dissabte, 20 de desembre de 2014

Nadal

Arriba nadal i, amb ell, els llums de colors, la il·lusió i els bons sentiments... això, al món de les persones; però: què passa a Nataú?
Diuen que hi va haver una vegada un follet que s'aficionà tant a ser a prop de les persones que s'oblidà del més important i es perdé a si mateix... sortosament, una llum misteriosa l'ajudà. 
En voleu conèixer la història?
Acompanyeu en Queixós en el seu viatge de retorn al cor de la màgia i la fantasia natauenca i deixeu que la màgia i els bons desitjos de nadal us omplin cada dia de l'any.









     NADAL

    Puig Deulofeu

          Dlof






 Al vell país de Nataú tot s'havia omplert de llums de colors. Les cases dels homes lluïen festives i alegres amb tot de llumets de colors que il·luminaven les nits més fosques de l'any.
Els dracs de Nataú s'ho miraven embadalits, tenien debilitat per la bellesa i els arbres, els balcons i els fanals engalanats de llum els enllaminien el cor com ho feien amb els infants que poblaven el seu món de fantasia.
- Diuen que és nadal, -explicava convençut Basí, el drac savi- i sembla que és el moment de l'any que els homes es recorden de la il·lusió i de l'amor.
- Jo m'he adonat que estan de molt bon humor... -esbufegà Uten rialler- i es miren els més petits amb una devoció especial.


- Diuen que és Nadal...

- Tenen tot de costums ben curiosos -replicava Basí- i parlen de la màgia de nadal amb un candor que gairebé es diria que hi creuen i tot...
Misnòs sospirà amb força, el seu alè càlid feia un baf visible i semblava ben bé com si el seu vapor somiós volgués dir alguna cosa.
- Fa molt de temps... -començà a dir- hi va haver un follet desenganyat que abandonà la seva llar fart de veure sempre les mateixes cares rialleres i felices.
- Un follet? -demanà de seguida Baslè, el drac invisible, que era molt amic dels follets Anairucs- Com es deia?
- Li deien en Queixós i, com us podeu imaginar, era un follet rondinaire que no estava mai content de res.         


- Fa molt de temps...

De fet, en Queixós era un follet insòlit -començà a explicar Misnòs encenent la seva mirada somiadora- . Com ja sabeu la majoria dels follets Anairucs són personatges feliços i jolius, però en Queixós tenia tendència a vigilar molt de prop els homes. No ho feia com tu -Basí- admirant-ne totes les coses bones que són capaços de fer. No, en Queixós només es fixava en el dolent i n'acabà aprenent tots els desenganys i les frustracions. 
Acabà per no creure en la màgia, us ho imagineu? Ell! un follet! 
Es passava tot el dia repassant totes les coses terribles que podien passar-li en un món cruel i perillós com era el dels homes i s'amargava dient-se a si mateix que el millor que podia fer era abandonar aquell lloc per sempre.
El mal va ser que, un dia, en Queixós complí la seva amenaça i abandonà Nataú definitivament.



En Queixós era un follet desenganyat de tot.

La quantitat de coses que li van arribar a passar mereixerien més paciència de la que qualsevol drac tindria per escoltar-les. Com que només esperava coses dolentes de la vida era incapaç de veure les bones que se li oferien al pas i el seu dia a dia s'anà omplint de penúries que confirmaven allò que ell mateix es deia sobre com li podien anar les coses.
En Queixós es va perdre molt més lluny del que qualsevol follet hagués anat mai. El seu esperit contemplà els miracles de mil paisatges nous, però com que tenia l'ànima bruta de por i desconfiança només en veia els perills i les incerteses. El follet s'havia oblidat de somiar, no somreia mai a la llum ni a l'escalfor del sol, no sentia el cant de les fades i la distància no li imposava cap oblit que el rescabalés de les pors que niaven al fons del seu temperament solitari.


En Queixós es perdé molt lluny...

