divendres, 12 d’abril del 2024

GOTES DE LLUM

 

En memòria d'un amic.

Hi ha persones que són com 

gotes de llum que ens inspiren a viure plenament i la seva llum no s'esvaeix encara que ja no hi siguin ...

Celebrem el seu pas per les nostres vides com el tresor més valuós amb un record enyorat.

 

De vegades ens encantem mirant alguna cosa que trobem especialment bonica amb la sensació que la veiem per primera vegada (per més que és possible que l'hàgim tingut al davant tot sovint), aquesta pausa especial que fem és un regal que ens fa adonar de la profunda bellesa de les coses que ens envolten. 

Si hi pensem una mica més ens adonem que és la mirada que hi posem, l'atenció i la devoció que li dediquem la que ens atrapa en un moment de contemplació que ens obre el cor i ens omple d'inspiració. Trobar aquesta mirada sensible i pausada ens posa en contacte amb el més essencial, la connexió que tenim amb tot el que ens envolta.

La bellesa ens envolta
 

A Nataú passa el mateix. Al vell país de la màgia hi viu un drac extremadament sensible que desconeix que rere la seva delicada sensibilitat s'hi amaga un poder enorme. La bellesa que l'envolta el sedueix tant que el seu poder adormit es desvetlla en forma de cristalls que són com gotes de llum carregades d'inspiració. 

Adonar-se que aquests cristalls poden ser un regal per a qualsevol que els contempli esdevé un nou descobriment per al jove Juloec perquè, de vegades, no som conscients del valor que té el que som capaços de fer...

Aquest és un conte ple d'inspiració i de bellesa... El voleu llegir? No us perdeu...                                 

 

 

GOTES                       DE 

LLUM

Puig Deulofeu

Dlof.



En Juloec, el drac del gel, se'n va anar a viure als cims del Nespiurí, els més alts que hi havia a l'est de Nataú. Feia molt de temps que havia pres aquella decisió, impulsat per les circumstàncies (podeu veure Dracs) i per la necessitat d'arrecerar-se dins un paisatge que fos semblant a la seva naturalesa gelada.

Al principi, en Juloec se sentia desterrat, lluny de tot el que li era conegut, engolit dins un ambient fred i solitari; però a poc a poc, el drac del gel va anar descobrint que els cims gebrats del Nespiurí amagaven tota la companyia i el consol que necessitava.

En Juloec va haver de buscar un lloc per viure

El primer que va enamorar en Juloec va ser el silenci que bategava dins del paisatge. La pau que s'hi respirava s'agermanava molt bé amb el temperament tranquil i sensible del drac del gel; però en Juloec descobrí, fascinat, que rere l'aparença silenciosa de l'entorn hi havia tot de ressons ocults i inadvertits que amagaven un esclat de vida vigorós i plural, el veritable batec del cor dels cims. Així, seduït per la promesa que s'amagava rere l'aparença de les coses, en Juloec descobrí en si mateix un afany d'explorar que l'impulsava a descobrir tots els misteris que l'esperaven per ser descoberts.

El drac del gel explorava incansable tots els racons d'aquell petit univers fet a mida. I descobria pas a pas que el silenci i la soledat no eren res més que un miratge que protegia el secret de l'existència d'una gran quantitat de criatures desconegudes.

En Juloec explorava la seva nova llar gebrada amb devoció

Solia contemplar l'albada a una balma llòbrega i humida amb una intensa sensació de pau, esperançat davant la promesa de llum que s'obria davant seu i que li tocava el cor amb delicadesa infinita. Havia descobert un dels espectacles més meravellosos que es podien contemplar als cims: l'aclaparadora bellesa que es despertava al seu voltant amb l'arribada del sol.

La llum i les ombres jugaven amb tot el que l'envoltava, les pedres, les fulles dels arbres, l'aigua dels rius... En Juloec admirava profundament la bellesa que desprenia tot en ser besat per la llum.

El drac esperava impacient la delicada besada de la llum puríssima sobre el gel que cobria les pedres cantelludes que l'envoltaven i es deixava endur per un sentiment pregon que es removia a dins seu en contemplar la bellesa que desprenien. I d'aquesta gran afició a contemplar la bellesa en va venir la descoberta d'unes criatures peculiars que gairebé ningú no coneixia a Nataú.

El drac del gel admirava la bellesa de les albades

Les Elmes eren criatures gairebé invisibles, de fet, només se'n podia endevinar la presència gràcies al rastre brillant que deixaven sobre les coses que petjaven ingràvides. En Juloec descobria punts brillants dins el paisatge gràcies a la delicada contemplació que feia de tot el que l'envoltava. Al principi, el drac del gel creia que els punts brillants que descobria responien al caprici de la llum amorosa que besava els objectes; però un dia descobrí que no era ben bé això.

Era un capvespre gris, amb un cel ennuvolat, opac i tan dens que semblava que s'hi pogués caminar per sobre. Tot semblava més apagat i indiferent del que solia, tot menys una pedra cantelluda que reclamava l'atenció del drac amb un esclat brillant i inesperat d'energia.

El drac s'hi acostà encuriosit. Malgrat la poca llum que hi havia, aquell fragment de dura roca reclamava la seva atenció d'una manera poderosa. En Juloec, parpellejà indecís, una pedra que brillava dins la foscor incipient desmentia que fos la llum el que feia tornar les coses vívides i brillants. Allò era alguna cosa més.

Hi havia un rastre de llum enmig de la foscor...

Emocionat, el drac del gel s'acostà a la pedra i l'observà amb atenció. Brillava intensament, com si desprengués tot de petites espurnes de colors capaces de donar vida a la dura roca. Mentre contemplava amb absoluta atenció aquella pedra, el drac començà a sentir una intensa olor floral que li recordà d'altres terres, enyorades i llunyanes. En Juloec sospirà extasiat per la rara bellesa del que tenia al davant, completament fascinat per l'experiència que vivia.

Aleshores passà. Sense saber com, l'alè gebrat del drac atrapà dins seu la delicada petjada que havia quedat impregnada sobre la roca en forma d'un cristall de gel.

El drac parpellejà com si es despertés d'un somni. Davant seu, suspès en l'aire, hi havia un cristall de gel que contenia tot el misteri que ja s'evaporava de la superfície cantelluda de la roca.

