s'esverà Uten.
- Es tracta d’un setge. Em temo que han aconseguit aïllar el cor màgic que alimenta Nataú de tot el que l'envolta...
- Mis... nòs...? -quequejà el drac incrèdul.
- Sí, el vell drac dels somnis està envoltat per unes tenebres estranyes que impedeixen que els seus somnis s'escampin per Nataú i n'alimentin la màgia com sempre han fet. Tot el país se'n ressent. Tot es desdibuixa i perd el seu poder... tot es torna descolorit, trist, gris i cruel...
- Per això els follets no paren de feinejar... -reflexionà Uten comprensiu.
 



Les bruixes celevines assetgen Nataú


El drac del vent es mirà la fina pluja amb els ulls negats d'emoció. Sabia molt bé que els follets pintors eren responsables de la gran bellesa que regalava Nataú a tots els seus pobladors. Els follets pintors trescaven incansablement pertot arreu quan plovia, renovaven els colors i les formes de tot el que era viu per omplir-ho d'energia amorosa amb la puresa de la seva màgia ingènua. Quan plovia tot es tornava més vívid i lluent, els colors reviscolaven amb força i les olors es tornaven més amoroses, rotundes, vitals. Ells donaven i donaven tot el seu talent i poder com si pintessin un món nou amb cada gota de pluja, d'aquí els venia el nom de «follets pintors».
- Ells fan tot el que poden... -sospirà Julpà emocionat- però la màgia de Nataú depèn dels somnis de Misnòs per viure, com ja saps el cor del drac dels somnis és dels més antics de Nataú i hi ha veus secretes que diuen que és el cor mateix de Nataú. Les celevines saben molt bé el que es fan. -lamentà.
- Cal alliberar Misnòs d'aquest embruix que l'empresona. No s'hi pot fer res?
Julpà negà amb vehemència.
- Res del que hem provat no sembla poder vèncer l'encanteri de les tenebres mata-somnis de les celevines... el vell drac Misnòs deu somiar i somiar com sempre fa, però els seus somnis cauen presoners d'aquesta tenebra furibunda que han teixit les malvades celevines amb el seu poder.
Uten es remogué inquiet, incapaç de contenir el mal geni que li creixia gola endins. Udolà amb força, se sentia impotent.
- Provaré una cosa... -va dir de sobte.
I s'envolà cel enllà buscant els Cingles de Litrab, la llar antiga on vivia el vell Misnòs. 



Els follets pintors no paren de treballar...



Quan va arribar va veure una teranyina fosca que embolcallava els cims com una malura perniciosa. S'hi acostà rabent i inflamà el seu cos ventós amb tot l'aire que era capaç de contenir. S'inflà i s'inflà fins que ja no va poder més i en aquell moment cridà amb tota la força del seu poder fet de vent furiós i salvatge el nom del seu amic Misnòs.
Les tenebres van tremolar una mica al voltant dels cims, però no es van esvair.
Uten, furiós, repetí l'intent unes quantes vegades; però tot va ser inútil. Aquella tenebra assetjava tenaç al cor dels cims i emmetzinava els somnis que somiava Misnòs fent-los morir abans d'arribar al món que els esperava i que en depenia.
Uten acotà el cap, derrotat. Mai no s'havia sentit tan trist, tan buit, tan incapaç. La seva mirada vençuda es perdé núvols enllà, buida, orba, estèril.
Potser aquella sensació d’impotència momentània va ser la que el va fer adonar-se d'un fet que, d'altra manera, empès pel seu coratge incansable, no hauria pogut percebre com ho féu en aquell moment de rendició.
Lluny, en la distància, un forat obert al cel endolat resplendia amb una llum encisadora. Era tan bonica aquella llum... tocava els núvols amb delicadesa i els transformava miraculosament en un esclat de colors... com podia ser que una cosa tan bonica brillés amb tanta força enmig de la desolada situació que vivien?
Uten sospirà amb força. Se sentia derrotat i li semblava veure visions, però era curiós de mena i no es va resistir a acostar-se al racó del cel que tant atreia la seva atenció.



