dimarts, 18 de febrer de 2014

El follet dels mitjons


s'ha perdut un mitjó!
 A tots ens ha passat que, en fer bugada, ens trobem amb la misteriosa desaparició d'algun mitjó... 
A Nataú podem trobar  una explicació a aquest estrany fenomen de la natura. Quin fantàstic personatge s'amaga rere el misteri dels mitjons extraviats? Si ho voleu descobrir només heu de llegir la història d'en Jonet...




     
EL FOLLET DELS MITJONS
         
  Puig Deulofeu
                
   Dlof.

                           




De tots els follets domèstics coneguts per les persones els més molestos sempre han estat els follets dels mitjons. Ells són els responsables de la pila de mitjons desaparellats que hi ha a totes les cases; però el que molt poca gent sap és que aquests follets tenen una manera molt singular de veure les coses que és la que els impulsa a emportar-se un sol mitjó cada vegada i deixar la parella desparellada al fons dels calaixos i cistells.

Els follets vigilen la bugada...

En Jonet era un follet dels mitjons especialment hàbil a l'hora d'apropiar-se d'aquestes importantíssimes peces de roba.
En Jonet era un follet petitó i de cara espavilada, portava un caputxó arrapat a la closca que era insuficient per amagar les orelles enormes que tenia. En Jonet sempre anava mig encongit de fred, sovint li tremolaven les mans, primes i llargues, que amagava instintivament dins les mànigues per protegir-se del fred.

En Jonet

El més estrany en ell, però, era que calçava una sola bota enorme, desproporcionada, misteriosa, capaç d'amagar dos o més peus al seu interior, ningú no ho sabia del cert. 
Tots els follets dels mitjons es movien fent saltirons dins d'una bota com la que calçava en Jonet, de fet, aquell era un dels trets més característics dels follets dels mitjons.

Avançar fent saltirons...

En Jonet era un follet com cal. Voltava per les cases prop de les rentadores, dels safareigs, dels estenedors i dels calaixos de la roba... en fi, que ho voltava tot per ser a prop de la bugada i, és clar, dels seus admiradíssims mitjons.
Quan en Jonet veia una estesa de mitjons posava els ulls en blanc de l'emoció. Els contemplava embadalit i els acariciava amorosament comprovant l'estat en què es trobaven i l'olor perfumada que feien tan nets i polits, acabats de rentar. Aleshores, solia comparar-ne els colors i les formes i es deia a si mateix:
- Només un, només un...

- Només un...

I, efectivament, en prenia un que li fes peça i se l'emportava a casa seva més feliç que un gínjol.
En Jonet vivia a un cau foradat entre totxanes i runa vella d'una casa abandonada. Només arribar, carregat amb el mitjó que havia robat, l'estenia al terra i se'l mirava llargament. Aleshores feia tres voltes senceres al seu voltant, feia tres bots al damunt del mitjó mentre cantava la cançó dels mitjons, també tres vegades:
- Un de sol per anar a fer el volt, un de sol que el bot el vol, un de sol, un de sol que en Jonet el vol.


- Un de sol per anar a fer el volt...

I el mitjó, fos de la mida que fos, es feia petit de la mida justa d'en Jonet que, de seguida, es treia la bota que duia posada i deixava al descobert el gran secret: un únic peu petitet i tremolós. Els follets dels mitjons sempre tenen fred al peu, així que sovint es posen un mitjó sobre l'altre provant de fer-se'l passar i fan necessària, a més, una bota prou ampla com per contenir un únic peu engreixat per un gran nombre de mitjons.

Un sol peu enfredorit

Una vegada, en Jonet va voler emportar-se un mitjó preciós que era del seu color preferit i, a més, era d'allò més gruixut. A més a més, era un mitjó força petit, no li costaria gaire fer-se'l de la seva mida. Quan ja anava a marxar carregat amb el mitjó va veure uns ulls brillants que se'l miraven fixament.
En Jonet es va espantar d'allò més, mai no l'havien descobert emportant-se un mitjó i ja temia el pitjor quan una veueta li va dir:
- Que ets un follet?
En Jonet va somriure sense voler, la veueta sonava tan dolça que va deixar de tremolar i tot.


Va trobar un mitjó preciós

- Sí, sóc un follet dels mitjons... -va dir tímidament.
- Dels mitjons? -va demanar la nena petita amb qui parlava- Per això t'emportes el meu peüc?
- Te n'he deixat un altre... -es disculpà de seguida en Jonet- Sempre en deixo un de cada tipus, així... tots contents!