D'un sospir extasiat en sorgí un cristall de gel

En Juloec somrigué feliç. Desà el seu petit tresor cristal·lí a una balma i no passava ni un dia sense contemplar-lo meravellat. No era capaç de saber com s'ho havia fet per "crear" aquell objecte tan singular, li semblava un miracle que estava completament fora del seu control i del seu abast, però sempre que albirava una lluentor estranya dins del paisatge hi corria rabent per veure si es repetia el fenomen inexplicable que havia originat el cristall, el seu tresor més valuós.

Malauradament no hi va haver sort, cap altre cristall no va aparèixer màgicament del no-res davant seu per més brillantors que descobrís i contemplés. A poc a poc, el drac abandonà la idea de poder repetir la gesta i fins i tot, durant un temps, deixà de parar atenció als punts brillants que hi havia arreu dels cims.

Però la bellesa era tan seductora i en Juloec tan sensible que aviat recuperà l'afició a emmirallar-se en els racons brillants que descobria arreu. De fet, era com si la presència de les Elmes hagués augmentat des del dia que el drac ensopegà, com per casualitat, amb la seva miraculosa creació.

En Juloec buscava rastres brillants per tot arreu

En Juloec s'abandonà a la contemplació de les coses que més brillaven per la simple satisfacció que li produïen. Aquelles visions intensament belles sempre el transportaven amb les seves dolces fragàncies a d'altres terres on no havia estat mai, seduïen la seva imaginació i la seva fascinació per tot el que desconeixia de Nataú. Allò es va fer tan quotidià en ell que aprengué a sentir la presència de les Elmes allà on tot es tornava més brillant i bonic. A en Juloec li agradava sentir-se acompanyat d'aquelles criatures invisibles que removien la seva sensibilitat i el feien sentir tan feliç. Amb això sol, ja en tenia ben bé prou.

Les Elmes seduïen la seva sensibilitat

I va ser justament quan ja no intentava reproduir l'instant meravellós en què del seu alè n'havia nascut un cristall de gel prenyat de profunda bellesa, que el seu poder adormit, de nou, es despertà.

Sense saber per què ni com, en Juloec es trobà que alenava suaument sobre els objectes que brillaven i se'n desprenien cristalls de gel intensament bells. 

El drac els desava a la balma amb devoció, però ben aviat ja no n'hi cabien més i decidí deixar-los als llocs on havien nascut. Així, pensava en Juloec, tindria un record més viu encara de cada vegada que havia estat a prop de les seves invisibles amigues.

Tot s'omplia de cristalls intensament bells

Un dia, en Cutec, el drac de la terra, va seguir el seu instint cap als cims del Nespiurí. Seguia els seus camins laberíntics sota terra (podeu llegir La capsa dels laberints ) i sentia que alguna cosa el cridava cap a l'est.

Quan en Cutec emergí del seu forat terrós sentí una esgarrifança de fred. El paisatge que l'envoltava refulgia amb els colors que la llum del sol regalava, però hi havia alguna cosa més...

- Són cristalls... -mussità el drac bocabadat mentre escampava la vista- Quina meravella! Això sí que és un tresor inesperat!

El drac de la terra, que també era conegut com el drac dels tresors, contemplava els cristalls completament seduït per la delicada i infinita bellesa del poder que els bategava a dins. De sobte, s'adonà que una mirada furtiva l'observava amb atenció.

- Em pregunto qui deu ser el responsable d'aquestes obres d'art... -va dir en veu alta. 

En Juloec es remogué inquiet al seu amagatall. La seva natural timidesa frenava l'impuls d'acostar-se a en Cutec i la por, disfressada de desconfiança, el mantingué en silenci mentre observava en Cutec amb molta atenció.

- Són cristalls... -es va sorprendre en Cutec

El drac de la terra sabia que un altre drac era a prop. Ho podia notar, però també s'adonava que en aquella criatura hi bategava una sensibilitat extrema, tan vulnerable i fràgil com l'aparença d'aquells cristalls. El drac de la terra assentí en silenci mentre reflexionava sobre aquelles coses.

- Aquests cristalls... -començà a dir com si parlés sol- em recorden molt els meus tresors. Encara recordo quan vaig començar a descobrir-los per tot Nataú. Em divertia molt! Però per més valuosos que fossin mai no hauria esperat que encara ho poguessin ser més... No va ser fins que vaig començar a regalar-los que no vaig descobrir el veritable goig que representaven per a mi.

En Juloec escoltava amb atenció cada paraula, tenia els ulls negats de gebre, amarats d'enyor i melangia. Sortí a poc a poc del seu amagatall i es quedà en silenci davant d'en Cutec.

- Sabia que eres a prop... -va dir en Cutec feliç- Jo sóc en Cutec, el drac de la terra... -es presentà- I tu? Com te dius?

- Juloec... -mussità el drac del gel.

En Cutec somrigué comprensiu.

- Sens dubte havies de ser un drac molt especial per crear un tresor com aquest! -ponderà entusiasmat.

En Juloec abaixà el cap, avergonyit.

- Només són cristalls... -va dir amb un fil de veu.

 

- Només són cristalls... -va fer en Juloec

En Cutec somrigué amistós.

- Només cristalls... -mussità reflexiu- Juraria que tenen alguna cosa més...

Una espurna de llum travessà la mirada d'en Juloec.

- Tinc raó, oi? -somrigué en Cutec perspicaç.

En Juloec acotà el cap, vergonyós.

- És per les Elmes... -confessà.

- Les Elmes... -incità en Cutec.

- Bé, jo en dic així... des de fa molt que sento que hi ha unes criatures màgiques que són pràcticament invisibles... Elles toquen les coses i les transformen... com t'ho diria? Les tornen més brillants, més boniques.

- Criatures invisibles, dius? -s'hi interessà en Cutec.

- No t'ho creus, oi? -desconfià en Juloec, ferit.

En Cutec se'l mirà amb tendresa.

- És clar que m'ho crec! -assegurà- No tot el que existeix es pot veure amb els ulls! De fet, SENTIR gairebé és més important que veure... -reflexionà.

En Juloec assentí convençut.