Uten va veure una llum encisadora...


Quan va arribar a prop d'on brillava la llum ja gairebé estava convençut que allò era obra d'algú. Quan va veure un follet menut amagat entre les branques d'un arbre molt alt, es va convèncer que ell
, d'alguna manera inexplicable, n'era el responsable. El follet movia els braços i dansava com si sentís una melodia secreta que el feia moure's harmoniosament. Es mirava el cel completament embadalit, com si hi veiés coses i no pogués parar de sorprendre's del que hi descobria.
- Hola company... -va xiular suaument a prop del follet- Què fas?
El follet s'espantà una mica i abaixà els braços avergonyit. Només fer això, el forat de llum ennuvolada que contemplaven es va tornar un mur endolat de pluja, opac i impenetrable.
- No... -va afanyar-se a dir el drac del vent- no paris... és molt bonic, això que fas...
Uten no estava gaire segur de què passava, però intuïa que el follet era capaç d'uns prodigis inexplicables.
El follet se'l mirà amb timidesa.
- No els ho diràs, oi? -va dir amb un fil de veu.
- A qui? El què? -va fer Uten a mitja veu.
- Al Mestre Follet Pintor... -va fer el follet espantat- Em renyaria molt...
- Per què? -se n'estranyà el drac del vent- A mi no em sembla que facis cap mal...
- No... -va mig preguntar el follet- és que... se suposa que hauria de pintar...
El drac del vent somrigué comprensiu.
- Però t'agrada més... com en diries d'això tan bonic que saps fer?
El follet obrí molt  els ulls, il·lusionat.
- Dibuixo coses als núvols! -explicà ple d'entusiasme.



- No els ho diràs, oi? -preguntà el follet.


- Dibuixes... coses... als... núvols... -repetí Uten vivament impressionat – I, escolta, d'això... com te dius?
- Em dic Buixets... oi que no els ho diràs?- insistí.
Uten negà rotund.
- Em sembla que això que fas és molt, molt bonic... -va dir convençut- i no sé si ens podria ajudar a resoldre el gran problema que tenim amb les bruixes...
- Ai! Les bruixes! És veritat! Tenim molta feina els follets!
En Buixets semblava atabalat. Uten se'l mirà amb atenció, el petit follet semblava sentir-se culpable de no atendre les seves obligacions com a follet pintor que era.
- Escolta, Buixets... -va dir el drac- això que fas no és res dolent... de fet, potser seria la solució... vols venir amb mi a veure un amic?
El follet, esporuguit, es mirà el drac amb atenció; de seguida, però, assentí en silenci.
- Bé! El món és dels valents! -va riure el drac del vent.
I dient això, s'emportà el follet a fer una visita molt especial.
Quan van arribar al cau d'en Quelet i en Getet, el petit Buixets tremolava tot ell.
- I doncs? -va dir el vell Quelet en veure'ls arribar- Un drac de vent i un jovenet pintor...
Els ulls profunds del vell Mestre dels Talents examinaren amb atenció el rostre esporuguit del follet.
- Em sembla... -va dubtar- no, em sembla que no ets ben bé un pintor...



Uten s'emportà el follet a visitar el Mestre Quelet.

Uten es mirava el vell Quelet amb molta atenció, contenia l'alè per no distreure la capriciosa atenció del vell Mestre d'allò que es delia per saber.
- Llum? Núvols? -s'estranyà el vell Quelet- el teu talent té a veure amb els núvols?
Obria els ulls desmesuradament.
- Com pot ser? - reflexionava el vell Quelet com si ells no hi fossin- Hi jugues? És així com ho fas? Sí... és així -sospirà impressionat-. Veus la llum que batega en tot. La saps trobar! Per això pots donar vida als núvols... Jugues a formar figures, formes, criatures... Hi saps llegir la fantasia inesgotable que contenen! La saps fer real! Quina meravella! Quin GRAN talent!
En Buixets se'l mirava astorat. Uten somreia obertament.
- Mestre Quelet... -va començar a dir el drac.
El follet se'l mirà amb atenció.
- Ets de vent, tu... -va dir admirat com si no l'hagués vist mai abans- un follet dels núvols i  una criatura de vent... quina gran combinació!
Uten obrí els ulls colpit per la inspiració.
- Quelet... -va dir emocionat el drac- sou realment extraordinari!
El drac del vent es mirà el petit Buixets amb emoció.
- Escolta... -va dir-li- em podries ensenyar això que fas amb els núvols?
En Buixets assentí en silenci, mig avergonyit. Uten ullà el cel amb impaciència donant a entendre que esperava que el follet entrés en acció.



