dissabte, 20 de desembre de 2014

Nadal

Arriba nadal i, amb ell, els llums de colors, la il·lusió i els bons sentiments... això, al món de les persones; però: què passa a Nataú?
Diuen que hi va haver una vegada un follet que s'aficionà tant a ser a prop de les persones que s'oblidà del més important i es perdé a si mateix... sortosament, una llum misteriosa l'ajudà. 
En voleu conèixer la història?
Acompanyeu en Queixós en el seu viatge de retorn al cor de la màgia i la fantasia natauenca i deixeu que la màgia i els bons desitjos de nadal us omplin cada dia de l'any.









     NADAL

    Puig Deulofeu

          Dlof






 Al vell país de Nataú tot s'havia omplert de llums de colors. Les cases dels homes lluïen festives i alegres amb tot de llumets de colors que il·luminaven les nits més fosques de l'any.
Els dracs de Nataú s'ho miraven embadalits, tenien debilitat per la bellesa i els arbres, els balcons i els fanals engalanats de llum els enllaminien el cor com ho feien amb els infants que poblaven el seu món de fantasia.
- Diuen que és nadal, -explicava convençut Basí, el drac savi- i sembla que és el moment de l'any que els homes es recorden de la il·lusió i de l'amor.
- Jo m'he adonat que estan de molt bon humor... -esbufegà Uten rialler- i es miren els més petits amb una devoció especial.


- Diuen que és Nadal...

- Tenen tot de costums ben curiosos -replicava Basí- i parlen de la màgia de nadal amb un candor que gairebé es diria que hi creuen i tot...
Misnòs sospirà amb força, el seu alè càlid feia un baf visible i semblava ben bé com si el seu vapor somiós volgués dir alguna cosa.
- Fa molt de temps... -començà a dir- hi va haver un follet desenganyat que abandonà la seva llar fart de veure sempre les mateixes cares rialleres i felices.
- Un follet? -demanà de seguida Baslè, el drac invisible, que era molt amic dels follets Anairucs- Com es deia?
- Li deien en Queixós i, com us podeu imaginar, era un follet rondinaire que no estava mai content de res.         


- Fa molt de temps...

De fet, en Queixós era un follet insòlit -començà a explicar Misnòs encenent la seva mirada somiadora- . Com ja sabeu la majoria dels follets Anairucs són personatges feliços i jolius, però en Queixós tenia tendència a vigilar molt de prop els homes. No ho feia com tu -Basí- admirant-ne totes les coses bones que són capaços de fer. No, en Queixós només es fixava en el dolent i n'acabà aprenent tots els desenganys i les frustracions. 
Acabà per no creure en la màgia, us ho imagineu? Ell! un follet! 
Es passava tot el dia repassant totes les coses terribles que podien passar-li en un món cruel i perillós com era el dels homes i s'amargava dient-se a si mateix que el millor que podia fer era abandonar aquell lloc per sempre.
El mal va ser que, un dia, en Queixós complí la seva amenaça i abandonà Nataú definitivament.



En Queixós era un follet desenganyat de tot.

La quantitat de coses que li van arribar a passar mereixerien més paciència de la que qualsevol drac tindria per escoltar-les. Com que només esperava coses dolentes de la vida era incapaç de veure les bones que se li oferien al pas i el seu dia a dia s'anà omplint de penúries que confirmaven allò que ell mateix es deia sobre com li podien anar les coses.
En Queixós es va perdre molt més lluny del que qualsevol follet hagués anat mai. El seu esperit contemplà els miracles de mil paisatges nous, però com que tenia l'ànima bruta de por i desconfiança només en veia els perills i les incerteses. El follet s'havia oblidat de somiar, no somreia mai a la llum ni a l'escalfor del sol, no sentia el cant de les fades i la distància no li imposava cap oblit que el rescabalés de les pors que niaven al fons del seu temperament solitari.


En Queixós es perdé molt lluny...

Un dia arribà a una terra deserta, només hi havia sorra i més sorra al seu davant i el follet s'hi endinsà convençut que era el seu destí haver d'enfrontar aquell nou paratge desolat que podia acabar amb la seva vida. Travessar aquella terra deserta va ser més del que pogué suportar. Tota la pols i l'aire sec el feien enyorar els seus rius estimats, aquells que, plens de brutícia i tot, respiraven més vida que no aquell erm eixut i trist.
De nit, contemplava el cel i envejava les estrelles, eren tan lluny i lluminoses que semblaven contenir tota la pau que a ell li faltava. De sobte, pensà en tornar, en retrobar els alegrois dels seus companys i el so tendre de les aigües de Nataú; però ja era massa tard, havia perdut el rumb feia molt de temps i les forces l'havien abandonat gairebé del tot en el seu suïcida intent de travessar el desert.