- De vegades gairebé em sembla que les veig, és... no sé, com si fossin transparents, però el que més em fascina són les olors que fan i com brilla tot el que toquen, és com si hi hagués espurnes de colors brillants d'una bellesa infinita, plenes d'olor i sensacions...

- Et transporten a d'altres terres... -suggerí en Cutec.

- A tot de coses que no he viscut ni he vist mai...

Les Elmes són criatures màgiques gairebé invisibles

En Cutec somrigué feliç.

- I la devoció amb què ho vius et permet atrapar el rastre de tot això en uns cristalls meravellosos i màgics... -resumí el drac de la terra.

- Màgics? -se sorprengué en Juloec.

- Crec que el teu poder i el de les Elmes s'alia dins els teus cristalls per contenir un poder meravellós... La bellesa que elles regalen i la teva sensibilitat, l'amor que sents per aquesta bellesa, et permeten atrapar a dins dels teus cristalls el poder de la creació... -ponderà- Qualsevol que contempli els teus cristalls en traurà un gran profit! Contenen la inspiració necessària per fer realitat qualsevol cosa... t'ho imagines? -sospirà- Quin regal!

Es mirà en Juloec llargament, era un drac jove, semblava desconcertat per tot el que li explicava sobre els cristalls.

- La contemplació de la bellesa és profunda en tu... per això pots veure les Elmes... -va dir corprès per la mirada tendra del drac del gel- Tens un do meravellós. Un poder únic -afirmà rotund-. Però ets molt jove... i ja veig que no n'ets gaire conscient...

Va somriure amistós.

- Tots els dracs tenim un do o altre... -assegurà- i tu tens aquest do...

Es mirava els cristalls completament seduït pel que hi descobria.

El teu poder es manifesta a través dels cristalls, ells poden inspirar qualsevol que els contempli a seguir el camí que el seu cor desitgi fer, l'espurna d'un impuls com aquest és veritablement màgica.

La inspiració ens impulsa a crear coses meravelloses...

En Juloec contemplà els seus cristalls en silenci. Després d'una estona, va dir:

- Si això fos veritat... -sospirà- Sempre he sentit que eren especials... però em pensava que només ho eren per a mi. Com si el batec que hi noto fos un ressò del meu propi cor... De veritat creus que podrien fer per algú altre tot això que dius?

Semblava incapaç de creure-ho.

- N'estic completament segur -assegurà en Cutec-. Serien un tresor molt valuós per a qualsevol. I, creu-me. Jo, de tresors, en sé un un niu!

El drac dels tresors reia. En Juloec va mig somriure.

- Seria bonic regalar inspiració als altres... -va fer somiador- Les Elmes en regalen a tothom que sàpiga veure la bellesa...

. La inspiració és l'esca que encén les millors aventures de la vida -afirmà en Cutec-. Els cors adormits somien en silenci... -assegurà- cal despertar-los per fer-los bategar amb força, plenitud, alegria. Cal despertar-los per viure!

El regal de la inspiració és un impuls cap a la vida

La vitalitat encomanadissa d'en Cutec serví per dibuixar un somriure a la cara d'en Juloec.

- M'agradaria que fos veritat... -sospirà- però...

Semblava indecís.

En Cutec se'l mirà en silenci, de sobte, se li acudí una idea.

- Saps què? No cal que te'm creguis de res.

En Juloec se'l mirà sorprès.

- Conec algú que et pot confirmar fil per randa tot el que t'he dit sobre el teu poder.

En Juloec engrandí els ulls, incrèdul.

- Es tracta d'un Mestre dels Talents! -ponderà en Cutec- El conec de fa molt... -sospirà- de fet, vaig ser jo qui li va descobrir a ell el seu do -va riure nerviós-. Però no em facis cas a mi. Creu-me, ell sap exactament el talent que s'amaga al cor de totes les criatures... ( podeu veure El caçador d'estels ) Et sembla que el podríem anar a veure?

En Juloec hi rumià una estona.

- Un Mestre dels Talents? -va fer amb timidesa.

En Juloec semblà dubtar una mica, però de seguida decidí:

- T'hi acompanyaré. Vull saber quina mena de poder és aquest que dius que tinc. Després de tot... -va somriure amb timidesa- tots servim per una cosa o altra, oi?

En Cutec va somriure obertament.

- I tant! -va fer feliç.

I tots dos s'encaminaren cap al cau d'en Quelet, el vell Mestre dels Talents. (podeu veure El follet desmemoriat )

De vegades ens cal un Mestre dels Talents per aprendre el valor que tenen les coses que som capaços de fer.










dimarts, 13 de febrer del 2024

AMORETES

 La mirada que posem a les coses és la que determina el sentiment que ens envaeix en contemplar-les. 

Sempre m'ha sorprès l'alegria que sento quan veig una papallona, la seva delicadesa, la bellesa dels seus colors i la gracilitat del seu vol són coses que sempre em meravellen. 

 

Aquesta mirada amorosa que som capaços de posar sobre les coses petites que ens envolten és la mateixa mirada dels infants que descobreixen el món a cada moment i se'n meravellen a cada pas. No cal dir que a Nataú aquesta mirada ingènua i amorosa és la que totes les criatures màgiques que hi viuen saben posar en joc a l'hora de viure.

És per això que no ens ha de sorprendre la profunda emoció que les criatures màgiques senten davant els miracles de la natura.

Aquesta és la història d'un follet anairuc molt especial perquè fàcilment el podríeu confondre amb una papallona... I és que la màgia sura rere totes les coses per fer-nos mirar amb uns ulls nous tot el que ens envolta.

Acompanyeu en Papalloneta per evocar un dels moments més dolços que recorda... voleu saber quin?

No us perdeu...


 

 

 

AMORETES 

PUIG DEULOFEU                     

Dlof.





- Jo una vegada vaig conèixer una fada... -va fer en Papalloneta tot fatxenda.

Els altres follets anairucs se'l van mirar amb els ulls ben rodons, sabien que en Papalloneta era el follet que explorava més tots els racons del jardí, però es malfiaven de les seves històries fantàstiques sense saber si se les podien acabar de creure o no.