Un dia arribà a una terra deserta, només hi havia sorra i més sorra al seu davant i el follet s'hi endinsà convençut que era el seu destí haver d'enfrontar aquell nou paratge desolat que podia acabar amb la seva vida. Travessar aquella terra deserta va ser més del que pogué suportar. Tota la pols i l'aire sec el feien enyorar els seus rius estimats, aquells que, plens de brutícia i tot, respiraven més vida que no aquell erm eixut i trist.
De nit, contemplava el cel i envejava les estrelles, eren tan lluny i lluminoses que semblaven contenir tota la pau que a ell li faltava. De sobte, pensà en tornar, en retrobar els alegrois dels seus companys i el so tendre de les aigües de Nataú; però ja era massa tard, havia perdut el rumb feia molt de temps i les forces l'havien abandonat gairebé del tot en el seu suïcida intent de travessar el desert.


De nit contemplava el cel...

- I què va passar?- demanà Julpà, el drac de la pluja, melangiós.
- Va veure una llum -féu Misnòs misteriós-. Era una llum molt minsa, gairebé una al·lucinació somiosa i irreal. En Queixós se la mirà un moment, desconcertat, no podia saber d'on havia vingut, havia aparegut davant seu sense fer gens de soroll i volava suaument sense allunyar-se gaire. 
El follet se sentí atret per aquella llum misteriosa sense saber gaire per què, estava massa cansat i abatut per rondinar i aquella llumeta era tan dolça i càlida com un company de camí que t'anima a continuar.
Va ser gràcies a aquella llum que en Queixós començà a caminar altre cop. Curiosament, la llum seguia una direcció precisa, com si el guiés fora d'aquell parany en què havia caigut per la seva pròpia voluntat.


- Va veure una llum...

A poc a poc, el camí es va anar fent més amable. El desert quedava enrere i els boscos i les aigües per on la llum es feia seguir restituïen les forces i l'ànim del follet perdut. Aquella companyia silenciosa ocupava tota la seva atenció, el guiava per camins plens de bellesa i d'energia que omplien l'esperit decebut del follet d'una força estranya, feta de confiança i d'amor.
Quan arribaren a Nataú en Queixós descobrí que tot el seu vell món era ple de llumets de colors que brillaven intensament dins la foscor, la llum misteriosa que l'havia guiat de retorn a la llar es fongué amb aquells colors intensos i alegres i en Queixós sentí l'alegria de veure's envoltat d'aquells que tant l'estimaven i que l'havien trobat tant a faltar.


La llum misteriosa es fongué amb els colors...

- Són els llums... -cantava la veu tendra d'en Dolç- Cada llumet és com una il·lusió... tot Nataú s'omple de fantasia per nadal. Fins i tot els homes es recorden que n'hi ha dins dels seus cors per aquestes dates...
- Més val això que res... -va fer en Queixós rient.
I des d'aquell dia en Queixós procurà restar més estones a prop dels altres follets que no pas a prop dels homes perquè estava segur que a ell li calia recordar-se de la il·lusió més sovint del que els homes ho solien fer. Amb el nadal no n'hi havia prou.


Amb el nadal no n'hi havia prou.

dijous, 18 de desembre de 2014

El millor amic


Qui té un amic té un tresor.
L'amistat és una de les relacions més màgiques i especials que es poden tenir a la vida.
Un amic sempre és al teu costat, disposat a tot per ajudar-te a superar els moments difícils.
Això és el que li va passar a en Pau, que va descobrir en el coratge d'un drac la força inesgotable del millor amic... Vet aquí la seva història.


Aquest conte el dedico a en Xavi Madaula, el meu 
millor amic i company.
Amb l'amor de sempre.
Puig.


     

         
     EL MILLOR AMIC

       Puig Deulofeu

               Dlof.




Uten, el drac del Vent, arribà al cim més alt dels Cingles de Litrab esbufegant ben fort contra la muntanya esmolada. Havia anat a veure Misnòs, el drac dels somnis, per tal d'esbrinar què s'amagava rere una crida misteriosa que havia excitat la seva natural curiositat.
- Fúsoc torna a fer de les seves... -es queixà rotund- té espantats els més menuts de Nataú i, pel que sembla, ja ni el poder de la Fada de la son no el pot contenir, els nens ploren desconsolats sense poder adormir-se, tement que la fosca ombra del drac els porti tot de tenebres al cor...
El rostre preocupat d'Uten es reflectí a la mirada profunda de Misnòs. El drac del vent havia atès la crida d'un nen de Nataú que coneixia molt bé el món dels dracs i de les fades i que s'havia mostrat molt preocupat en veure que la Fada de la son ja no protegia el descans del seu germà com abans.



- Fúsoc torna a fer de les seves...


