dissabte, 22 de març de 2014

El castell dels dracs

El castell de St. Miquel
Els castells ens parlen d'altres èpoques i exciten la nostra imaginació. Les runes d'un castell poden fer-ho encara amb més força. 
Dalt d'un turó, a Martorelles, vaig trobar unes pedres que amb prou feines dibuixaven els vestigis d'un antic castell, el de Sant Miquel. En veure-les em demanava què l'havia portat a aquell estat i, sortosament, una ventada alegre em va respondre. Uten, el drac del vent, m'explicà la història d'un castell que amagava un secret misteriós i màgic al seu si...  encara ara em pregunto si aquesta història de Nataú explica el que va passar amb el castell de Sant Miquel, però quan en recordo les runes no puc evitar deixar-me endur per la màgia que podria amagar-se al dessota. Voleu conèixer el misteri que s'amaga al castell enrunat? Aquesta n'és la història...



    EL CASTELL DELS  
             DRACS

         Puig Deulofeu

                Dlof.




Un dels llocs que a Uten, el drac del vent, més li agradava de visitar eren les runes d'un vell castell que havia estat abandonat dalt de tot d'una muntanya. Els ressons dels seus esbufecs fantàstics ressonaven d'una manera rotunda entre les pedres i les parets desfetes i sempre hi havia un racó o altre on descobrir un joc nou.
Un dia que l'acompanyava Baslè, el drac invisible, Uten féu memòria de la història que s'amagava rere aquella construcció enrunada.

Un dels racons preferits d'Uten eren unes runes antigues...

- Sembla mentida que un dia això fos tot un castell... Sí, sí, de veritat, aquestes quatre pedres eren un enorme i majestuós castell.
Baslè es mirava els murs esberlats i les pedres amuntegades aquí i allà desconcertat.
- Què va passar, que va caure? -demanà curiós.
- Els dracs el vam enrunar... -esbufegà Uten maliciós- No ho sabies?

- Això era un castell...

Baslè el mirà desconfiat, sabia que Uten era molt de la broma, gairebé tant com ell, i no sabia si creure's allò que el drac del vent explicava.
- Que sí... de veritat... -insistia ell rient- T'ho explicaré:
Fa molt de temps -començà enyoradís- va viure a Nataú un gegant que es deia Utní. Era un gegant molt fort i treballador, però una mica talòs... Se li va ficar al cap fer-se un castell on poder viure la seva vellesa, un lloc on retirar-se, tu ja m'entens... Però, saps què? com que una de les coses que més l'abellien del món era asseure's al solet, va decidir (amb la més genuïna de les ingenuïtats, mira si n'era de toix) que faria el seu castell tan gran que pogués encabir tota la llum del sol per poder gaudir-la ell solet tranquil·lament.


A Utní li agradava molt el sol.

Aquella idea absurda es va anar convertint en una obsessió per a Utní -continuà Uten- Vivia enderiat a fer un castell tan gran que pogués empresonar tota la llum de Nataú al seu interior. Fins i tot ja havia pensat el nom que li posaria, en diria el Castell de la Llum i seria el seu orgull, el seu tresor més valuós.


S'imaginava el Castell de la Llum

Amb aquest objectiu al cap, Utní treballava incansablement dia i nit. Volia fer una construcció sòlida, sense cap esquerda per on pogués escapar-se el tresor lluminós que pretenia engabiar.
Tanta tossuderia acabà per ennuvolar-li el senderi perquè, enderiat com estava a no deixar escapar la llum de dins del castell, decidí no fer-hi cap finestra o espitllera, cap porta o orifici que permetés sortir ni un sol raig d'aquella llum tan valuosa que volia posseir.


Utní treballava d'una manera incansable...



Quan va acabar la seva obra posant l'última teula al sostre del castell, Utní se sentí el gegant més afortunat del món. Per fi el seu somni s'havia fet realitat i podria gaudir a pleret d'allò que tant s'estimava! Ja només li faltava empresonar la llum daurada del sol i desar-la dins de la seva sòlida gàbia... Va ser aleshores que se n'adonà. Havia comès un error fatal: no sols no sabia com fer-se amb la cobejada llum del sol, sinó que tampoc no hauria pogut encabir-la al seu castell encara que hagués pogut capturar-la, el castell que havia construït no tenia cap fissura, cap esquerda, cap finestral, cap porta, res per on la preuada llum es pogués escapar... ni tampoc per on pogués entrar!