En Papalloneta se'ls mirà de reüll, li agradava explicar les seves vivències i esperava que la seva afirmació inicial hagués despertat en els seus amics la curiositat natural que tots els follets sentien davant dels contes i les aventures. Quan li semblà que ja els havia fet gruar prou es decidí a explicar-los una història que li havia passat ja feia molt de temps.

- Jo vaig conèixer una fada...
 

Un dia en Papalloneta passejava pel jardí tot ensumant les fragàncies encisades de les primeres roses primaverals, havia explorat un racó de pati nou que s'omplia de poncelles prometedores i aromes penetrants que l'havien atret poderosament.

Prop d'una ruda fenomenal hi creixia un arbret eixerit que rebrotava amb força després d'un hivern gebrat que l'havia despullat de totes les seves fulles. Allà va ser el primer cop que en Papalloneta la va veure.

Era una visió tremolosa i delicada, vaporosa i irreal que s'asseia gràcil entre les branques delicades del magraneret del jardí. Tenia un vestit transparent que s'embellia amb les fulles minses del magraner i una cabellera de fils d'or que s'allargaven cap al terra deixant-se pentinar pel vent.

- Era la visió més bella que he tingut mai... -assegurà en Papalloneta.

- I com es deia? -demanà de seguida en Saltironet fent un bot impacient.

- Es deia Einú i era una fada -assegurà en Papalloneta emfàtic.

-Una fada... -exclamaren els altres follets anairucs vivament impressionats pel relat.

- I com es deia? -preguntà en Saltironet.
 

L'Einú s'havia enamorat de la fragilitat d'aquell magraneret ferit pel fred de l'hivern passat i com que era molt conscient que la seva presència màgica tenia un efecte vivificador sobre totes les coses visità el seu nou amic vegetal amb una constància admirable per tal de reviscolar-lo. Restava amb una paciència infinita al costat de l'arbre per tal que el miracle de la vida es renovés al seu cor adormit amb més força.

L'Einú acaronava dolçament les fulles minses del magraner que rebrotava i ho feia amb una delicadesa tan amorosa que en Papalloneta s'extasiava mirant-se-la d'amagat rere les branques ufanoses i intensament perfumades de la ruda.

- No m'hi podia resistir... -feia en Papalloneta- Si l'haguéssiu pogut veure...

En Feliç sospirà enamoradís i en Picarols repicà alegrement amb el cap i els peus per demostrar l'entusiasme que sentia davant d'aquella història tan tendra.

L'Einú acaronava les fulles...
 

En Papalloneta espià molt de temps la presència d'Einú abans no gosà parlar-li, els follets anairucs podien arribar a ser molt tímids i les fades els resultaven tan encisadores que sovint en tenien prou d'espiar-les d'amagatotis.

- Va ser ella qui em parlà... -confessà en Papalloneta mig avergonyit.

- Quina veu feia? -demanà en Picarols. (Sobre en Picarols podeu veure el conte Desitjos)

- Com parlava? -féu en Fullaraca. (sobre en Fullaraca podeu veure el conte Viatges )

- Era... era com una cançó, com la cançó més dolça que pogués cantar en Dolç -explicà en Papalloneta. (sobre en Dolç podeu veure el conte Cançons )

- Una veu dolça, dolça, dolceta... -cantussejà en Feliç. (Sobre en Feliç podeu veure el conte Felicitat )

- Parlava com si fos una cançó d'en Dolç...
 

L'Einú feia temps que sabia que en Papalloneta l'espiava d'amagat i ella també s'entretenia a contemplar les ales acolorides i radiants que ell tenia, unes ales que prenien de l'entorn tota la llum i els colors que més el podien afavorir. 

En Papalloneta era un follet especial, no només perquè podia volar, sinó perquè es podia confondre molt fàcilment amb les veritables papallones i només una fada com l'Einú podia descobrir en el borrissol que li creixia dalt del cap un tret prou revelador per saber que era un follet anairuc.

L'Einú admirava les ales del follet...

- Què et va dir? - demanà curiós en Trapella. (Sobre en Trapella podeu llegir el conte Dolenteries )

- Sí, sí, què et va dir? -afegí en Fart de seguida.

- Em va explicar moltes coses del món de les fades, de com eren i com vivien, de perquè s'amagaven i perquè es deixaven veure... Els misteris de les fades són encisadors com elles, però el que més m'agradà va ser el que em va dir perquè no m'oblidés d'ella quan marxés del jardí.

- Què et va dir? -demanà en Fullaraca emocionat.

- Què? Què? -s'hi afegiren els altres.

En Papalloneta se'ls mirà enyoradís i recordà les paraules d'ella:

- Saps quin fruit donarà aquest arbret? -li havia dit- Farà magranes... i saps de quin color són per dins les magranes? Són vermelles com un cor que batega sense descans i que s'ofereix en cada gra com un meravellós regal d'amor que ens fa la vida. A partir d'ara vull que les magranes et recordin a mi perquè el meu cor també batega per oferir-se al món amorosament com fem totes les fades. Aquest és el record que et deixo com a penyora perquè no t'oblidis de mi.

I amb una delicadesa infinita la fada acaricià les fulles de l'arbre fent-les estremir amb la llum més pura. En Papalloneta s'emocionà amb aquella amoreta tan dolça que li oferia la fada i li va voler regraciar.

- Em va explicar moltes coses...

- Les magranes són com tresors... -va fer amb timidesa-. I protegeixen el que tenen a dins com un secret molt valuós de la mateixa manera que les fades amagueu els vostres secrets al món... A partir d'ara seran el meu tresor. No t'oblidaré -va prometre movent l'aire amb un batec d'ales feliç.

I tots dos es van mirar en silenci deixant que l'enyor els omplís la mirada abans i tot de dir-se adéu.

Des d'aquell dia en Papalloneta procurava passar a prop del magraner per veure'l créixer esponerós i fèrtil. I va venir el dia que l'arbre fruità tal com havia dit la fada i quan alguna magrana s'esbatanava rogenca i temptadora el follet s'hi acostava amorosament i n'acariciava els grans amb delicadesa per recordar la seva amiga.

Els miracles sempre apareixen en el silenci profund de les coses més petites i aquell va ser el secret que en Papalloneta compartí aquell dia amb els altres follets anairucs.

