dimecres, 23 d’abril del 2014

No mateu el drac!


És el dia de Sant Jordi. Els llibres i les roses inunden els carrers de Nataú. La bellesa i la fragància de les roses enamoren la sensibilitat dels dracs; però la vella llegenda que s'explica durant aquesta diada tan nostrada fereix el cor noble d'Uten, el drac del vent... Voleu saber per què? Només heu de llegir aquesta història i potser acabareu cridant amb mi: "No mateu el drac!"



NO MATEU EL DRAC!
Puig Deulofeu

Dlof.




Havia arribat la diada de Sant Jordi carregada de roses i de llibres. Uten, el drac del vent, es removia inquiet entre les paradetes incapaç d'entendre què passava. Cada any li passava el mateix, Nataú es vestia de festa i la gent voltava pels carrers enderiada a buscar llibres i regalar roses.
- No pot ser... -es va dir frustrat- he d'esbrinar què dimonis passa!


Uten no entén què passa el dia de Sant Jordi

I s'envolà rabent cap als Cingles de Litrab on Misnòs, el drac dels somnis, feia bategar el veritable cor fantàstic de Nataú.
- Que no ho saps? -li va dir Misnòs pacient- Celebren la diada de Sant Jordi, el cavaller que va matar el drac...
- Celebren que va matar un drac? -va fer Uten astorat- Ves... quines coses de celebrar! 


Celebren que Sant jordi matà el drac...
Uten no podia deixar de remoure l'aire, encès de justa indignació, feia tant de vent que fins i tot Misnòs, tranquil com era, començà a posar-se nerviós.
- No t'enfilis tant, Uten... -va dir per provar de calmar-lo- només és una història, ja hauries de saber que, d'històries, n'hi ha tantes com gent per explicar-ne... Algú la va explicar i... va fer fortuna. Això és tot.


Uten esbufegava indignat

- Però matar un drac? On s'és vist? -va exclamar Uten compungit- M'agraden les persones! No hauria dit mai que em volguessin cap mal!
- No et podrien fer cap mal encara que ho volguessin... -va fer Misnòs compassiu- però has de recordar com són... neguen tot allò que els fa por i per a ells matar un drac vol dir matar les pors més arrelades que tenen al fons del cor... Que no saps per què els dracs ens amaguem d'ells?


Uten s'imagina que el maten a ell...

- Per no espantar-los... suposo -esbufegà Uten trist-. Però bé que hi ha gent que no ens té por i que celebra la nostra existència i la de Nataú sencer, encara que ells no en diguin així...
- És cert, són gent capaç d'obrir-se  a la fantasia i als somnis, gent que busca la màgia i la il·lusió de viure en tot allò que s'amaga rere les coses de cada dia... però aquesta mena de gent també celebren Sant Jordi, celebren les mil històries possibles que s'amaguen dins dels llibres que compren, gaudeixen de la bellesa infinita que contenen les roses ardents que es regalen.


Hi ha gent a qui els agraden els dracs de Nataú...

Somien a través dels llibres -continuà Misnòs- i estimen la bellesa delicada i misteriosa de les flors. Són gent sensible i amorosa. La llegenda de Sant Jordi només és una història més de les moltes que expliquen, llegeixen i celebren... pensa que hi ha milers d'històries que jo somio constantment i que alimenten la fantasia de Nataú, moltes d'elles les xiules alegrement amb els teus esbufecs més festius, tu mateix les fas arribar als cors de moltes persones que no odien els dracs sinó que se senten fascinades per nosaltres, pel nostre poder màgic, per la nostra existència misteriosa... D'alguna manera Sant Jordi els lliga a la nostra existència.


Tot és fantasia, com la que batega a Nataú...

- Però, igualment, maten el drac... -insistí Uten trist.
- I de la seva sang en neixen roses plenes de fragàncies encisadores, plenes de la mateixa màgia que bategava al cor del pretès monstre. No. No maten el drac perquè ell sobreviu en les roses, en la memòria, en la fascinació per tot el que és misteriós, màgic, fantàstic, miraculós. Es regalen llibres que els obren les portes a d'altres realitats, es regalen roses que els encadenen a la fragància etèria i fràgil de la bellesa intangible, a la sensibilitat, a la capacitat de deixar-se seduir pel que no es pot tocar.