De nit contemplava el cel...

- I què va passar?- demanà Julpà, el drac de la pluja, melangiós.
- Va veure una llum -féu Misnòs misteriós-. Era una llum molt minsa, gairebé una al·lucinació somiosa i irreal. En Queixós se la mirà un moment, desconcertat, no podia saber d'on havia vingut, havia aparegut davant seu sense fer gens de soroll i volava suaument sense allunyar-se gaire. 
El follet se sentí atret per aquella llum misteriosa sense saber gaire per què, estava massa cansat i abatut per rondinar i aquella llumeta era tan dolça i càlida com un company de camí que t'anima a continuar.
Va ser gràcies a aquella llum que en Queixós començà a caminar altre cop. Curiosament, la llum seguia una direcció precisa, com si el guiés fora d'aquell parany en què havia caigut per la seva pròpia voluntat.


- Va veure una llum...

A poc a poc, el camí es va anar fent més amable. El desert quedava enrere i els boscos i les aigües per on la llum es feia seguir restituïen les forces i l'ànim del follet perdut. Aquella companyia silenciosa ocupava tota la seva atenció, el guiava per camins plens de bellesa i d'energia que omplien l'esperit decebut del follet d'una força estranya, feta de confiança i d'amor.
Quan arribaren a Nataú en Queixós descobrí que tot el seu vell món era ple de llumets de colors que brillaven intensament dins la foscor, la llum misteriosa que l'havia guiat de retorn a la llar es fongué amb aquells colors intensos i alegres i en Queixós sentí l'alegria de veure's envoltat d'aquells que tant l'estimaven i que l'havien trobat tant a faltar.


La llum misteriosa es fongué amb els colors...

- Són els llums... -cantava la veu tendra d'en Dolç- Cada llumet és com una il·lusió... tot Nataú s'omple de fantasia per nadal. Fins i tot els homes es recorden que n'hi ha dins dels seus cors per aquestes dates...
- Més val això que res... -va fer en Queixós rient.
I des d'aquell dia en Queixós procurà restar més estones a prop dels altres follets que no pas a prop dels homes perquè estava segur que a ell li calia recordar-se de la il·lusió més sovint del que els homes ho solien fer. Amb el nadal no n'hi havia prou.


Amb el nadal no n'hi havia prou.

dijous, 18 de desembre de 2014

El millor amic


Qui té un amic té un tresor.
L'amistat és una de les relacions més màgiques i especials que es poden tenir a la vida.
Un amic sempre és al teu costat, disposat a tot per ajudar-te a superar els moments difícils.
Això és el que li va passar a en Pau, que va descobrir en el coratge d'un drac la força inesgotable del millor amic... Vet aquí la seva història.


Aquest conte el dedico a en Xavi Madaula, el meu 
millor amic i company.
Amb l'amor de sempre.
Puig.


     

         
     EL MILLOR AMIC

       Puig Deulofeu

               Dlof.




Uten, el drac del Vent, arribà al cim més alt dels Cingles de Litrab esbufegant ben fort contra la muntanya esmolada. Havia anat a veure Misnòs, el drac dels somnis, per tal d'esbrinar què s'amagava rere una crida misteriosa que havia excitat la seva natural curiositat.
- Fúsoc torna a fer de les seves... -es queixà rotund- té espantats els més menuts de Nataú i, pel que sembla, ja ni el poder de la Fada de la son no el pot contenir, els nens ploren desconsolats sense poder adormir-se, tement que la fosca ombra del drac els porti tot de tenebres al cor...
El rostre preocupat d'Uten es reflectí a la mirada profunda de Misnòs. El drac del vent havia atès la crida d'un nen de Nataú que coneixia molt bé el món dels dracs i de les fades i que s'havia mostrat molt preocupat en veure que la Fada de la son ja no protegia el descans del seu germà com abans.



- Fúsoc torna a fer de les seves...


- En Joan té raó -va dir Misnòs preocupat-. Alguna cosa molt estranya passa amb tot això... El petit Pau té molta por de Fúsoc i la protecció de la Fada li és molt necessària...
- En Joan va cridar al vent el que passava confiant que jo l'escoltaria, ell mateix havia explicat al seu germà com s'ho havia de fer per cridar la Fada de la son i espantar Goüm i Fúsoc del seu costat per tenir dolços somnis (*). Jo també crec que alguna cosa terrible ha d'haver passat, la Fada de la son ha desaparegut i sense ella la foscor es torna més amenaçadora i terrible.

(* en podeu llegir la història al conte la Fada de la son

 
- En Joan té raó...