Els miracles sovint s'amaguen al cor de les coses més petites



dilluns, 29 de gener del 2024

VIATGES

 A la meva estimada amiga Laura, 

Els paisatges conserven la memòria d'aquells que els han estimat.

 

Vaig créixer als peus del Montseny mirant amb ulls somiadors les boires i nuvolades que s'hi enganxaven com una seductora promesa plena de misteri i aventures. Deixar-se seduir pels paisatges que un estima és sempre una gran font d'inspiració, la bellesa ens convida a viure i a explorar els secrets que s'amaguen rere les coses...

El meu estimat Montseny
 

A Nataú passa el mateix i les criatures sensibles que habiten el vell país de la màgia viuen completament enamorats de la bellesa que els envolta.

Ara fa una desena d'anys vaig deixar anar, al meu Sant Celoni natal, una de les persones que més he estimat a la vida, el meu pare. En memòria seva vaig obrir aquest blog per donar-li un espai de llum i de puresa on viure per sempre convertit en el meu dolç i estimat follet desmemoriat, en Quelet. (podeu veure el primer dels contes d'aquest blog: El follet desmemoriat ). Nataú celebra el seu desè aniversari amb el cor enamorat dels somiadors que mai no renunciem a la mirada infantil que encara posem sobre les coses. I què podria ser millor per celebrar la vida i la fantasia que el conte d'un somiador viatger?


El voleu conèixer? No us perdeu el delit viatger d'un dels follets anairucs més inquiets: en Fullaraca ...

 


 

VIATGES

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 

De tots els follets anairucs el més inquiet i belluguet sempre havia estat en Fullaraca.

Havia arribat al pati sense fer soroll i sense cridar l'atenció. No era com qualsevol altre follet i no només pel seu aspecte; cap dels seus companys no havia viatjat tant com ell, ni tan lluny. Fins i tot en Papalloneta, fatxenda i orgullós com era, havia de reconèixer la seva derrota davant l'afany viatger d'en Fullaraca i escoltava embadalit les seves històries increïbles sobre llocs on les seves ales no l'havien pogut fer arribar mai.

La manera de viatjar d'en Fullaraca només era possible gràcies a la seva amistat amb l'Uten, el drac del vent, al qual es lliurava confiadament sempre que volia canviar d'aires. El cos d'en Fullaraca era tan lleuger que no suposava cap càrrega per al poder portentós de l'Uten i el seu aspecte vegetal no sorprenia aquells que el veien volar àgilment empès pel vent més enllà del que s'haurien sorprès de veure volar la fulla d'un arbre.

En Fullaraca es deixava portar pel vent d'Uten...

 El cos d'en Fullaraca era, efectivament, molt semblant a les fulles, en tenia tot el cos cobert i es transformaven en un calc perfecte dels colors que l'envoltaven anés on anés a parar. En Fullaraca es deixava anar dòcilment sobre les fulles seques dels patis o entre el fullam profús dels arbres, no tenia gaire manies ja que la seva habilitat a l'hora de disfressar el seu aspecte discret era tan gran que no temia gens ser descobert pels ulls indiscrets dels homes, de qui tots els follets sense excepció s'amagaven de manera tenaç.

En Fullaraca es camuflava entre les fulles...

En Fullaraca havia estat al massís de Nesí, unes muntanyes llunyanes que reunien al seu cor encimat les espècies més exòtiques d'arbres i plantes de tot Nataú.

- És com un paradís -explicava sempre extasiat-, allà he pogut assajar les disfresses més lluïdes per a la meva pell i hi he vist un gegant, desconegut a aquestes contrades, que s'hi va adormir ja fa molt molt de temps...

La fascinació que els follets anairucs sentien pels gegants era enorme, els agradava sentir-ne explicar històries i els imaginaven amb veritable delectació. Molt pocs follets anairucs havien pogut veure mai un gegant, ni que fos adormit, i l'admiració que tots sentien per en Fullaraca augmentava amb la narració d'aquelles històries fantàstiques del llunyà Nesí.


 

En Fullaraca havia vist un gegant!

- El cim més alt és conegut com el Turó del gegant dels núvols, un tal Amó que voltava pel massís fa molt de temps, abans que en Baiò, el drac de la boira, comencés a adormir gegants (podeu llegir La màquina de fer boira ).

Es deia que l'Amó era responsable de les formes que encara avui tenia tot el massís de Nesí. Era un gegant vell i rondinaire que ensopegava per tots els racons i clavava els genolls al terra amb tanta força que havia obert tot de valls profundes al cor de les muntanyes. Aquelles valls atragueren ben aviat els cors afamats dels homes i el pobre gegant de Nesí s'anà exiliant cap als cims més alts, espantat dels sorolls i dels ginys dels homes, capaços de foradar les roques més dures i esventrellar les muntanyes per fer-hi pobles cada cop més grans.

 

El gegant s'espantava de les màquines i dels sorolls...

Ja abans d'adormir-se definitivament - continuà el follet -, l'Amó s'endormiscava al pic més alt del massís, un cim orgullós que estava cobert de núvols foscos i amenaçadors. La presència d'en Julpà, el drac de la pluja, i d'en Baiò, el drac de la boira, als cims feia companyia al vell gegant... No us n'heu d'estranyar tant... -afegia en veure les cares sorpreses dels seus amics- recordeu que en Baiò encara no havia decidit castigar els de la seva espècie amb un son profund, de fet, jo diria que el drac de la boira i el vell Amó eren molt bons amics i per això en Baiò ajudava el gegant a amagar la seva presència i fer que els homes es miressin amb suspicàcia els cims, demanant-se quina mena d'atracció exercien sobre aquells núvols i boires persistents. La companyia dels dracs ajudava l'Amó a allunyar la gent de la seva llar i a reposar de les cuites humanes plenes de presses i enrenous.


En Julpà i en Baiò protegien els cims de la gent..
 