El drac perviu en la màgia de roses i llibres

- En parles  com si la seva festa celebrés tot el que nosaltres representem en essència... -va fer Uten sorprès.
- I que no és així? -va riure Misnòs- Tot depèn del punt de vista, vell amic... qualsevol història pot ser explicada de mil formes i entesa de moltes altres maneres. Posats a triar... m'agrada més somiar Sant Jordi com una celebració plena de màgia, sensibilitat i amor. En cap d'aquestes coses no hi ha lloc per a cap mort, ni tan sols la d'un drac malvat...
- Tens raó -va riure Uten feliç- Però posats a triar, jo m'estimaria més que no matessin cap drac.
I les rialles d'Uten ressonaren salvatges des dels Cingles de Litrab, com l'eco d'un somni que retrunyia poderós sobre tot Nataú escampant aromes de rosa i llibres.



Posats a triar... millor amics!

dissabte, 5 d’abril del 2014

El follet de la sort

una troca de bona sort...
Què tenen a veure una troca de llana i unes agulles de fer mitja amb la sort?
Només a Nataú hi podríem trobar la relació
Si voleu saber com es teixeix la cobejada "bona sort" que tots ens mereixem no dubteu a llegir aquest nou conte. La història d'en Tonet us descobrirà els secrets misteriosos que s'amaguen al si d'una bona sort no gens casual... 


En Tonet
           

EL FOLLET DE
      LA SORT       
         
        Puig Deulofeu
       
               Dlof.





Hi havia una vegada un home, el senyor Duc, a qui tots consideraven molt afortunat. Sovint li demanaven quins considerava que eren els motius del seu èxit i ell sempre somreia, arronsava les espatlles i afirmava amb senzillesa:
- Deu ser cosa del follet de la sort.
La gent el prenia per boig: "un follet? No se li podia acudir res més absurd? La gent seriosa no inventa aquestes coses! -feien irritats- si no ens vol dir el seu secret que ho digui sense embuts... un follet! On s'és vist!"
Però el que no sabien tota aquella gent tan seriosa era que el senyor Duc tenia tota la raó.
 

- Deu ser cosa del follet de la sort...


El senyor Duc portava una modesta barreteria incapaç de competir amb l'esplèndida camiseria del senyor Estruc. Ambdues botigues estaven de costat i tots dos botiguers eren gent esforçada i treballadora. 
La botiga del senyor Estruc era un establiment dels de tota la vida, heretat de pares a fills, un local ampli i lluminós que amb els anys s'havia fet un nom al barri i gaudia de cert prestigi. El senyor Duc, d'origen més modest, s'havia plantat pel seu compte després de molts anys d'ofici barreter i la seva botiga, petita i endreçada, no era -ni de bon tros- tan luxosa com la camiseria del costat. Amb tot, ambdós botiguers s'havien fet bons amics i gestionaven els seus respectius negocis d'acord amb el peculiar caràcter de cadascú.



Les dues botigues.

Un dia, en Tonet, un follet de la sort, passà pel barri i s'aturà un moment a contemplar els aparadors de les dues botigues. 
El gènere que el senyor Estruc venia a la seva botiga lluïa esplèndidament a l'aparador immaculat.
- Molt bonic... -feia el follet amb els ulls ben oberts- molt i molt bonic.
Després, es mirà els barrets impecables de la botiga del senyor Duc i s'admirà del bon ofici que demostraven.
- En sap molt... a fe que sí...
 

En Tonet admira el gènere de les botigues

 En Tonet somrigué feliç. L'aparador del senyor Duc semblava pobre al costat de les camises del senyor Estruc, així que decidí donar un cop de mà a aquell botiguer que semblava més desfavorit.
Mentre s'estava allà, a punt d'entrar a la botiga del senyor Duc, el follet s'adonà que una parella de possibles compradors passejava badoquejant pel carrer. De seguida se sentiren atrets per l'aparador del senyor Estruc i s'aturaren a admirar-ne les camises completament seduïts pel que veien. 
En Tonet somrigué compassiu, encara més decidit a entrar a l'establiment del senyor Duc; però quan ja era a punt d'escolar-s'hi s'adonà que la parella seguia caminant endavant sense entrar a la botiga del senyor Estruc i, en canvi, es decidí a entrar a una altra botiga que hi havia una mica més avall.


Una parella de compradors...



En Tonet se'ls mirà encuriosit, la botiga del senyor Estruc era admirable, els aparadors lluïen amb tot el seu encant seductor i les camises impecables que s'hi exhibien semblaven d'una gran qualitat, però el gest impensat dels vianants el féu reflexionar.
- Potser -es va dir- a ell també li cal una mica de sort...
El follet es mirà la botiga de barrets amb aire inquiet. Després es mirà la camiseria amb perplexitat. S'encongí d'espatlles i es digué a si mateix:
- Un o l'altre... i per què hauria de triar? Tots dos deuen merèixer un cop de sort i en això sí que hi tinc la mà trencada...