- Un misteri com aquest només pot ser resolt per un drac valent i decidit que sigui capaç de vèncer les ombres amb la mateixa força que la bella Fada de la son... Haurem de cridar Enòs, el drac de la son, perquè ell mateix resolgui aquest misteri.
Enòs va ser cridat per Misnòs i volà empès per la força d'Uten per tots els racons de Nataú sense decans. Era un drac gran i bondadós que mirava les coses amb els ulls tancats, tenia el do màgic de veure-s'hi entre les tenebres i semblava que dormís plàcidament fins i tot quan més actiu i incansable es mostrava.



Enòs s'ho mirava tot amb els ulls tancats...




Enòs arribà a la Vall d'Inulec atret pels plors d'un nen que es resistia a adormir-se a les fosques. Enòs entrà a la casa per la xemeneia i s'envolà escales amunt sense fer soroll. 
A l'habitació d'en Pau, Fúsoc estenia les seves ales profundament negres i atemoria el nen sense remei. Enòs entrà tot d'una i acaronà el nen amb dolcesa, les seves ales esteses de seguida protegiren el seu cor amb un tel de llum blava que allunyà les teranyines de Fúsoc del seu voltant. Aleshores, Enòs esbufegà amb força i una llum vaporosa il·luminà l'habitació completament. En Pau pogué veure les escates del drac que brillaven amb mil colors diferents i alegres i tot d'espurnes que saltaven del seu cos per clavar-se a la pell dura de Fúsoc i del seu inseparable amic Goüm.
- Això també ho feia la Fada... -digué en Pau impressionat- però ella ja no ve mai... i el dolent d'en Fúsoc em fa por...
Enòs somrigué endormiscat.


Tot d'espurnes atacaven Fúsoc...


- Cal ser valent per enfrontar-se a la foscor... -va dir- però no cal fer-ho sol. Jo puc vèncer el drac de la foscor i també el de la por... però em cal el teu ajut per buscar la nostra amiga, la Fada de la son.
- Jo no sé on és... -va fer el petit.
- Tanca els ulls... -va dir el drac dolçament- no tinguis por... jo seré aquí en tot moment, no et deixaré mai sol.
En Pau va tancar els ulls i de seguida notà com el cos se li feia lleuger i podia veure-s'hi amb els ulls tancats. Enòs el portava a cavall i tots dos volaven per Nataú envoltats per un núvol vaporós que el drac de la son alenava poderosament per protegir-se dels perills. 
El seu viatge els portà fins un cim esquerp i esmolat ple de pedrots bruts i relliscosos.


En Pau i Enòs volaven per Nataú...


- Que és lleig tot això! -exclamà en Pau confós.
- Sí... tan lleig que només una bruixa podria viure-hi... -va fer Enòs convençut.
El drac i el nen s'acostaren a les roques i de seguida sentiren una escalfor molt suau que s'amagava al fons d'una pila plena de molsa i sutge.
- És la Fada? -demanà en Pau.
- Sí... -va dir Enòs- està presonera d'un encanteri maligne i ella sola no es pot alliberar.
- Què podem fer? -va dir en Pau preocupat.



- És la Fada?




- No hi podeu fer res! -exclamà de sobte una veu esgarrifosa.
Del darrere de les pedres en sorgí una bruixa tan lletja que el sol i tot s'espantava de veure-li la cara. Era la bruixa Glua, la bruixa del nord i darrere seu s'hi podia veure l'ombra misteriosa d'un drac ambiciós i descregut que s'havia aliat amb ella per vèncer el poder de la Fada de la son i atemorir allò de més valuós que tenien els homes: els seus fills.
La veu d'Èdop, el drac del poder, confirmà allò que la bruixa del nord havia assegurat.
- No hi ha res a fer... -va dir arrogant- sense la Fada de la son els nens com tu passareu tanta por que mai més no podreu somiar tranquils. Jo seré l'amo de les vostres pors i haureu de fer tot el que jo desitgi!



- No hi podeu fer res!



En Pau es mirà Èdop amb rancor, després es mirà Enòs i i li agafà la mà amb més força.
- Ets un dolent com en Fúsoc... -va cridar- però el drac de la son m'ha dit que no em deixarà mai i el meu germà gran que és molt valent lluitarà amb tu i et guanyarà...
Aleshores, com per art de màgia, el petit Pau es trobà que el seu germà gran era al seu costat i es mirava Èdop i la bruixa sense una engruna de por al cor.
- Heu de deixar lliure la Fada de la son... -va dir Enòs pacient.
- Mai! -cridà la bruixa orgullosa.
- Aleshores t'haurem de fer fora del nostre món! -amenaçà en Joan.



En Joan aparegué al seu costat...