- Te n'he deixat un altre...

La nena somrigué divertida.
- Però amb un sol mitjó em quedarà l'altre peu fred!
I s'assegué amb els dos peus al davant movent-los ostensiblement perquè el follet veiés el peu que li assenyalava.
- Dos peus? -féu en Jonet terroritzat- Teniu dos peus?
- És clar que tenim dos peus... -va fer la nena sorpresa, però de seguida es fixà més en el follet que tenia al davant
- Ai, que estrany... tu només en tens un!


- És clar que tenim dos peus!

En Jonet semblava desconsolat. Ell, com qualsevol altre follet dels mitjons, mai no s'havia parat a pensar que les persones tenien dos peus! Ell no s'imaginava el trasbals que suposava per a qualsevol persona tenir un mitjó desaparellat al calaix... "sempre en tenen un" es deia el follet per fer-se passar la mala consciència d'endur-se el que no era seu... però, és clar, amb un sol mitjó les persones no feien res. Ara ho sabia!


Dos peus!

- Què tens? Que t'has enfadat?- va fer la nena preocupada.
- No... -va dir ell trist- Només passa que jo no ho sabia...
- El què? -s'estranyà ella.
- Que teníeu dos peus...
- I quants et pensaves que en teníem? Un, com tu?
En Jonet assentí en silenci.
- De veritat que jo no ho sabia... però els mitjons m'agraden tant... que no me'n sé estar!


- Jo no ho sabia...

La nena rigué contenta.
- No passa res! En tinc molts de mitjons! La mare s'enfada una mica quan se'n perd un, però aviat se li passa, diu... diu que sembla cosa de follets!
I la nena va començar a riure de l'acudit encomanant les seves rialles al desconsolat Jonet que ja no sabia què fer-ne del peüc que tenia a les mans.
- Té -va dir finalment, quan les rialles se'ls marciren al cor- Ara que sé que tens dos peus no em sembla just prendre't el teu mitjó...


- Té, te'l torno...

- Però a tu t'agrada molt, oi? -va fer la petita.
En Jonet arronsà les espatlles sense poder dissimular com li agradava el tacte suau del peüc de la nena.
- Te'l regalo -va fer ella generosa.
- Però... només te'n quedarà un per vestir els teus dos peus... -es lamentà en Jonet- I ta mare... que no s'enfadarà?
La nena s'arronsà d'espatlles i somrigué feliç


- No passa res!

- Li diré que se l'ha emportat un follet dels mitjons, -féu convençuda- ella no s'ho creurà però jo guardaré aquest peüc desaparellat per recordar-me de tu.
En Jonet somrigué feliç i agafà amb més força el peüc que la nena li havia regalat.
- Jo també el guardaré per sempre... -féu emocionat- segur que serà el tresor més valuós que tingui mai a la vida.
- Així tots dos tindrem un record -féu la nena feliç-. I potser quan tornis algun dia per casa et podré tornar a veure! 


- Li diré que se l'ha endut un follet...

En Jonet somrigué content i saludà amb la mà abans de fondre's sota el moble raconer de l'habitació, quan la nena s'ajupí per veure si el veia, ell havia desaparegut màgicament.
A partir d'aquell dia, en Jonet es mirava el peüc de la seva amiga amb el cor agraït i un somriure a la cara. Des d'aquell dia procurà emportar-se només els mitjons que les persones volien llençar i intentà que els seus companys follets fessin el mateix que ell... sense gaire èxit; després de tot, l'instint d'un follet dels mitjons és fer-se amb aquestes peces de vestir tan pràctiques i lluitar contra l'instint no és pas a l'abast de tothom.


- Adéu!

Així doncs, la pèrdua de mitjons segueix el seu curs natural degut a la presència furtiva d'aquests follets entremaliats, però cal insistir que la suposada mala fe d'aquests follets domèstics no és tanta com se'ls suposa; només fan allò que estan cridats a fer.
Ja ho sabeu, quan perdeu un mitjó podeu pensar sense equivocar-vos gaire que un follet com en Jonet s'escalfa el seu únic peu amb el que heu perdut... això no us ajudarà a recuperar el que és vostre, però potser us consolarà una mica i us farà somriure en comptes d'enfadar-vos.

Que es perdi un mitjó és cosa de follets...