Arribà un dia que el gegant dels núvols s'adormí definitivament i el seu cos es transformà en una part essencial del paisatge que tant havia estimat. Aquell dia en Baiò i en Julpà s'alçaren dels cims i deixaren veure l'espectacle que l'Anú, el drac de la neu, havia estès sobre els cims per acomiadar-se del vell gegant. El drac de la neu havia cobert la pell del gegant amb una capa fina i blanca que en dissimulava la presència enmig del paisatge nevat. El cos del gegant es reconcilià amb la terra i sobre les espatlles adormides hi cresqueren arbres gegantins i espectaculars que atreien els núvols amb la mateixa força amb què ho havia fet l'amistat del gegant amb els dracs. Aquell cim espectacularment bell restava sempre ben protegit per en Julpà, en Baiò i l'Anú que procuraven donar pau a un indret encisat com els somnis que devia somiar el vell Amó.

 

Els dracs dissimulaven la presència del gegant adormit als cims...

 - És el lloc més bonic on he estat -assegurava en Fullaraca-. I si mai l'Uten torna a bufar cap a les muntanyes de Nesí li demanaré que se m'emporti amb ell per tornar a sentir la pell coberta dels colors més vius i encalmats que he pogut vestir mai.

Tots els follets anairucs assentien completament seduïts per les imatges suggerides per la veueta silenciosa d'en Fullaraca, li miraven el cos farcit de fulles i gairebé se sentien capaços de reconèixer-hi els tons preciosos dels cims de Nesí.

En Fullaraca inclinà dolçament el caparró semblant a una poncella d'ulls estrellats i somrigué somiador als seus amics, gràcies a ells recordar es feia gairebé tan dolç com viure i lentament la seva pell vegetal s'anà transformant en allò que la viva imaginació dels follets ja havia fet possible en escoltar el seu relat.

Recordar és gairebé tan dolç com viure i el que s'estima sempre té un lloc a la memòria.

 

dijous, 28 de desembre del 2023

CALENDARI NATAÚ 2024

 Ja el tenim aquí!

Arriba a Nataú el calendari del 2024!
Un calendari farcit d'històries, colors i molta fantasia que us vol acompanyar cada dia d'aquest nou any que ben aviat encetarem.

 

 

Des de Nataú volem fer-vos arribar aquest regal des del convenciment que a la vida les petites coses són les que fan de brúixola i d'àncora cap a la felicitat.

Aquí teniu una cosa petita que us convida a somriure i a somiar, a deixar-vos inundar per la ingènua felicitat que sura a tot l'univers màgic de Nataú.

 

Aquest és el calendari de Nataú del 2024, com sempre, en podeu triar dues mides per descarregar-lo lliurement i imprimir-lo:

 

Calendari Nataú 2024 dinA4 

 

Calendari Nataú 2024 dinA3 

 

Espero de tot cor que us agradi molt el Calendari (si és així no dubteu a fer-m'ho saber, m'encantaria llegir-vos!) i també espero que en gaudiu tot l'any!

Sempre m'impulsa el desig de fer el món una mica més amable i amorós amb els meus contes i també amb els calendaris que faig a partir de les meves il·lustracions i ho faig perquè estic convençuda que és això el que tots ens mereixem. Que la llum, els colors i l'alegria ens acompanyin tot l'any.

Bon 2024

Pau, amor i fantasia.

Puig









dimarts, 31 d’octubre del 2023

La dama de les ombres

Per la diada de Tots Sants a Catalunya ho celebrem fent una castanyada, s'hi mengen castanyes, moniatos i panellets que són uns pastissets típics de la nostra terra. Tot plegat ho fem com a record d'aquells que ja no hi són. Dels nostres difunts.

 

 

La fascinació per tot el que queda a l'altra banda del teló que emmarca la nostra vida es barreja amb la por que tenim a tot el que desconeixem. Més enllà del misteri que s'amaga rere la mort hi ha moltes coses a les nostres vides que ens resulten enigmàtiques i la por que ens fan no impedeix que ens sentim atrets pel que amaguen...

A Nataú també passa. Hi ha coses que poden fer una mica de por, però aquesta por, inexplicablement, es barreja amb una fascinació irresistible que impedeix fugir o bandejar tot el que sembla misteriós o enigmàtic. 

Això és el que li va passar a un gegant que veia una figura entre les ombres i no podia deixar de seguir-la...

En voleu conèixer la història? No us perdeu la història més embruixada i tenebrosa del vell país de la màgia...

 

 

LA DAMA 

DE  LES 

OMBRES

 

Puig Deulofeu

Dlof.


 

 

 

Caminava fosca pels racons més obacs del bosc. En Najú, el gegant que feia tant de temps que la seguia, la contemplava amb els ulls rodons, esbatanats davant la visió fantasmal que adquiria ella en la penombra. En retrobar-la novament, en Najú sentia que tot el temps que havia passat encalçant aquella imatge somiosa es feia etern, era com si tota la seva vida hagués consistit a perseguir un somni irreal que semblava existir només per a ell.

En Najú havia vist per primer cop la Dama de les ombres quan era només un marrec. Els seus amics es burlaven d'ell i el feien tan poruc que s'inventava qualsevol cosa amb tal de no travessar els boscos de nit; però en Najú sabia que ella era real... per més que ell fos l'únic que l'havia pogut veure, la sentia present a tots els racons del bosc, especialment els més ombrívols. En aquells temps li tenia por. La cara vaporosa de la Dama esguardava les ombres amb una mirada penetrant, feresta, amenaçadora. Sabia que ell era allà? En Naju n'estava segur, ella semblava saber-ho tot i mai no dubtava sobre quin camí prendre enmig de la foscor intensa i salvatge. 

Aquells vells camins s'havien fos en el temps i els nous camins que explorava la Dama de les ombres no la reconeixien. Ella venia de lluny, de tan lluny que ningú d'aquells boscos virginals no n'havia sentit a parlar mai, venia d'unes terres obscures i desgraciades que havien omplert de tenebres el seu cor i l'havien convertit en un aspre reflex del seu esperit torturat.

 

En Najú seguia la Dama de les ombres...

Allò era el que en Najú n'intuïa. Ell mateix era un foraster en aquells boscos profusos i aclaparats de bellesa. L'havia seguit per tot de països estranys i llunyans i mai abans havia vist que la Dama de les ombres s'entretingués tanta estona contemplant un paisatge. 

Nataú era una nova oportunitat per a la Dama de refer-se del seu mal i el vell gegant ho endevinava en el gest delicat amb què ella sotjava tot el que l'envoltava. 