Abans que ella pogués fer cap moviment es trobà que el nen havia cridat el nom de molts dels dracs més bondadosos de Nataú que acudiren a la seva crida immediatament disposats a fer fora d'aquell món de fantasia l'enemiga de la seva màgia.Julpà plogué amb força sobre el seu cos llefiscós amb tot de llamps i trons eixordadors. Uten esbufegà amb tanta força que l'arrossegà enmig de la tempesta fins el foc que Funoac havia encès com a parany. La bruixa cremà instantàniament i en veure que es convertia en fum, Èdop provà d'envolar-se per fugir d'allà. Uten esbufegà amb força per impedir-ho i Juloec llençà contra ell els dards gelats més esmolats que tenia per clavar-li el cos contra el terra i empresonar la seva voluntat de fugir.



Funoac cremà la bruixa i Juloec llençà dards de gel contra Èdop


- Allibera-la -va dir Enòs tranquil.
- Sí, deixa-la anar... -va gosar dir en Pau.
- No serviria de res... -va fer ell indiferent- una fada sense nom no pot ser cridada per ningú...
Les seves rialles retrunyien enmig dels cims rocosos i desolats, Enòs es mirà la pila de pedres amb atenció i després s'ajupí prop d'en Pau.
- La bruixa del nord ha robat el nom de la Fada... -li explicà- és per això que no la podies cridar i ella no podia venir... Aquest és l'encanteri que la bruixa Glua li ha fet i del que la Fada de la son no es pot alliberar.
- Doncs potser el que hauríem de fer és donar un altre nom a la Fada... -va dir en Joan decidit- Què et sembla Pau? Ho provem?



La bruixa havia robat el nom a la Fada


El nen es mirà el seu germà amb devoció, ell sabia tantes coses de dracs i de fades que no es podia equivocar. Es posà dret sense deixar anar la mà d'Enòs i li digué a cau d'orella un nom per si podia ajudar a la Fada.
- És un nom ben bonic... -assegurà Enòs- Hauries de dir-lo a prop de les pedres, potser ella et sentirà i la màgia d'un nom nou l'alliberarà de l'embruix de la Glua.
En Pau s'acostà una mica a les pedres i tot solemne digué ben baixet:
- Luà.
Tot de colors començaren a sortir de sota les pedres i un esclat de llum començà  a esberlar-les per deixar veure al dessota la bellesa amagada de la Fada de la son.



Un esclat de llum esberlà les pedres.


En Pau començà a saltar d'alegria i Enòs recollí amb delicadesa el cos petit de la Fada per portar-la de retorn a la vall d'Inulec, a la casa on vivien els dos germans.
Tot va anar molt de pressa, de sobte l'habitació d'en Pau tornà a fer-se present i Enòs deixava la Fada de la son prop del coixí del nen que dormia profundament.
- Des d'ara no hauràs de tenir més por d'en Fúsoc, Pau... -va dir Enòs mentre li feia un petó al front- tant la fada Luà com jo tindrem cura que la foscor sigui bondadosa amb tu i amb tots els nens de Nataú.
- Que la foscor sigui un dolç refugi per a la son i per als somnis... -va dir ella amb la seva veu més dolça- amb un drac especial que tindrà cura de tot com el millor amic que un nen pot tenir.



El millor amic que un nen pot tenir.

dilluns, 23 de juny de 2014

Dracs

 
Foguera de Sant Joan
Per Sant Joan tot el país s'omple de fogueres que recorden el solstici d'estiu... però -com sempre- a Nataú les coses s'expliquen d'una altra manera. Voleu saber què s'amaga rere el foc màgic de la nit de Sant Joan? Els Dracs de Nataú expliquen l'aparició del foc amb aquesta vella història, una història de...


                           
         DRACS
   
   Puig Deulofeu

           Dlof. 





Hi havia una vegada, ara ja fa tant de temps que ningú no en conserva la memòria, dos dracs que vivien al vell país de Nataú, es deien Funoac i Juloec i eren germans.
Funoac era el germà gran, un drac jovenet i eixerit que corria incansable rere el seu germanet petit, Juloec, que era un autèntic tro. 
Tots dos s'estimaven amb bogeria, el gran sempre volia omplir de petons el petit i el petit sempre volia fer tot el que feia el seu germà gran; però els dos dracs tenien molt mal geni i sempre s'estaven barallant per tot. La seva mare els havia de renyar constantment i s'entristia molt de veure que no eren capaços d'estar junts gaire estona sense sentir-ne els crits i els plors.
- Vindrà un dia -els deia severa- que voldreu estar junts i no podreu... Heu d'aprendre a compartir les vostres coses abans que això tan terrible pugui arribar a passar...



La seva mare els avisava...