- Veus la llum que batega en tot...

El follet mirà el cel amb atenció. Era un mur de plom impenetrable. De sobte, alguna cosa canvià en ell. Ja no se'l veia tan encongit, tenia el cos relaxat i la mirada perduda. Movia el cap amb delicadesa, com si busqués un angle de visió adequat i, mentre el trobava, els ditets començaven a dibuixar figures en l'aire, com tendres carícies que seguissin una melodia inexistent.
Somreia. El rostre se li havia transformat en una expressió de genuïna felicitat, els braços començaven a abastar l'infinit i a engrandir els gestos tímids d'abans. I Els núvols començaren a canviar.
De sobte, davant dels ulls esbatanats del drac del vent i del vell Mestre Quelet, el dol que amarava el cel s’obrí com un llenç esparracat i una llum pàl·lida besà les crostes de la nuvolada esquinçada. Al cor d’aquella llum pura, el follet hi anà col·locant trossos de núvols foscos que agafava d’aquí i d’allà i gràcies al seu talent, un munt de figures esponjoses anaren prenent forma dins aquell particular escenari de llum. S'hi veien cares inflades, gestos allargassats, somriures immaculats i transformacions miraculoses. El petit món que imaginava el follet prenia forma al cos inflat dels núvols i n'aprofitava el gruix i la llum per donar vida i expressió a cada rostre, a cada figura. Aleshores, en Buixets els picà l’ullet i, armat amb els seus colors més radiants, començà a acolorir la seva creació per revestir-la d’una vitalitat fascinadora.
- És genial! -exclamà Uten entusiasmat.
- Com un somni carregat de fantasia... -sospirà en Quelet inspirat.
- Exactament! -xiulà Uten expressiu- I què passaria si guiés aquests núvols tan especials al cor embruixat de Nataú? 

Uten no esperà la resposta, només afegí:


En Buixets començà a jugar amb els núvols...

- Buixets, amic meu, no deixis de fer el que fas!
L'agafà d'una revolada i Començà a bufar amb molta força per empènyer tots els núvols que  el petit Buixets tocava amb el seu poder cap als Cingles de Litrab.
Les figures ennuvolades viatjaven de pressa empeses pel vent i Julpà, el drac de la pluja, els veié volar cap a Litrab sense entendre què passava.
- Uten... - digué Julpà sorprès- Havies de ser tu... i, un follet pintor? -dubtà- però, quina mena de núvols són aquests que empenys amb tanta força?
El drac del vent se'l mirà de reüll i amb un cop de cap el convidà a seguir-lo.
Eren a tocar dels Cingles. Les tenebres que els embolcallaven mantenien el setge furibund que amenaçava tot Nataú. Les nuvolades de color s'acostaven als cims enteranyinats i el petit Buixets no deixava de donar-los noves formes. Els núvols s'acostaren a les tenebres i una forta descàrrega de llum escampada en mil colors radiants posà en evidència el xoc brutal dels dos poders antagònics; el poder obscur de les bruixes es resistia davant la presència del poder creatiu del follet i els seus núvols de colors, tot eren llambregades de llum i trons enlluernats que esquerdaven el llenç opac de les tenebres teixides per les bruixes. Aleshores un raig de llum pura emergí del cor de Litrab i provocà una explosió enorme que esmicolà les tenebres i ho omplí tot de llum pura alliberant els Cingles del setge malvat que els havia empresonat fins aleshores. Sota els núvols aparegué Misnòs amb la mirada encesa de llum i el cor coratjós que només tenen els somiadors.
- Uten, amic meu! -saludà el drac dels somnis- Havies de ser tu! Fa tant de temps que maldo per desfer aquest encanteri mortal!