En Najú havia sentit a parlar de les terres de Nataú,(sobre gegants a Nataú podeu llegir la màquina de fer boira , o bé Coixí de núvols) sabia que molts gegants com ell les consideraven una mena de pàtria antiga i sabia també que era terra de dracs, follets i fades encisadores... La màgia surava a aquelles terres amb una dolcesa especial i el vell gegant sentí que arribava a alguna mena de fita definitiva que donaria peu a un desenllaç llargament esperat i temut.

En Najú, cansat, ullà el rierol que corria indiferent prop d'on eren, les aigües netes reflectien les capçades generoses dels arbres mentre cantaven la seva dolça cançó, hi havia un tel de melangia en el ressò d'aquelles aigües desconegudes i una llum tènue semblava emanar directament del més profund del riu.

- Diu el vent que totes les terres són riques... -cantava una veu desconeguda i molt dolça- i la riquesa no és pas igual a tot arreu. Hi ha qui pensa que ser ric és una bona cosa i també hi ha qui diu que el pes de les riqueses fa enfonsar qualsevol bot... la riquesa del cor és la bellesa de l'esperit i qui té l'esperit negre no és més ric que el més pobre de la terra...

 

En Najú la seguí fins a Nataú

En Najú escoltà entendrit aquella veu ignorada i sentí una esgarrifança a la pell arrugada, en el fons sempre havia temut que aquella Dama de les ombres que empaitava obsessivament no fos una ànima torturada per alguna mena d'embruix fatal i aquella cançó feia presents els seus temors com si els llegís directament del seu cor.

Mentre el gegant rumiava aquelles coses, una revolada intensa de foscor aparegué prop de la imatge estimada de la Dama. Era en Fúsoc, el drac de la Foscor, que acudia a la crida silenciosa que ella havia fet. El drac es movia inquiet a prop seu i l'examinava indecís, desconcertat per la presència vaporosa que s'encadenava a unes ombres més obscures que el més profund del negre cor del drac.

- Tu no ets com jo... -va dir finalment en Fúsoc- Les tenebres que t'empresonen no són de la mateixa naturalesa que la foscor que em dona forma a mi... No et puc ajudar. (sobre la naturalesa d'en Fúsoc podeu llegir el conte El castell dels dracs)

La Dama de les ombres féu un gest imprecís, el seu cor compungit no podia expressar amb claredat la seva decepció, però en Najú sabé veure en les formes imprecises un desencís tan profund que, momentàniament, li semblà poder veure-li el rostre plorós i tot.

- Tant de camí... -somicà el gegant- i mai cap resposta...

- El dol que ataca l'ànima de la teva amiga -digué una veu encisadora- només el pot atacar ella mateixa...

En Najú es girà espantat. Davant seu hi havia una figura menuda i preciosa que li parlava amb els ulls plens d'una llum tan clara que semblava poder animar les ombres del bosc amb la seva sola mirada.

 

- Tu no ets com jo -va dir en Fúsoc, el drac de la foscor...

 

- Ets una fada? -demanà en Najú esperançat.

- L'embruix que atrapa el cor de la Dama de les ombres és fruit d'un encanteri maligne, l'encanteri d'una bruixa. Mira'm Najú, vell amic... sóc tan menudeta que costa de distingir-me entre la vegetació, només la ullada innocent d'un cor noble pot adonar-se que hi sóc. Ella no em veuria mai perquè no hi ha esperança al seu cor, la seva ànima és presonera de les ombres que la fan incapaç de veure la llum màgica de les fades que encara poblem Nataú.

- Si pogués veure't... -va fer ell- s'alliberaria d'aquest mal que dius?

- Seria just a l'inrevés... si s'alliberés del seu plany, aconseguiria veure'm.

En Najú contemplà la Dama en silenci, l'havia seguit arreu amb l'esperança que descobriria qui era realment, com si allò el pogués alliberar a ell de la fascinació que sentia cap a ella. El seu cor valent i bo prou hauria lluitat per alliberar-la del seu mal si hagués sabut com fer-ho; però estava tan perdut com ella.

 

- Ets una fada? -preguntà el gegant.

 

- El teu cor se sent atret per la seva força malgrat que ella mateixa ja no creu tenir-ne gens... -continuà la fada- perceps en ella coses que ella ja ha oblidat de si mateixa, per això no la pots abandonar.

- Ja fa massa temps... -confessà en Najú cansat- No es pot empaitar un somni per sempre...

- És justament al contrari... -va dir ella dolçament, complaguda per l'amor que delatava la veu del gegant- Les il·lusions són el motor de la vida, l'impuls que fa que seguim endavant, creixent, vivint. Això, precisament, és el que ella va perdre fa tant de temps i que ha ancorat el seu cor a les tenebres.

- No té il·lusions? -demanà en Najú desconcertat- Només és això?

- Mira-te-la bé, Najú- féu ella greu- Les ombres que corsequen el seu esperit no tenen cap contrast possible, ni una mica de llum que els doni un descans. La Dama de les ombres pateix el més terrible dels martiris, la condemna de vagarejar pel món sense saber què busca, ni què li manca...

En Najú deixà caure pesadament el seu cos al terra i plorà desconsoladament, se sentia tan incapaç d'ajudar la seva silenciosa amiga com d'abandonar-la definitivament a la seva sort.

- Mai no he sabut què tenies... -somicava desesperat- però ara veig que esperava poder veure el dia que t'alliberessis d'aquest tel tenebrós que m'impedeix veure't el rostre... era una il·lusió vana que ha impulsat les meves passes tot aquest temps... no puc imaginar com de desolat ha d'haver estat el teu camí sense cap mena d'esperança en el que tens al davant...

La fada es compadí del vell gegant i allargà tendrament una de les seves mans vaporoses per conhortar-lo.

- Potser encara hi ha esperança per a ella... -va fer amb senzillesa- un afecte sincer com el teu potser podria encendre en ella l'esca d'una petita il·lusió, per petita que fos la llum que niés dins seu seria prou per salvar-la.

 

- Potser encara hi ha esperança...