- En Joan té raó -va dir Misnòs preocupat-. Alguna cosa molt estranya passa amb tot això... El petit Pau té molta por de Fúsoc i la protecció de la Fada li és molt necessària...
- En Joan va cridar al vent el que passava confiant que jo l'escoltaria, ell mateix havia explicat al seu germà com s'ho havia de fer per cridar la Fada de la son i espantar Goüm i Fúsoc del seu costat per tenir dolços somnis (*). Jo també crec que alguna cosa terrible ha d'haver passat, la Fada de la son ha desaparegut i sense ella la foscor es torna més amenaçadora i terrible.

(* en podeu llegir la història al conte la Fada de la son

 
- En Joan té raó...



- Un misteri com aquest només pot ser resolt per un drac valent i decidit que sigui capaç de vèncer les ombres amb la mateixa força que la bella Fada de la son... Haurem de cridar Enòs, el drac de la son, perquè ell mateix resolgui aquest misteri.
Enòs va ser cridat per Misnòs i volà empès per la força d'Uten per tots els racons de Nataú sense decans. Era un drac gran i bondadós que mirava les coses amb els ulls tancats, tenia el do màgic de veure-s'hi entre les tenebres i semblava que dormís plàcidament fins i tot quan més actiu i incansable es mostrava.



Enòs s'ho mirava tot amb els ulls tancats...




Enòs arribà a la Vall d'Inulec atret pels plors d'un nen que es resistia a adormir-se a les fosques. Enòs entrà a la casa per la xemeneia i s'envolà escales amunt sense fer soroll. 
A l'habitació d'en Pau, Fúsoc estenia les seves ales profundament negres i atemoria el nen sense remei. Enòs entrà tot d'una i acaronà el nen amb dolcesa, les seves ales esteses de seguida protegiren el seu cor amb un tel de llum blava que allunyà les teranyines de Fúsoc del seu voltant. Aleshores, Enòs esbufegà amb força i una llum vaporosa il·luminà l'habitació completament. En Pau pogué veure les escates del drac que brillaven amb mil colors diferents i alegres i tot d'espurnes que saltaven del seu cos per clavar-se a la pell dura de Fúsoc i del seu inseparable amic Goüm.
- Això també ho feia la Fada... -digué en Pau impressionat- però ella ja no ve mai... i el dolent d'en Fúsoc em fa por...
Enòs somrigué endormiscat.


Tot d'espurnes atacaven Fúsoc...


- Cal ser valent per enfrontar-se a la foscor... -va dir- però no cal fer-ho sol. Jo puc vèncer el drac de la foscor i també el de la por... però em cal el teu ajut per buscar la nostra amiga, la Fada de la son.
- Jo no sé on és... -va fer el petit.
- Tanca els ulls... -va dir el drac dolçament- no tinguis por... jo seré aquí en tot moment, no et deixaré mai sol.
En Pau va tancar els ulls i de seguida notà com el cos se li feia lleuger i podia veure-s'hi amb els ulls tancats. Enòs el portava a cavall i tots dos volaven per Nataú envoltats per un núvol vaporós que el drac de la son alenava poderosament per protegir-se dels perills. 
El seu viatge els portà fins un cim esquerp i esmolat ple de pedrots bruts i relliscosos.


En Pau i Enòs volaven per Nataú...


- Que és lleig tot això! -exclamà en Pau confós.
- Sí... tan lleig que només una bruixa podria viure-hi... -va fer Enòs convençut.
El drac i el nen s'acostaren a les roques i de seguida sentiren una escalfor molt suau que s'amagava al fons d'una pila plena de molsa i sutge.
- És la Fada? -demanà en Pau.
- Sí... -va dir Enòs- està presonera d'un encanteri maligne i ella sola no es pot alliberar.
- Què podem fer? -va dir en Pau preocupat.



- És la Fada?




- No hi podeu fer res! -exclamà de sobte una veu esgarrifosa.
Del darrere de les pedres en sorgí una bruixa tan lletja que el sol i tot s'espantava de veure-li la cara. Era la bruixa Glua, la bruixa del nord i darrere seu s'hi podia veure l'ombra misteriosa d'un drac ambiciós i descregut que s'havia aliat amb ella per vèncer el poder de la Fada de la son i atemorir allò de més valuós que tenien els homes: els seus fills.
La veu d'Èdop, el drac del poder, confirmà allò que la bruixa del nord havia assegurat.
- No hi ha res a fer... -va dir arrogant- sense la Fada de la son els nens com tu passareu tanta por que mai més no podreu somiar tranquils. Jo seré l'amo de les vostres pors i haureu de fer tot el que jo desitgi!