 Funoac no feia gaire cas de les assenyades paraules de la seva mare. Juloec era com una joguina per a ell i, malgrat tot el que el feia enrabiar, estava segur d'estimar-se'l amb tot el seu cor.
Però va passar que, un dia, Funoac es va enfadar molt amb Juloec, el petit li havia trencat una de les seves joguines més estimades i com que tenia prou mal geni s'enrabià tant amb ell que tot el cos se li començà a tornar vermell.
Funoac estava tan enverinat de ràbia que no sabia ni el que es feia, tot el foc de la seva naturalesa -que havia restat adormit fins aquell moment- li pujà a la gola, enfurismat s'acostà a Juloec i li escopí una flamarada ardent del seu pitjor foc.


Es tornà tot vermell de ràbia.

 Juloec es va espantar tant que se li glaçà la sang a les venes i tot el cos escatós se li tornà de gel de l'ensurt.
Els dos germans es van mirar desconcertats. Va ser només un moment perquè, de seguida, el foc de Funoac començà a fondre el gel de Juloec. 
Els germans s'havien convertit en extrems oposats, el drac del foc i el drac del gel ja no podrien viure mai més junts tot i ser germans. S'havien de separar.


Es van transformar en foc i gel...

 Funoac, el drac del foc, se'n va haver d'anar a viure a una cova profunda al fons de les muntanyes.


Funoac, el drac del foc.
  
Juloec, el drac del gel, se n'anà als cims més alts, allà on el fred era tan intens que ningú no gosava acostar-s'hi.


Juloec, el drac del gel.

L'escalfor de la terra i el fred dels cims acolliren els dos germans des d'aquell dia, però aquells refugis no servien per alleujar la tristesa que sentien tots dos de no tenir-se d'un a l'altre.
Juloec es mirava les planes amb enyorança. De vegades, quan el fred hivernal ho permetia, baixava a fer una volta i el seu alè glaçat gebrava les aigües enllacades i els bassals que la pluja havia deixat al terra. Els nens eren els que més gaudien amb aquelles visites alades perquè hi trobaven una oportunitat de joc única.
Des del fons de la seva cova, sempre de lluny, Funoac s'ho mirava trist. Ell no podia acostar-se al gel i gaudir amb les rialles dels infants com ho feia Juloec. El fred intens feria la seva pell ardent amb la mateixa força amb què el seu alè havia començat a fondre la pell del petit Juloec aquell maleït dia... 
Funoac trobava tant a faltar el seu germà que hauria donat tots els seus tresors més valuosos per tal de poder acostar-se-li i tornar a compartir amb ell tots els seus jocs i aventures. Juloec no sabria mai com l'enyorava i com arribava a penedir-se de no haver-li dit mai com se l'estimava.


Els dos dracs vivien separats...

 Amb la calor, Juloec s'enlairava als cims i mirava les valls amb timidesa. Ell també enyorava el seu germà, però creia que Funoac era tan geniüt que segurament ni tan sols no es recordava d'ell...
Una nit molt calorosa, quan ja feia tot un any que s'havien separat, Juloec va veure tot de petits puntets de llum que s'escampaven arreu de les planes i les valls, s'hi podia resseguir el seu nom perfectament dibuixat enmig d'un cor ardent de foc.
Era la nit de Sant Joan i el que Juloec podia veure eren tot de fogueres incandescents i lluminoses que s'havien encès només per a ell. Funoac havia trobat la manera de fer-li saber que es recordava d'ell i que encara l'estimava. Juloec se sentí tan feliç que dues llàgrimes gelades li regalimaren coll avall per encrostar-se-li a la pell.


Un missatge amorós per Sant Joan.

A partir d'aquella nit somiosa i càlida, la vigília de Sant Joan, Funoac decidí que repetiria aquella gesta de forma periòdica, encendria per al seu germà tot de fogueres arreu del país, amb elles escriuria els missatges secrets que volia enviar al seu germà estimat perquè els llegís des dels cims més alts de les muntanyes més fredes.
El foc antic es perpetuà a través del temps i els vells rituals repetiren les traces misterioses que Funoac els donava secretament amb el seu foc interior. Gràcies a aquell foc, veritablement màgic, els dos germans havien retrobat la manera d'estar junts per uns moments, el foc de Sant Joan que encenia Funoac per recordar el seu germà els unia en un llaç que mai no els hauria d'haver separat, el de l'amor que es tenien i que perdurava més enllà del que havien arribat a ser. 


El foc màgic de Sant Joan.

divendres, 9 de maig de 2014

El caçador de bruixes

Riera d'Arbúcies
Hi ha llocs que ens enamoren i sedueixen la nostra imaginació. Diu que Arbúcies era terra de bruixes (ja se sap: de Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes) i la veritat és que el paisatge encisador convida a buscar-ne el rastre pels racons més impensats.
Nataú és un reflex d'aquesta fascinació per tot el que és màgic, per això, les bruixes hi tenen un paper destacat. La seva insistència a poblar els racons més ombrívols i solitaris convida a l'aventura, de vegades, gairebé sense voler... com li va passar a Blai de Nesí, un nen que es va convertir en cavaller. Voleu saber com s'ho va fer? Aquí en teniu la història...