Amb aquella promesa la fada es féu fonedissa i en Najú restà solitari prop del riu sense saber com es podien donar il·lusions  a un cor desenganyat com aquell que vagarejava per Nataú. De sobte, una pluja fina començà a banyar tot el que envoltava en Najú i en Julpà, el drac de la pluja, es féu present davant seu.

- El secret de les aigües explica que al fons gairebé sec d'un pou profund i llunyà hi hagué en d'altres temps unes aigües miraculoses que vigoritzaven els esperits malalts i els alliberaven de la deixadesa de viure. El meu amic Uten i jo podríem acompanyar-te al pou, encara que només quedés una gota d'aquella aigua potser n'hi hauria prou per fer el miracle que ella necessita.

 

En Julpà, el drac de la pluja, començà a parlar...

Tot d'una, un vent vigorós i alegre envoltà el cos d'en Najú  mentre li deia a cau d'orella les paraules màgiques que el drac del vent feia servir per envolar els gegants i fer-los viatjar aferrats a la seva crinera salvatge. (podeu llegir el conte Petjades)

En Najú viatjà entre trons i llampecs acompanyant l'Uten i en Julpà, els dracs de Nataú s'esforçaren tant com van poder a dissimular la presència del gegant davant dels homes, car estaven convençuts que trobar-ne algun representaria una dificultat afegida a la seva missió.

 

En Najú viatjà entre trons i llampecs...

De matinada, en Baiò cobria l'aparença de les coses amb el seu alè boirós i molt pocs haurien estat capaços de veure el retorn alat d'un gegant que portava a les mans una minsa gota d'aigua que espurnejava com si fos viva enmig de la boira.

Quan penetraren els boscos colgats de bromes i obscuritats semblava com si no hagués de ser possible trobar la Dama de les ombres; però en Najú la coneixia bé i sabia quins llocs triava ella per arrecerar-se dels esclats de llum dels dies que ferien tant la seva essència torturada i trista.

 

En Baiò, el drac de la boira, cobria el paisatge de bromes...

En Najú saltà a terra fent trontollar tot el bosc sota el seu pes mentre s'acomiadava de l'Uten ple d'agraïment. Després, s'endinsà als boscos per trobar la seva silenciosa amiga i acabà trobant-la al racó més obscur que hi havia prop del riu. Començà a caminar cap a ella tan lentament com va poder.

En Najú sospirà amb força, mai abans no havia gosat adreçar-se-li i el seu cor valent bategava amb un neguit desconegut. En ser-li a prop va començar a parlar amb la veu enrogallada d'emoció.

- Diu que el teu mal pot tenir un remei en aquesta gota d'aigua que he anat a buscar per a tu... -va fer tímidament- No sé si és cert o no, però et voldria demanar que la prenguessis... ella et podria retornar l'espurna de vida que et manca i a mi em sembla que amb això n'hi ha prou per provar-ho.

 

- Aquesta gota pot guarir el teu mal...

 

La Dama de les ombres féu un gest imprecís. Les ombres que envoltaven el seu cos es remogueren inquietes, les paraules del gegant semblaven fer trontollar algun ressort adormit de la consciència d'ella, com si remoguessin l'essencial que havia oblidat a algun racó desconegut, ignorat de si mateixa.

Espectral, la Dama començà a avançar cap a on era ell, malgrat la seva vaporosa presència un pes enorme semblava llastar els seus passos i l'avenç es feia penosament lent, difícil, heroic.

Quan finalment arribà a tocar del gegant la Dama de les ombres allargà una mà fràgil, irreconeixible, entre les tenebres que la sepultaven i en Najú hi abocà candorosament la miraculosa gota d'aigua que havia cercat amb tota la fe que era capaç de sentir.

Ella prengué la gota i l'acostà als llavis marcits, un esclat sobtat de llum penetrà la seva gola profunda i fosca i, a poc a poc, el miracle de la vida s'anà apoderant de les ombres que havien empresonat el seu cos des de feia tant de temps.

 

La dama de les ombres prengué la gota...

En Najú contemplà meravellat com les obscures tenebres que envoltaven la figura estimada s'esvaïen completament per deixar-li veure, per primer cop a la vida, la bellíssima imatge d'un cos fràgil i delicat que resplendia d'una llum puríssima.

Aleshores se sentí una veu dolça i emmelangida que li regraciava el seu gest valerós.

- Jo no sabia què em mancava i tu ho has trobat per a mi, és el teu gest el que em torna a la vida perquè em demostra que allò que jo creia perdut per sempre existeix encara dins del teu cor.

En Najú escoltà aquelles paraules esmaperdut.

- No mereixo el teu agraïment, només volia veure't lliure del teu mal, sabia que el que hi havia sota les ombres mereixia veure novament la llum. Ara només voldria saber què et va fer perdre tant la il·lusió de viure que et va empresonar en un embruix tan terrible.

- Ha estat un malson del qual em pensava que no em despertaria mai... -va fer ella trista- Un embruix fatal que nasqué d'un desengany tan profund i abismat que no me'n vaig saber refer. Em vaig abandonar a aquell dolor sense voler veure res del que m'envoltava i que em podia fer sortir d'aquell sentiment tan fosc. Va ser per això que el mal de les bruixes em va empresonar d'aquesta terrible manera. Les tenebres del meu cor van anar creixent sense mesura i quan me'n vaig voler adonar ja havien crescut tant que no tenia forces per expulsar-les de dins meu tota sola.

Només tu m'acompanyaves distant però proper i jo no comprenia com la meva aparença trista i fosca podia atreure la teva bondadosa atenció. M'havies tingut por, jo ho recordo, però mai no vas deixar de seguir-me, com si confiessis que hi havia alguna cosa en mi que mereixia la teva devoció. Ara sé que vas ser tu l'únic que va mantenir en mi un alè de vida  i és a través del teu gest que he entès quin valor pot tenir la vida en qualsevol criatura, fins i tot la més desvalguda i ofuscada del món.

 

Les ombres van desaparèixer...


En Najú escoltà entendrit aquelles paraules i mentre ells parlaven les fades dels boscos de Nataú començaren a dansar al seu voltant per celebrar el retorn de l'ànima torturada de la que ja no seria mai més la Dama de les ombres.

 

Rere els núvols, fins i tot els més foscos, sempre hi ha un raig de sol.