L'esclat de llum i de colors alliberà Litrab.


Uten rigué sorollosament.
- Doncs no he estat jo qui t'ha ajudat... -va dir feliç- Prou que ho vaig provar... però el meu poder no hi podia fer res de profit... Sortosament, vaig conèixer un somiador capaç de fer amb els núvols el que tu fas per Nataú...
El petit Buixets abaixà els braços sorprès. El vell drac dels somnis se’l mirà llargament fins que es decidí a parlar:
- Un petit follet amb un poder prodigiós! -exclamà Misnòs vivament impressionat- L'afinitat del seu poder amb el meu ha aconseguit atacar des de fora el que jo només podia atacar des de dins empresonat com estava pel conjur de les bruixes, sense el poder creatiu dels seu do candorós i pur mai no m'hauria pogut alliberar d'aquest setge cruel.
- I tot Nataú n'hauria patit les conseqüències! -sospirà Uten- Ara el malson s'ha acabat i tot gràcies a tu!
El petit follet s'encongia avergonyit.
- No li direu al Mestre Pintor, oi?
Uten rigué amb força.
- Però petit, que no ho veus? Tu solet has salvat la màgia de Nataú!
En Buixets acotà el cap.
- Jo només jugava... -va dir- és el que més m'agrada... i si el meu Mestre ho sabia em renyaria molt! Sóc un follet pintor, jo!
Misnòs se'l mirà amb atenció.



- Jo només jugava...


- Buixets... -va començar a dir amb la seva veu profunda- Tu ja no ets un follet Pintor.
- A no?
- No -assegurà Misnòs convençut-. Ets un follet dels núvols.
El follet alçà la mirada i somrigué feliç.
- M'agrada -decidí.
- Als Cingles hi creixen nuvolades molt generoses... -temptà el vell drac dels somnis- que potser t'agradaria jugar-hi mentre em fas companyia?
El follet obrí molt els ulls.
- Jo?
- Aquest pot ser un lloc molt solitari... -s'excusà Misnòs- i els somiadors ens hem de fer costat!
- Però... -dubtà el follet- i què dirà el meu Mestre?
- El teu Mestre Pintor té molts follets al seu càrrec... -explicà Uten maliciós- segur que el puc convèncer que permeti que un dels seus deixebles sigui l'ajudant especial que Misnòs reclama.
- Seria fantàstic! -exclamà el follet feliç.
I a partir d'aquell dia el petit Buixets rondà pels Cingles de Litrab fent companyia al vell drac dels Somnis i jugant amb els núvols.


La creativitat tenyeix la vida de colors.

dimarts, 26 de desembre de 2017

Calendari Nataú 2018


             CALENDARI NATAÚ 2018

Des de Nataú us volem acompanyar dia a dia, és per això que hem decidit fer-ho a través d'un CALENDARI ple de màgia, fantasia i valors que ens ajudin a tots a fer un món millor.
Podem viure de moltes maneres, però conservar dins nostre la mirada pura d'un infant ens ajudarà a fer present el camí daurat que impulsa el batec dels nostres cors.
Com sempre, des del cor de la màgia de Nataú us desitgem tot l'amor, la puresa, la fantasia i la il·lusió de sempre .

 

 
 Podeu accedir al calendari clicant :  Calendari Nataú 2018

Els meus dracs, gegants, follets, fades, bruixes i d'altres criatures màgiques de Nataú esperem que us agradi compartir el dia a dia amb nosaltres.
Gràcies per ser-hi!!!
                                                           Puig Deulofeu

 

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Coixí de núvols



Els temperaments somiadors sentim una 
veritable fascinació pels núvols.
Això també passa a Nataú...
Hi va haver un gegant que estava tan 
enamorat dels núvols que decidí que 
serien el lloc perfecte per fer-hi niu... 
Creieu que ho va aconseguir? Trobareu la 
resposta 
a...