- Per què triar?

Va somriure feliç i, aprofitant un moment que el senyor Estruc sortí a mirar el carrer per veure si hi havia moviment, en Tonet s'afanyà a entrar a la seva botiga i amagar-se ben amagadet, a punt per espiar tot el que passés allà dins.
El follet de la sort passà tot el dia a la botiga i, en tancar, acompanyà d'estranquis el senyor Estruc fins a casa seva.
A la nit, quan el senyor Estruc ja dormia, en Tonet s'acostà a la vora del seu coixí i tragué de sota la roba les llarguíssimes agulles de fer mitja que utilitzaria per teixir la bona sort que li volia regalar.


S'arma amb les agulles per trenar la bona sort...

Els follets de la sort són molt silenciosos, hi ha qui els considera invisibles perquè és tanta la seva habilitat per amagar-se de les persones que sembla ben bé que no es puguin veure a ull nu. Els agrada trenar de nit els seus fils de bona sort. Es posen a prop de les coixineres de les persones i van fent tota la nit a la vora dels somnis que somien. Els follets de la sort escolten amb molta atenció quins somnis tenen les persones perquè estan convençuts que allà s'amaga molta de la veritat que no surt a la llum i els secrets serveixen per teixir amb més encert la mena de sort que les persones necessiten a les seves vides.


En Tonet trena la sort a partir dels somnis

Aquella nit a casa del senyor Estruc, en Tonet, el follet de la sort, va fer molta mitja. A l'albada havia teixit una bufanda màgica plena de tota la sort que el senyor Estruc sens dubte mereixia.
El follet, tot content, va lligar la bufanda invisible al coll del seu protegit i el veié despertar-se de molt bon humor i molt animat.
En Tonet s'encaminà aleshores cap a la barreteria on hagué d'esperar impacient fins a la nit per acompanyar i repetir el seu treball màgic prop de la coixinera del senyor Duc. L'endemà, el barreter va poder sortir de casa amb una bufanda invisible tan afortunada com la que ja tenia el seu amic camiser.


Les bufandes invisibles

Com que no podia resistir-se a comprovar els efectes del seu art màgic, el follet Tonet decidí espiar els senyors Duc i Estruc tot il·lusionat.
Només començar el seu espionatge, però, en Tonet ja va tenir el primer ensurt. 
Mentre el senyor Estruc esmorzava, es va escaldar la llengua amb el cafè i, de molt mal humor, li va donar la culpa a la seva dona perquè "sempre" li feia el mateix. Com que ja no trobava el gust a res del que menjava, el senyor Estruc es va posar de mala lluna i se'n va anar de casa donant un cop de porta que féu retrunyir les parets i tot.
El follet de la sort el seguí amb el cor encongit, un fil de la seva preciosa bufanda de la sort s'havia deixat anar i penjava indolent a l'esquena del senyor Estruc.


El mal geni del senyor Estruc

Camí de la botiga, el senyor Duc saludà el senyor Estruc amablement.
- bon dia, amic meu... Com va tot?
El senyor Estruc va grunyir feréstec i l'altre se'l mirà de reüll.
- Sembla que sentim el temps... oi? Jo també he començat el dia amb el peu esquerre... -va riure afablement- Miri, sóc tan talòs que m'he deixat la pell a la pica provant d'afaitar-me...
El senyor Estruc se'l va mirar de reüll amb un gest hostil.
- Hi ha dies que un no s'hauria de llevar...
El follet de la sort va veure, desolat, com un altre fil trenat de la bufanda del senyor Estruc li penjava desfet per l'esquena.


- Bon dia!

- No n'hi ha per tant! -féu el senyor Duc conciliador- almenys vostè no té la cara com un mapa!
La bufanda de la sort del senyor Duc espurnejava brillant sota la llum del sol, el follet de la sort va somriure content, la seva màgia s'estava activant.
En arribar a la botiga, el senyor Estruc es va trobar que uns brètols li havien pintat la porta de ferro amb tot de dibuixos estranys. Els renecs que deixava anar espantaren tant en Tonet que s'hagué de posar les mans a les orelles per no sentir-los.
- Oh quin greu senyor Estruc... -deia el senyor Duc compassiu mentre contemplava els grafits multicolors.
- Quin greu, quin greu... -va fer el senyor Estruc rancorós- Ja m'agradaria veure quina cara faria si fos la seva porta!


Els renecs li ferien les orelles...