                                       
Bruixes a Nataú

      
     EL CAÇADOR 
     DE  BRUIXES



    Puig Deulofeu
           
            Dlof








El vell país de Nataú era terra de dracs i de màgia i, com és natural, les bruixes no hi eren benvingudes. La terra dels dracs, però, les atreia amb tanta força que sovint apareixien per les valls i les muntanyes provant de fer-ho anar tot a mal borràs.
 Els homes que vivien a Nataú creien que eren els secrets i la màgia dels dracs allò que sempre havia seduït la bruta ambició de les bruixes, però aviat van descobrir que hi havia una altra cosa encara més llaminera per a elles: el cor innocent dels seus fills.
Res no feia sospitar que Blai de Nesí pogués arribar a esdevenir el caçador de bruixes més famós de Nataú, ni ell mateix no hauria confiat mai que la seva sort hagués de portar-lo per aquests camins; però el seu destí fou forjat a cops de màgia i de valor i la seva història es convertí en una de les llegendes més celebrades de les terres de Nataú.


Nataú

En Blai va néixer a la vall profunda que ensotaven les muntanyes del massís de Nesí, d'aquí li venia el nom: Blai de Nesí, ja que la seva sort anava unida a les muntanyes que el van veure transformar-se en el que va arribar a ser. 
En Blai no era, tot i que molts ho creien així, d'origen noble, ni comptava amb un gran patrimoni; els seus orígens humils, però, no impediren que arribés a convertir-se en tot un cavaller.
Quan en Blai era petit es va perdre als boscos més profunds del Massís de Nesí. Ningú no s'adonà de la seva absència fins que es va fer fosc i malgrat que el buscaren desesperadament tot va ser endebades. 
Ja feia temps que aquells boscos havien agafat el mal nom de la "gola de les bruixes", ningú no s'hi aventurava i la desaparició del nen enmig d'aquell bosc maleït es considerà un mal averany del qual no es podia esperar res de bo.


En Blai s'aventurà a la Gola de les bruixes

Mentre els grans es preocupaven d'allò més, el petit Blai explorava els boscos amb el cor tremolós i sense trobar-ne la sortida. Ell no ho sabia, però tot de bruixes malvades anaven cloent els camins que el nen deixava enrere per fer-li impossible el retorn. Mil ulls el sotjaven d'amagat i espiaven el seu cor amb les pitjors intencions, la innocència dels nens era molt cobejada per les bruixes i no estaven disposades a deixar escapar aquella presa fàcilment.
Mentre la foscor s'anava fent més profunda, els renous inquiets del bosc es desvetllaven intensament per espantar el nen perdut. Tot eren corredisses furtives i xiscles esgarrifosos, rialles insidioses i pudors feréstegues, capaces d'escanyar l'alè més decidit en un ofec mortal.


Les bruixes vigilaven en Blai...



En Blai tenia molta por, es penedia molt de no haver obeït els consells de la seva mare. Ella li havia repetit mil cops que no s'aventurés al bosc tot sol, però ell havia empaitat un esquirol prop del riu i ni s'havia adonat que el bosc es tancava rere seu per no deixar-lo escapar. 
Al seu voltant tot era fosc i brut, mil esbarzers atrapaven el seu pas esgarrinxant-li la roba i la pell, el terra s'havia tornat fangós i feia pudor de podridura, se li arrapava als peus fent-los pesar tant que gairebé no es podia moure.
Tot allò era estrany, aterridor. Els sorolls incessants de corredisses invisibles que sentia li feien venir ganes de cridar, però era tanta la por que el crit que li naixia de la gola s'escanyava allà mateix pres d'un pànic paralitzador.


En Blai tenia molta por...



Les bruixes es divertien d'allò més veient el cor espantat del nen que bategava salvatge dins del seu petit pit com un cavall desbocat; però elles no sabien que en Blai era un nen especial, tenia el do de creure en la màgia bondadosa dels dracs de Nataú, coneixia a fons totes les històries secretes que se n'explicaven i en aquells moments compromesos el petit s'esforçava a recordar-se dels seus amics màgics per provar de fer fora la por que les bruixes volien inspirar al seu cor innocent.
Així, a cada passa que feia, en Blai provava d'imaginar-se que no hi havia bruixes al cor del bosc, que tots els fenòmens estranys que s'hi produïen eren deguts a la presència amistosa d'aquells dracs dels quals tant havia sentit a parlar.
Quan la foscor es feia més intensa, tant que no podia ni veure el que tenia al davant, el nen es deia que era Fúsoc, el drac de la foscor, qui l'envoltava amb les seves ales negres provant de jugar amb ell; Fúsoc no era pas un dels seus dracs preferits, però pensar en ell li feia menys por que no imaginar-se les denses teranyines ennuvolades que en realitat les bruixes teixien al seu voltant.