  COIXÍ DE

  NÚVOLS

 Puig Deulofeu

       Dlof. 



Nataú sempre havia estat terra de gegants.

Aquestes criatures descomunals poblaven la

terra dels dracs gairebé des del principi dels 

temps i compartien amb d'altres criatures 

màgiques el dia a dia que trenava l'evolució 

natural de les coses; però l'aparició d'unes 

criatures diminutes ho va canviar tot.


Les primeres persones que arribaren a Nataú 

ho feren atretes per la singular bellesa dels 

seus paisatges. El mar, les muntanyes i les 

valls s'anaren omplint d'homes i dones que 

feren bullir el territori amb la seva activitat 

frenètica, incansable.


Els gegants no se sentiren amenaçats en 

absolut pels nous pobladors, eren tan 

grossos, forts i confiats que no sospitaren 

que hi pogués haver cap problema amb 

aquells éssers menuts i feiners.




Nataú era un lloc molt bonic...




Però la gent que arribà a Nataú vivia 

d'esquena a la màgia i no semblava capaç 

d'entendre o acceptar l'existència de cap 

altra mena de criatures que no fossin com 

elles.


Les primeres trobades entre persones i 

gegants causaren un gran rebombori entre 

la gent petita, una por forassenyada i 

agressiva s'apoderà de la seva petitesa i la 

por -com sempre- posà pals a les rodes a la 

bona entesa ingènua i natural que els 

gegants haurien esperat.


Tots els xiscles i corredisses que 

s'esdevenien als formiguers humans quan 

corria la brama que hi havia un gegant a prop 

va acabar convencent els gegants (i, de 

passada, a d'altres criatures no humanes de 

Nataú) que la convivència no seria possible.




La gent tenia por...



A poc a poc, els gegants es van anar 

acostumant a defugir les persones i a 

amagar-se'n tant com els fos possible; però 

no era gens fàcil amagar-se quan un té la 

mida d'un gegant!


Molts gegants provaren d'amagar-se al fons 

de les timbes i als racons més esquerps de 

Nataú, s'exiliaven voluntàriament als llocs 

més allunyats per no sentir xiscles ni 

renous... D'altres, més intrèpids, es feren els 

seus refugis a mida, erosionaven el terreny a 

cops de puny si calia per crear caus ofegats 

al cor de les muntanyes, o esculpien a 

mossegades els penya-segats més esmolats 

per desanimar l'afany d'expansió humana.


N'hi hagué un, però, que no semblava 

adonar-se del problema que capficava tots 

els  altres gegants.



Molts gegants marxaven...




Dormia plàcidament sota el sol, 

despreocupat i tranquil, o s'entretenia a 

badoquejar mirant-se el cel amb ulls 

somiosos. Quan els altres gegants 

l'acuitaven perquè s'alcés i s'amagués a 

algun racó menys temptador per a l'àvida 

atenció dels homes ell sempre deia:


- Oh! Ara no hi són pas... ja me'n preocuparé 

quan arribin...


Jaó acabava la paciència dels altres gegants.


- Hauries de buscar-te un cau... -li deien 

assenyats- aquelles personetes criden molt i 

fan molta nosa!


Jaó somreia plàcidament sense deixar de 

mirar el cel amb aire extasiat.


- Què faràs si vénen? -s'esveraven els altres 

en veure que no canviava d'actitud.


- Oh! No ho sé pas... ja hi pensaré... I si no... 

me n'aniré a viure als núvols...


- Ai, Jaó! -feien els seus amics- ets un somia-

truites!


Jaó s'encantava mirant el cel...





Jaó els deixava dir. Tombava el cap i es 

deixava seduir per la imatge esponjosa i 

suau d'algun núvol. Li agradaven molt els 

núvols!


Es movien sense fer gens de fressa i 

disfressaven les seves formes voluminoses 

amb mil cares diferents capaces d'explicar 

mil històries fantàstiques. Allò era una 

meravella! 