- No hi podeu fer res!



En Pau es mirà Èdop amb rancor, després es mirà Enòs i i li agafà la mà amb més força.
- Ets un dolent com en Fúsoc... -va cridar- però el drac de la son m'ha dit que no em deixarà mai i el meu germà gran que és molt valent lluitarà amb tu i et guanyarà...
Aleshores, com per art de màgia, el petit Pau es trobà que el seu germà gran era al seu costat i es mirava Èdop i la bruixa sense una engruna de por al cor.
- Heu de deixar lliure la Fada de la son... -va dir Enòs pacient.
- Mai! -cridà la bruixa orgullosa.
- Aleshores t'haurem de fer fora del nostre món! -amenaçà en Joan.



En Joan aparegué al seu costat...

Abans que ella pogués fer cap moviment es trobà que el nen havia cridat el nom de molts dels dracs més bondadosos de Nataú que acudiren a la seva crida immediatament disposats a fer fora d'aquell món de fantasia l'enemiga de la seva màgia.Julpà plogué amb força sobre el seu cos llefiscós amb tot de llamps i trons eixordadors. Uten esbufegà amb tanta força que l'arrossegà enmig de la tempesta fins el foc que Funoac havia encès com a parany. La bruixa cremà instantàniament i en veure que es convertia en fum, Èdop provà d'envolar-se per fugir d'allà. Uten esbufegà amb força per impedir-ho i Juloec llençà contra ell els dards gelats més esmolats que tenia per clavar-li el cos contra el terra i empresonar la seva voluntat de fugir.



Funoac cremà la bruixa i Juloec llençà dards de gel contra Èdop


- Allibera-la -va dir Enòs tranquil.
- Sí, deixa-la anar... -va gosar dir en Pau.
- No serviria de res... -va fer ell indiferent- una fada sense nom no pot ser cridada per ningú...
Les seves rialles retrunyien enmig dels cims rocosos i desolats, Enòs es mirà la pila de pedres amb atenció i després s'ajupí prop d'en Pau.
- La bruixa del nord ha robat el nom de la Fada... -li explicà- és per això que no la podies cridar i ella no podia venir... Aquest és l'encanteri que la bruixa Glua li ha fet i del que la Fada de la son no es pot alliberar.
- Doncs potser el que hauríem de fer és donar un altre nom a la Fada... -va dir en Joan decidit- Què et sembla Pau? Ho provem?



La bruixa havia robat el nom a la Fada


El nen es mirà el seu germà amb devoció, ell sabia tantes coses de dracs i de fades que no es podia equivocar. Es posà dret sense deixar anar la mà d'Enòs i li digué a cau d'orella un nom per si podia ajudar a la Fada.
- És un nom ben bonic... -assegurà Enòs- Hauries de dir-lo a prop de les pedres, potser ella et sentirà i la màgia d'un nom nou l'alliberarà de l'embruix de la Glua.
En Pau s'acostà una mica a les pedres i tot solemne digué ben baixet:
- Luà.
Tot de colors començaren a sortir de sota les pedres i un esclat de llum començà  a esberlar-les per deixar veure al dessota la bellesa amagada de la Fada de la son.



Un esclat de llum esberlà les pedres.


En Pau començà a saltar d'alegria i Enòs recollí amb delicadesa el cos petit de la Fada per portar-la de retorn a la vall d'Inulec, a la casa on vivien els dos germans.
Tot va anar molt de pressa, de sobte l'habitació d'en Pau tornà a fer-se present i Enòs deixava la Fada de la son prop del coixí del nen que dormia profundament.
- Des d'ara no hauràs de tenir més por d'en Fúsoc, Pau... -va dir Enòs mentre li feia un petó al front- tant la fada Luà com jo tindrem cura que la foscor sigui bondadosa amb tu i amb tots els nens de Nataú.
- Que la foscor sigui un dolç refugi per a la son i per als somnis... -va dir ella amb la seva veu més dolça- amb un drac especial que tindrà cura de tot com el millor amic que un nen pot tenir.



El millor amic que un nen pot tenir.