divendres, 21 de febrer de 2014

Petjades

 
Unes petjades misterioses...
L'aparició d'unes misterioses petjades al jardí i la bellesa infinita d'una flor de taronger es van aliar per forjar la primera de totes les històries que Uten, el drac del vent, em va explicar sobre el vell país de Nataú... 
El gegant de Sagiú dormia el son dels gegants i el meu amic ventós el va despertar a una nova vida. 
Voleu saber com s´ho va fer? Aquesta és la història de Giàs, el gegant de Sagiú.


la flor més bella que dóna el fruit més dolç



PETJADES

Puig Deulofeu

Dlof.


En Joan i en Pau passejaven un dia pel jardí i hi trobaren unes petjades molt estranyes que solcaven profundament l'herba del pati. Aquelles petjades dibuixaven uns peus tan grans com els que només podia tenir un gegant.
- Què són aquestes petjades? -demanà en Joan preocupat a la seva tieta mentre en Pau se les mirava tot espantat.
- Van aparèixer de sobte i n'hi ha per tots els jardins de les rodalies -explicà la tieta dels nens- Diuen que són d'un gegant.
- D'un gegant? -s'exclamà en Joan.
- Sí, d'un dels pocs gegants que encara quedaven... Vols que te n'expliqui la història?
- És clar! -va fer en Joan alegrement.
- Sí, sí... -cantussejava en Pau sense entendre gaire res del que deien els grans.

- Què són aquestes petjades?

Diuen que Uten, el drac del vent, ja solia bufar amb força per aquí des de fa molt de temps... Ell coneixia aquestes terres com el País de Nataú, perquè en la llengua dels dracs les coses tenen el seu propi nom... Eren les mateixes terres muntanyoses i fèrtils d'ara i els seus paisatges variats feien les delícies d'un drac juganer i despert com era ell.
Uten coneixia molt bé tot el país i solia visitar aquesta vall, la vall de Senet, perquè li agradava especialment. Molt a prop hi havia la presència oblidada i capriciosa dels Cingles de Litrab i era allà, entre les roques misterioses dels cingles més abruptes i esquerps, que s'amagava la presència d'una criatura singular que hi dormia de feia molt.
Molt pocs saben que al fons de les muntanyes més solitàries sovint hi ha gegants adormits, però Uten coneixia bé aquelles històries antigues i estava convençut que al fons de la muntanya de Sagiú, un dels cims més alts dels Cingles de Litrab, hi reposava un gegant que l'esperava a ell per desvetllar-se del seu son profund.

Uten, el drac del vent

Uten tenia el poder de despertar els gegants de la seva son profunda i voltava per Nataú disposat a tornar a la vida tots els gegants que en altre temps havien poblat aquell país amb tota llibertat.
L'època dels gegants havia passat, ja no hi havia lloc per a ells a un món com el nostre. Els homes havien ocupat les valls i les planes i no haurien acceptat amb facilitat la presència d'unes criatures descomunals com aquelles. Molts gegants abandonaren la seva llar i els pocs que quedaren aquí havien reculat fins les muntanyes i havien caigut en un sopor estrany i desconegut. Uten ho sabia i cercava els gegants adormits per acompanyar-los a un altre lloc on la seva presència no suposés cap trasbals.
El drac del vent havia demanat ajuda a Julpà, el drac de la pluja, perquè rescatés del fons de les aigües del mar els secrets més oblidats de l'època perduda en què els gegants començaren a desaparèixer. Julpà descobrí el lloc on havien anat a parar els gegants que havien marxat de Nataú i explicà a Uten el que calia fer per ajudar els que encara restaven aquí.


Julpà, el drac de la pluja

Així va ser com Uten despertà Giàs, el gegant de Sagiú. Li bufà suaument l'orella i el gegant adormit es despertà màgicament. Giàs s'alegrà molt de veure el drac i li agraí profundament el gest d'haver-lo anat a buscar després de tant de temps. S'abocà encuriosit entre els cims més alts i descobrí un territori transformat que gairebé no reconeixia.
- Què són totes aquestes taquetes que esquitxen el paisatge? -demanà sorprès Giàs.
- Les cases dels homes... -explicà Uten esbufegant- són ells els que viuen ara allà on vivíeu els gegants.
- Tant de temps he dormit? -es lamentà Giàs- I què faré ara? Estic tot sol i ja no queda res del que era la meva llar... Tot ha acabat per a mi...
- No t'ho pensis pas. -assegurà Uten animós- Julpà m'explicà que els gegants viuen ara a un altre país tan bonic com aquest.
- I on és? Com hi puc anar? -s'impacientà Giàs.
- Aquest és un misteri del qual ja n'he tret l'entrellat; però no sé si ens costarà gaire... -féu Uten- Pel que sembla hem de trobar la flor més bella que dóna el fruit més dolç d'aquestes terres, però els homes s'espantarien d'un gegant com tu. Haurem de buscar el que ens cal d'amagat d'ells.