Per què no hauria de ser possible anar a 

viure al cor dels núvols? El gegant somreia 

cada cop que hi pensava, ell no podia 

entendre com s'ho feien els núvols per 

semblar tantes coses diferents i, per tant, 

reflexionava, tampoc no li calia entendre per 

què no havia de ser possible viure entre les 

masses ennuvolades que tant el fascinaven.


Aquella idea esbojarrada es va arribar a fer 

tan normal per a Jaó que arribà a creure que 

havia de ser possible anar a viure als núvols. 


I va ser per això mateix que, un bon dia, 

decidí que havia de buscar la manera de fer-

ho.




Jaó estava enamorat dels núvols...



Com que era un gegant entenimentat decidí 

que començaria pel principi.


- A veure, qui és el que sap més coses dels 

núvols? - es demanà a si mateix.


- Ja ho sé! El drac de la pluja en fa de molt 

grossos per regar tot Nataú... podria 

demanar-li a Julpà quin camí em portaria al 

cor d'una nuvolada acollidora... la màgia dels 

dracs ho pot fer tot! -es digué convençut.


Jaó s'encaminà al riu i s'agenollà prop de 

l'aigua. Havia sentit a dir que Julpà sovint 

reposava a llocs com aquell.


- Si el crido, potser s'enfadaria... -es va dir 

mentre tocava l'aigua amb el capciró dels 

dits.


- Qui s'enfadaria? -esbufegà curiós Uten, el 

drac del vent.


Jaó es girà content.





- Julpà ho sabrà...




- Uten! Que content que estic de veure't. 


Diuen que ets molt amic de Julpà...


- I tant! -va riure el drac del vent- Què li vols?


- Doncs... una coseta... M'agradaria que 

m'expliqués com puc anar a viure als núvols!


- Als núvols? -se sorprengué Uten- Ves, 

quines coses... i, per què vols anar-te'n tan 

lluny?


Jaó s'encongí d'espatlles.


- Sembla un lloc prou tranquil... -sospirà- i 

tothom em diu que les persones s'escampen 

pertot arreu! Ja saps que no semblen gaire 

sociables...


Uten deixà anar un esbufec sorollós.


- Tens raó... he sentit a dir que us tenen una 

por incomprensible.


- Som grossos... -va riure Jaó- i ells són tan 

petitets...


Uten se sorprengué de l'acudit...




Uten assentí en silenci.


- M'agraden molt els núvols, saps Uten? 

 -insistí el gegant amb la mirada perduda- 

m'encantaria viure a un lloc tan tranquil i 

sorprenent com aquell!


El gegant assenyalava un núvol imponent 

que semblava ben bé un castell de cotó-fluix.


- En parlaré amb Julpà... -prometé el drac- 


No sé què en pensarà ell... però jo no hi sé 

veure cap problema...


Passaren els dies i Jaó seguí la seva rutina 

contemplativa sense dubtar en cap moment 

que el seu amic ventós compliria la promesa 

que li havia fet. Ja es veia dalt del cel, 

envoltat de núvols i d'una pau enlluernadora. 


Aviat, però, començaren a córrer rumors que 

un petit grup d'humans s'acostava a la vall on 

vivia, tothom estava molt esverat, però Jaó, 

en comptes d'afanyar-se a fugir, seguí 

esperant tranquil·lament el retorn dels dracs 

amb la bona nova que ell desitjava.


S'imaginava un castell fet de núvols...




- Tornaran a temps... -repetia amb un 

somriure als llavis.


Els altres gegants no entenien res, anaven 

marxant de la vall i Jaó es quedà tot sol 

esperant un lloc millor on anar.


Quan van aparèixer Julpà i Uten. Jaó estava 

mig adormit.


- Jaó! Jaó! -li xiulà dolçament Uten a cau 

d'orella- Jaó, ja som aquí... que estàs a punt?


Jaó obrí els ulls il·lusionat.


- I tant! -va fer feliç- Fa dies que us espero!

   

- Així doncs... -va fer Julpà tímidament – no 

te'n desdius de voler viure als núvols?


- Desdir-me'n? -s'esverà Jaó- NOOOOOOO!

 

Julpà rigué content.