S'imaginava que era Fúsoc...

Quan sentia alguna fressa desconeguda es recordava dels udols vigorosos d'Uten, el drac del vent, que, vital i juganer com sempre, devia córrer pel bosc jugant a fet i amagar.
En Blai seguia, així, avançant a les palpentes enmig d'un bosc encantat i perillós, sentia tot d'esgarrifances a la pell i es repetia a si mateix:
- És l'alè glaçat de Juloec, el drac del gel, que m'acaricia i m'empeny endavant, ell no té la culpa de tenir un tacte glaçat a les escates...
En Blai, però, era conscient que tenia molta por. No hi podia fer res, però quan li tremolaven massa les cames alçava la veu i es deia a si mateix que tot eren coses de Goüm, el funest drac de la por, que es reia d'ell infonent-li temors sense fonament.
- Goüm és així... -es deia sense gaire convicció- sé que és ell... no hi ha bruixes a aquest bosc...



- Són els dracs que juguen amb mi...


Així, el petit Blai es negava a reconèixer el poder de les bruixes, era com si apartant-les del seu pensament aconseguís vèncer el malvat poder que podien tenir sobre ell.
En realitat, en Blai, com tots els habitants de Nataú (inclosos aquells que no creien en bruixes ni en dracs) detestava i temia profundament les bruixes. De fet, els tenia tanta por que buscava refugi en una màgia amiga, la dels bondadosos dracs de Nataú, confiant que fos més poderosa que les fetilleries malignes que empestaven tot el bosc. Era per això que el petit Blai s'imaginava a si mateix acompanyat pels dracs de Nataú i el fet va ser que, de tant pensar-hi, la màgia dels dracs acabà per fer-los presents de veritat dins del bosc per ajudar-lo tal com ell desitjava.



Es veia acompanyat pels seus amics dracs...


De sobte, les sensacions del petit Blai canviaren, era ben bé com si pogués tornar a respirar i la foscor que l'envoltava deixés de ser tan densa com havia estat fins aleshores. 
En sentir la presència dels dracs al seu amagatall, responent a la crida silenciosa d'un cor esperançat, les bruixes s'esvalotaren molt i s'apressaren a fugir i amagar-se a la gola més profunda de la muntanya, aquella que, precisament, havia donat el mal nom al bosc sencer.
- Els dracs et podem protegir de la bruixeria... -se sentí dir a la veu de vent d'Uten- però el bosc seguirà essent el refugi de les bruixes... Tu podries alliberar-lo del seu poder. Si te'n sents capaç i les vols vèncer et caldrà alguna cosa més que la nostra protecció.
En Blai va sentir l'esbufec d'Uten amb tota claredat, de sobte, les seves imaginacions havien esdevingut reals i la seva esperança es convertí en una fe tan poderosa que es trobà a si mateix dient:
- Jo vull vèncer les bruixes i alliberar el bosc del seu poder!



- Tu pots vèncer les bruixes...


- Aleshores... -va fer Uten- segueix el rastre de Julpà fins la gola de les bruixes i allà on l'aigua sepulta la cova on s'amaguen trobaràs l'entrada al seu amagatall.
En Blai es mirà el rierol que tenia a la vora i suposà que aquell era el rastre del drac de la pluja a què es referia el drac del vent.
- Abans, però, -cantà l'aigua dolçament amb la veu de Julpà, el drac de la pluja- et cal armar-te d'alguna cosa més que de valor i només el drac del foc et pot ajudar. Crida el seu nom al fons de les aigües i per més incomprensible que se't faci si la teva confiança és prou gran el seu poder se't farà present.



- Crida el seu nom al cor de les aigües...


En Blai es mirà l'escàs rierol que bressava les seves aigües amb ingènua calma i es demanà com podria ser possible que d'aquella llar humida en naixés un foc ardent com el del drac que havia d'invocar. Semblava del tot impossible creure que un prodigi així es produís, però el cor ingenu d'en Blai creia cegament en la màgia dels dracs de Nataú i aquella fe era l'única cosa que calia per invocar el miracle que Julpà havia anunciat.
Hipnotitzat per les aigües, en Blai es trobà cridant el nom de Funoac amb totes les seves forces. De seguida, el curs tranquil del rierol s'interrompé i les aigües calmes començaren a giravoltar amb força. D'aquell remolí incipient en començà a emergir una flama estranya que, a poc a poc, s'anà transformant en el cos igni de Funoac, el drac del foc.
La silueta ardent i sinuosa de Funoac estava formada per tot de flames que cremaven constantment, de la seva cua afuada en vessava un foc que es fonia a l'aigua formant una espiral roja incessant. La flama dels ulls de Funoac ullà el nen amb ardent passió i de la seva boca en sorgiren espurnes que es clavaren a la pell del nen sense cremar-lo.