- què són aquestes taquetes?

Cada nit, Giàs i Uten baixaven a la vall tan silenciosament com podien. De vegades, Julpà, el drac de la pluja, els acompanyava per protegir el seu secret mentre voltaven prop dels pobles dels homes, s'havien fixat que a ells no els agradava la pluja i s'arreceraven a casa seva sense fixar-se gaire en els passos pesats de Giàs enmig els trons tempestuosos. Quan els homes s'adormien Giàs cercava als seus jardins la flor més bella que havia de fruitar un miracle per a ell.
Va ser així que, una nit fosca i silenciosa, Giàs entrà a un altre jardí florit i esponerós que el rebia amb tota la generositat de la primavera. Ja havia provat moltes flors de molts jardins i cap d'elles no havia produït encara el miracle de transportar-lo allà on podria refer la seva vida i qui sap si trobar l'amor que tot gegant mereix.
Aquella nit, s'aturà prop d'una flor blanca i pura que s'oferia perfumada per encisar els seus sentits. Giàs l'ensumà amb força i la prengué amb delicadesa. Uten l'animava, com sempre, a provar sort amb aquella flor tan delicada, si era la que ells buscaven el tornaria tan lleuger com l'aire que el drac del vent removia amb facilitat i li permetria viatjar a cavall d'Uten cap a la terra dels gegants sens que cap home pogués veure'l ni adonar-se del seu pas alat.


un nou intent...

Quan estava a punt de provar aquella dolça flor de taronger, una presència misteriosa començà fer-se notar a la vall. Era Baiò, el drac de la boira, que s'havia assabentat del que Uten i Giàs provaven de fer i ho volia impedir. Baiò s'acostà a Giàs i l'embolcallà amb la seva mà humida, el gegant començà a notar la mateixa son que l'havia apartat del món ja feia tant de temps. En adonar-se'n, Uten esbufegà furiós.
- Així que ets tu! -exclamà- Tu ets qui adorm els gegants i els manté adormits als llocs més profunds!
- No m'agraden els gegants i tampoc no m'agrades tu!- cridà Baiò irritat- Aquest que has desvetllat del seu son tornarà al seu estat letàrgic de seguida...
- No t'ho pensis! -desafià Uten esbufegant cada vegada amb més força.
El vent se sentia per tots els racons de la vall, xiulava furiós en el seu combat contra la boira. Els dracs lluitaven per la vida de Giàs que, innocent, restava quiet prop del taronger sense acabar d'entendre el que passava. 
Va ser una nit moguda, Uten, el drac del vent, aconseguí fer fora Baiò, el drac de la boira i, en acabat, demanà Giàs que provés aquella flor tan petita que tenia a les mans.

Baiò, el drac de la boira



Giàs s'empassà la flor de taronger i tentinejà pesadament a punt de caure, de seguida se sentí tan lleuger que s'adonà que les seves mans s'agafaven a la crinera transparent d'Uten. El drac del vent el transportava sense cap esforç cap a la terra secreta dels gegants. Començava a fer-se de dia, però cap home no podia veure el rastre del vent que bufava fort cap al seu destí ignorat. 
Al terra hi van quedar tot de petjades gegantines que s'enfonsaven entre la gespa dels jardins on Giàs havia buscat la seva sort, aquella era l'última empremta que Giàs, el gegant de Sagiú, deixà als jardins desconcertats dels homes que vivien a la vall de Senet...
- Així que també va ser aquí... -s'admirà en Joan.
- Això sembla... -va fer la tieta somrient.

el rastre d'una aventura...







2 comentaris:

  1. M'ha semblat molt bonica, de fons i de forma.
    Ara entenc les petjades que sovint em trobo tot passejant pel bosc. En Giàs no deu ser el darrer.....

    ResponElimina
  2. Que bé que t'hagi agradat! Quan el meu nebot Joan (el del conte) era petit també descobríem traces de l'existència dels gegants pel bosc i a les muntanyes, d'aquí que quan van aparèixer les petjades al pati li escrivís aquest conte... i ja no he pogut parar! Calen uns ulls especials per veure la màgia del que ens envolta, celebro descobrir que tens aquest do Joy. Una forta abraçada!!! i gràcies!

    ResponElimina

Aquesta és la història... què us ha semblat? M'encantaria saber què en penseu!
Deixeu el vostre comentar aquí o bé a puigdlof@gmail.com
Gràcies per la visita!