Jaó s'havia quedat adormit...




- Millor -va dir convençut-. Hem tingut molta 

feina a preparar-ho tot. I ens ha quedat molt 

bé, tot s'ha de dir... em sabria greu que no ho 

veiessis...


- Som-hi, doncs? -s'afanyà a dir el gegant.


- Sí, sí... -concedí Uten esverat i content- 

només has de tancar els ulls i imaginar-te 

que trepitges els núvols, nosaltres farem la 

resta!


- Això rai! -celebrà Jaó- m'ho he imaginat 

tantes vegades que no em costarà gens de 

fer...


Parlava amb els ulls tancats i veia 

perfectament un terra ennuvolat que 

l'encaminava cap a un castell de núvols 

majestuós. Caminar pels núvols era com no 

pesar gens i no haver d'esforçar-se per fer 

cap pas, els núvols feien una olor fresca, 

vigorosa, com de terra molla després de 

ploure i tenien el tacte suau de les coses 

delicades, fugisseres, però no s'esvaïen 

entre les mans perquè, sinó, ell podria caure 

daltabaix... Jaó seguia el fi de les seves 

imaginacions completament seduït pel que 

pensava.



Jaó se sentia com si ja hi fos...




De sobte, li semblà sentir la veu de pluja de 

Julpà com si fos molt lluny, molt lluny...


- Jaó, Jaó... -feia a mitja veu- Jaó obre els 

ulls, ja hi som...


Jaó obrí els ulls i veié el rostre amarat de 

Julpà tan a prop que se'n sorprengué i tot.


- Caram! -va dir- et feia més lluny!


- Són els núvols... -esbufegà Uten amb una 

suavitat sorprenent- esmorteeixen els sons i 

fan que semblin més llunyans...


- Millor! -va dir Jaó convençut- així estaré 

més tranquil!


Aleshores el gegant començà a escampar la 

mirada pel cel i es veié envoltat del paisatge 

que havia imaginat. Tot era exactament com 

ho havia anat fent dins del seu cap, era 

indubtable que la màgia dels dracs s'havia 

amarat al pou dels seus somnis per no 

decebre'l.


- Vaja! -exclamà- és com si ja hi hagués estat!


Els dracs rigueren enjogassats.


- És clar!


- És com si ja hi hagués estat abans...



- Aquí no et faltarà res... tot és com t'ho 

imaginaves, tines d'aigua neta de pluja, 

muntanyes de menjar que no paren de 

créixer, castells de núvols, llits esponjosos... 

tot el que mai hagis imaginat...


- O que puguis imaginar... Això sí, tot fet de 

núvols!


Uten es removia inquiet al voltant del gegant. 


Julpà, més calmós, somreia amb timidesa 

davant l'evident satisfacció dels seus amics.


- El teixit de núvols màgics s'estén per tot el 

cel... fan camins que porten a d'altres indrets 

que pots voler explorar, o no. Hi ha ponts de 

núvols que es poden desfer amb una bufada 

i si estires una mica un núvol esfilagarsat et 

pots fer una corda per enfilar-te dalt d'un 

núvol viatger. Aquest és un país sense 

fronteres, tan gran com la voluntat d'explorar-

lo, tan tranquil com la placidesa d'un somni 

acomplert.



- Aquest és el teu somni fet realitat...



- És... és... és meravellós! -va dir Jaó 

convençut- Tant de bo els altres gegants hi 

volguessin venir!


- Els ho proposarem... -va fer Uten- però em 

sembla que n'hi haurà molts que no 

renunciarien a Nataú per res del món...


- Nataú és allà baix... -mostrà el gegant- i 

aquest és el seu cel i els seus núvols... per 

tant, també som a Nataú! A més: que no és 

la màgia el que de veritat fa bategar el cor 

del nostre vell país? Què hi pot haver de més 

màgic que un coixí de núvols per dormir?


 - Tens raó! -xiulà Uten content.


Julpà assentí en silenci. El cor dels núvols 

era un llenç blanc on qualsevol cosa era 

possible.


Un coixí de núvols per a un cor somiador