Funoac emergí de les aigües...


Cada espurna es transformà en una escata daurada que s'anà agermanant amb tot d'altres escates fin a formar una armadura roent que protegia tot el cos de l'infant.
Aleshores, el drac del foc alenà amb força sobre el seu cap i n'enrogí el cabell i la cara per formar un casc perfectament ajustat al crani d'en Blai. Finalment, la cua poderosa del drac sacsejà amb força les gotes ardents que lliscaven avall i formà, davant els ulls estupefactes del nen, una espasa ardent que brillava amb llum pròpia enmig de la nit.
Aquell va ser l'últim regal que Funoac va fer a l'infant i la veu solemne d'Uten cridà al vent el nom del cavaller que havia nascut en aquell mateix moment per art de màgia: Blai de Nesí, el Cavaller Daurat.



Funoac forjà l'espasa del cavaller.


L'encesa aparició de Funoac es va fondre entre les aigües serenes del riu que Julpà guiava sàviament cap al seu destí. En Blai, convertit en cavaller, seguí el camí de l'aigua amb l'espasa ardent fent de torxa invencible contra la foscor del bosc embruixat. 
Finalment, arribà allà on les aigües davallaven sobre un abisme aterridor formant un salt d'aigua que protegia l'entrada a la sinistra cova de les bruixes.
El Cavaller Daurat començà el descens amb més sort que traça, l'armadura daurada el protegia de les relliscades i els entrebancs i ben aviat es trobà davant per davant d'un forat obert a la roca que s'amagava rere una poderosa cortina d'aigua.
En Blai de Nesí es mirà l'espasa un moment i hi veié un reflex ardent de si mateix que l'encoratjà. Apuntà amb decisió la seva espasa contra l'aigua impetuosa i el seu devessall continu li cedí pas enretirant-se cortesament. La màgia dels dracs feia obeir els element i el Cavaller Daurat començà -així- a descobrir quina mena de poder s'amagava als regals que li havien fet els dracs de Nataú per dur a terme la seva aventura


Camí de la cova de les bruixes...


Dins la cova tot era fosc, el forat feia una pudor insuportable, un tuf irrespirable i dens que ho empudegava tot. Les parets rocoses eren plenes d'una molsa corrompuda que regalimava humors inconfessables, el terra bullia amb tot de basses incandescents que escopien vapors fètids enmig d'aquell infern ofegat.
Hi havia tot de roques apilades arreu i rere seu s'hi amagava la maldat de les bruixes que esperaven pacientment l'heroi per vèncer el seu valor amb les seves males arts; en Blai no les podia veure, però la màgia sàvia dels dracs era amb ell i quan s'acostava al primer parany, un pedra enorme rere la qual s'amagava una bruixa traïdora, el cavaller notà com la flama intensa de la seva espasa de foc s'embravia i aconduïa el seu braç d'infant cap a la batalla amb una força desconeguda.


El cau de les bruixes era un lloc perillós.


Així fou com caigué la primera bruixa. El Cavaller Daurat en travessà el cos d'un sol cop i la figura odiosa s'esvaí convertida en fum com si mai abans no hagués existit.
Després d'aquell primer embat, d'altres bruixes sortiren dels seus amagatalls per abraonar-se-li, els seus unglots infectes volien esgarrapar la pell tendra de l'infant, però topaven amb l'armadura ardent d'un veritable cavaller ungit per la màgia de foc de Funoac, un dels dracs més poderosos de Nataú. Els moviments d'en Blai esdevenien precisos i implacables i, a poc a poc, totes les bruixes anaren caient fulminades per una espasa que semblava ben bé com si lluités sola.



En Blai vencia totes les bruixes...


Aquella va ser la primera batalla que visqué el Cavaller Daurat. El petit Blai emergí del bosc que havia alliberat de l'embruix fatal de les fetilleres transformat en una altra persona, en un Cavaller de Foc. Res no semblava diferent en ell, però havia rebut el do d'invocar el drac del foc i de transformar-se en el Cavaller Daurat i no renuncià mai a la seva aliança secreta amb la màgia protectora dels dracs de Nataú.
Des d'aleshores, i a mesura que anà creixent, Blai de Nesí s'anà convertint en el més gran caçador de bruixes del país i les seves aventures es convertiren en llegendes tan celebrades com aquelles que s'explicaven dels seus amics secrets: els dracs de Nataú.
L'aliança d'en Blai de Nesí amb el poder dels dracs havia de durar tota la seva vida i l'havia d'acompanyar en totes les aventures que visqué com el Cavaller Daurat.


Blai de Nesí, el Cavaller Daurat.