dimarts, 28 de gener de 2014

El follet desmemoriat

La primera de les històries de Nataú que us voldria explicar és una història de follets. I qui millor que en Quelet per començar? En Quelet és un follet especial i molt estimat que, amb els anys, va anar perdent la memòria (com li passa a molta gent gran) però que no es va resignar a perdre els seus records... Voleu saber com s'ho va fer? Aquí en teniu la història:


 El follet desmemoriat
                                         Puig Deulofeu
                                                 Dlof.
                                            
En Quelet sempre havia estat un follet alegre i parlador. Havia viatjat molt ensenyant d'altres follets a descobrir quin talent s'amagava dins dels seus cors gràcies a les arts secretes del seu ofici de Mestre dels Talents; però en Quelet s'havia anat fent vell i les cames cansades ja no li permetien seguir els camins incansables plens saviesa i bons consells.
Es va retirar a la seva llodriguera buida i rònega pensant que hi trobaria un repòs ben merescut, però els dies se li feien llargs i les nits s'omplien de sorolls inquietants. 

En Quelet
 De matinet, en Quelet encara sortia a estirar les cames i a deixar-se veure pel sol enlluernador que somreia a la màgia i als miracles dalt del cel; però després  de caminar una estoneta se sentia fatigat i es retirava al seu cau solitari i fosc sense adonar-se que el silenci li pesava al cor i li robava les paraules. Sortir a passejar li omplia els ulls de llum i de presències amistoses, però en tornar a casa s'oblidava del que havia vist i li costava recordar fins i tot les hores dels àpats i d'anar a dormir. A poc a poc, en Quelet es va anar tornant desmemoriat

Assegudet al sol...
 Un dia qualsevol, en Quelet sortí a passejar com solia fer i es trobà amb un altre follet com ell que el saludà alegrement.
- Quelet! -el cridà- Hola amic meu... Quant de temps!
I ja no va parar de parlar i parlar... En Quelet se'l mirava somrient amablement, escoltant tot el que l'altre li deia, però era incapaç de recordar qui dimonis devia ser aquell follet tan eixerit.
En tornar al seu cau, en Quelet es va quedar al portal ben assegudet al sol reflexionant llargament sobre el que li havia passat.

Qui deu ser?
De sobte, s'adonà d'una cosa que no havia previst que li pogués passar mai de la vida: s'estava tornant un follet desmemoriat! Ell que sempre havia tingut una memòria excel·lent!
- Això no pot ser... -es va dir a si mateix- no... no... Haig de pensar alguna cosa... 
En Quelet sabia que quan els follets es feien vells de vegades perdien una mica l'oremus, n'havia vist casos molt notables i mai no s'havia parat a pensar en què representava realment perdre la memòria. 

Això no pot ser!

- Perdre els meus records... -es lamentà- totes les meves vivències, les meves alegries, les meves tristeses... no recordar-me de la gent o del que haig de fer... no recordar el que més estimo o he estimat...
De sobte, el follet se sentí molt trist: què passaria amb tots els seus records? Què passaria amb tot allò que s'estimava tant si no era capaç de recordar-ho?

Perdre els meus records!

Gairebé tenia els ulls negats quan s'adonà que seia sobre una soca vella, gairebé tan vella com ell. Els seus dits gastats acariciaven dolçament l'escorça rugosa del tronc i semblaven voler dir-li alguna cosa...
- És clar! -va dir- En puc fer capses! Capses màgiques per conservar els meus records... així, si mai els perdo sempre els podré recuperar buscant-los dins les meves Capses de Records.

Hi he de fer alguna cosa...

 I de seguida es va posar a feinejar. No tenia prou ofici per treballar la fusta, però la seva paciència infinita -forjada durant anys i anys d'ensenyar els altres follets a trobar el seu talent- suplia qualsevol manca d'habilitat o inexperiència.
De fet, proposar-se el repte de fer una cosa nova a la seva edat resultà alliberador per a en Quelet. Les seves mans rovellades aprenien a dominar els estris i la fusta amb tenaç voluntat i, en molt poc temps, tenia tantes capsetes diferents de mida i de colors que es va córrer la veu que en Quelet, el Mestre dels Talents, n'havia descobert un de nou per a si mateix.

Som-hi!