El senyor Duc se'l mirà perplex. Es mirà la seva porta de ferro tan grisa i trista i digué:
- Un toc de color no m'hi aniria malament! Aquest dibuixos estan molt ben fets!
De seguida s'hagué de penedir de les seves paraules.
- On s'és vist? Però quines penques! Que es pensa que fa gràcia?
- Potser els podríem esborrar amb aigua i sabó... -oferí l'altre ingenu.
- Aigua i sabó? -es burlà el senyor Estruc cruel- Com si fos tan fàcil! Aquests brètols saben molt bé el que es fan... Aigua i sabó... aigua i sabó... -repetia mentre entrava a la botiga deixant l'altre botiguer amb la paraula a la boca- santa innocència: aigua i sabó!


- Potser ho podríem esborrar...

Desesperat, el follet veié com un tros enorme del teixit de la bufanda del senyor Estruc queia a terra. Mentre se li negaven els ulls, encara va sentir que el senyor Duc es deia a si mateix:
- Quin greu... m'agradaria saber com ajudar-lo... de veritat que hauria preferit mil vegades que em pintessin a mi la porta que no pas a ell...
En Tonet es mirà el senyor Duc amb atenció. La seva bufanda de la sort brillava al voltant del seu coll i desprenia uns raigs càlids i purs que s'estenien com teranyines brillants cap a l'exterior. El follet no tenia cap dubte que la màgia de la sort que havia teixit per a ell li estava trenant un destí favorable.


- Quin greu!

A mig matí, la botiga del senyor Duc ja havia tingut més clients que en tot un dia de treball. En canvi, a la botiga del senyor Estruc tot semblava en calma. El follet no se n'estranyà gens, però no s'esperava que, amb el pas de les hores, el senyor Estruc estigués encara de més mal humor.
S'havia passat tot el matí llegint el diari, renegant i maleint cada mala notícia que hi trobava. La bufanda màgica que duia al coll estava tota esfilagarsada; amb tot, encara va tenir prou poder per atraure una clienta a la botiga.


El senyor Estruc treia foc pels queixals.

La dona volia comprar una camisa per al seu marit, volia fer-li un bon regal i estava ben decidida a comprar, però es va trobar que el senyor Estruc només es queixava de les bretolades que es feien al barri i de les males notícies que corrien pel món. La dona se l'escoltava plena de paciència sense veure com, amb cada nou retall de conversa, el botiguer perdia trossos sencers de la seva valuosa bufanda màgica. 
Al final, la dona s'havia posat tan nerviosa i dubtava tant a l'hora de decidir-se que el senyor Estruc acabà la poca paciència que tenia i volgué tancar la venda precipitadament. Aleshores ella es féu enrere i marxà de la botiga sense comprar res.


La dona no es decidia...

Només sortir, la dona se sentí atrapada per un raig càlid de llum que l'acarà al modest aparador del senyor Duc, el botiguer escombrava somrient la vorera mentre cantussejava una cançó.
- Bon dia tingui, senyora... -va dir-li somrient.
- Bon dia, jove... -va fer ella.
- Veu? Ja m'ha alegrat el dia amb això de jove...
Tots dos van riure. La dona contemplà els barrets completament seduïda per la pàtina brillant que la bona sort de la bufanda del botiguer havia estès per tot arreu.
- Ai quins barrets tan bonics! -va fer amb un sospir d'admiració.
- És molt amable, senyora. Tots són fets amb productes de primera qualitat... i amb molta cura i amor... ens agrada servir bé els nostres clients!
La senyora entrà a la botiga i en sortí amb un barret preciós i un somriure satisfet a la cara.


- Bon dia, jove...

Rere el finestró de la camiseria, el senyor Estruc va fer un últim renec farcit d'enveja i començà a voltar per la botiga lamentant-se de la poca seriositat de la gent i de les ganes de fer perdre el temps que tenien... Amb cada paraula que deia es desfeia un altre fil de la bufanda. Al final del dia ja no en quedava ni un trosset petit.
El senyor Duc, en canvi, conservava la seva bufanda completament intacta.
- Si segueix així... -va dir-se en Tonet- tindrà sort per molt de temps!
El follet de la sort es mirà les dues botigues i pensà en el senyor Estruc amb tristesa, seria absurd insistir. Si tornava a teixir més bona sort per a ell segurament tornaria a desfer-la a base de queixes, enveja i desconfiança. Així doncs, el follet s'allunyà d'allà amb el cor trist però disposat a tornar a provar sort amb algú que estigués més predisposat a aprofitar els seus regals. Algú com el senyor Duc.


La bona sort mereix una bona actitud.