S'adonà de l'error que havia comès!

Imagina't! Ni tan sols ell no podia entrar dins del seu estimat castell! Tant ell com la llum que pretenia empresonar restaven fora de la construcció més majestuosa que s'hagués vist mai a Nataú.
Enrabiat, Utní picà de peus i es mirà el sol, que l'ullava indiferent dalt del cel, amb tristesa. 
Atabalat i profundament avergonyit davant l'evidència, abandonà la seva obra sense voler mirar enrere, aquell castell era tan gran com la mida de la seva estupidesa i mai més no va voler tornar-hi.


Avergonyit, se'n va anar ben lluny...


El Castell de la Llum restà abandonat molt de temps fins que, un dia, voltant per aquí, un drac bellugadís i curiós -Uten picà l'ullet al seu amic Baslè- sentí un frec estrany que semblava venir de dins mateix dels murs implacables.

Uten notà alguna cosa estranya al castell...


En vaig parlar amb d'altres dracs -confessà Uten somrient-. Tots sentíem una viva curiositat davant d'aquell fet tan estrany. Tot sovint visitàvem el castell i n'espiàvem les remors més secretes amb devoció, però cap de nosaltres no vam ser capaços de determinar què podien ser aquells sorolls sorprenents que sortien del cor del castell abandonat.


Tots els dracs sentien curiositat...


Fixa't si va durar el misteri -ponderà- que la nostra presència continuada a prop del castell li va fer valer el sobrenom del Castell dels dracs i, finalment, aquell nom acabà escaient-li i tot -Uten va esbufegar amb força deixant anar una rialla feliç.
El cas és que tots aquells que el visitàvem arribàrem a estar d'acord que aquell castell abandonat semblava contenir alguna mena de criatura viva que maldava per sortir-ne sense ser-ne capaç.
Els dracs mai no hem estat criatures violentes... ja ho saps, Baslè; però la nostra intuïció és poderosa i el que sentíem prop de les parets del castell d'Utní era una presència massa semblant a la nostra pròpia essència màgica de dracs com per no fer-hi res.


Hi havia alguna cosa dins del castell!

- I el vau enrunar? -demanà el drac invisible impressionat.
- Sí. Ens vam reunir molts dels dracs de Nataú i ens vam dedicar a desfer l'obra d'Utní a consciència. Va ser una cosa sorprenent perquè de dins del que havia de ser el Castell de la Llum en va sortir una figura tenebrosa i hostil que tant bon punt sentí l'escalfor del sol a la pell s'envolà rabent per fugir als boscos més profunds.


Els dracs van destruir el castell d'Utní.

- Era un drac? 
- Sí, era el més obscur dels dracs. Dins d'aquell castell clos en si mateix hi va néixer Fúsoc, el drac de la foscor, fruit d'un anhel frustrat que pretenia fer-se amb tota la llum de Nataú.
- De veritat era Fúsoc? Ara entenc per què li agraden tant els racons de les cases dels homes... deu enyorar-se de la foscor del lloc on va néixer... -va fer Baslè reflexiu.


De les runes, en va sortir Fúsoc, el drac de la foscor.

- Potser sí... -concedí Uten- però, no és curiós? Utní volia tota la llum del món per a ell solet i va empresonar tota la foscor dins del seu castell.
- La força de la seva il·lusió mal encaminada devia ser la llavor màgica que va permetre el naixement d'un drac com Fúsoc.
- Segurament... De vegades la vida té aquestes coses... res no es perd i d'un desig forassenyat com aquell d'Utní en pot néixer una criatura tan màgica i inesperada com ho són totes les coses de la natura...


D'un desig de llum en va néixer la foscor.

- I Utní no va saber mai que el seu castell havia allitat la vida d'un drac? -demanà Baslè somiador.
- No. Se'n van perdre les traces des del dia que va marxar tan esperitat com Fúsoc del seu castell... Si ho hagués sabut potser s'hauria reconciliat amb la seva obra.
- Si més no... hauria sabut que res no és inútil en aquesta vida... -somrigué Baslè.
- I tant! -esbufegà Uten joliu.


La màgia d'un resultat inesperat...