Un dia, un follet jove que encara no havia descobert quin do de màgia s'amagava al seu cor va passar per davant del cau d'en Quelet. Després de saludar-lo educadament el jove Getet li va dir:
- Què feu Mestre?
- Faig Capses de Records.
- I com és? -s'interessà en Getet de seguida.
- Per encabir-hi tots els meus records... -explicà en Quelet content- Hi ha un moment a la vida -va fer sobtadament seriós- que un no es pot refiar del cap... i aleshores toca treballar amb les mans per conservar tot el que un no es vol perdre...

Què és?

En Getet es mirà les capses llargament. Se sentia seduït pels colors i les formes que el vell Quelet dibuixava a cisell a les tapes de les seves incomptables Capses de Records. De sobte, sentí un impuls.
- Que us podria ajudar, Mestre? -digué mig avergonyit per la gosadia.
En Quelet se'l va mirar amb atenció. Havia dedicat tota la vida a ajudar els més joves a descobrir els talents ocults als seus cors... però ara... Ara no tenia temps per tornar al vell ofici i veia molt clar al cor d'en Getet que ell encara no havia trobat el seu talent. Alguna cosa als ulls del jove follet, però, el va fer decidir... 

Capses de Records?

- Tnc molta feina, -va reconèixer el vell Quelet- i m'aniria bé tenir ajuda. Tinc tants records!
- Jo us ajudaré... -va fer en Getet alegrement.
I des d'aquell dia en Getet no deixà d'anar al cau d'en Quelet i l'ajudava en la seva incansable tasca. Polia capses, les pintava, les organitzava per colors i fins i tot ajudava en Quelet a triar quins objectes màgics contindrien per ajudar el vell a evocar les coses que, inevitablement, acabaria oblidant amb el pas del temps. 

Us ajudaré!

La feina d'en Quelet i d'en Getet els ocupà tant de  temps que el jove Getet es va convertir en el millor deixeble del Mestre dels Talents. Els records del vell eren tan plens d'experiències, sentiments i vivències que el jove Getet aprenia a través seu tot un món de coneixements tan valuosos com els tresors màgics més antics.
Amb el temps, les Capses de Records d'en Quelet es van fer imprescindibles a la seva vida. Desgraciadament, el pas dels anys restava més i més memòria a la seva mirada i quan aquesta s'apagava una ombra de tristesa tenyia de dol la seva cara amable.

Omplint de records les Capses màgiques

Aleshores, en Getet s'acostava al seu vell Mestre i obria una Capsa qualsevol. El vell Quelet es mirava el tresor que contenia la capsa amb atenció i estranyesa. Remenava el que fos que tenia entre les mans i s'hi entretenia una llarga estona sense entendre què devia ser o representar. En Getet sentia una mica de pena en veure que no reconeixia el contingut de la capsa, sempre era així; però de seguida entonava la seva millor veu i començava a explicar-li animadament a en Quelet què eren aquells prodigis que la màgia feia possible.

Descobrir records oblidats

L'expressió d'en Quelet solia ser de sorpresa i de genuïna felicitat, com la d'aquells nens petits que somien a través de les paraules d'un conte. Potser el vell Quelet era incapaç de recordar els seus propis records o de reconèixer en les imatges màgiques i les bondadoses paraules del seu deixeble el fil de la seva pròpia història, però el vell follet seguia essent capaç d'emocionar-se amb allò que les seves Capses màgiques i en Getet li explicaven de si mateix. Era -ben bé- com tornar a construir una vida a partir de zero.
   
Omplir-se de vida

5 comentaris:

  1. Respostes
    1. Moltes gràcies Martes de cuento, també per haver fet possible veure'l al teu meravellós blog, va ser una aventura fantàstica i plena de màgia per a mi. Un record digne d'una caixa d'en Quelet.Un petó!

      Elimina
  2. fascinant teu estil per explicar contes, tant per a grans com petits. M`ha agradat molt. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'emociona especialment que t'hagi agradat, Mila, primer perquè és un conte especial per a mi, després perquè valoro molt la teva opinió ja que m'agrada molt com escrius. Una abraçada per a tu també!

      Elimina

Aquesta és la història... què us ha semblat? M'encantaria saber què en penseu!
Deixeu el vostre comentar aquí o bé a puigdlof@gmail.com
Gràcies per la visita!