dissabte, 20 de desembre de 2014

Nadal

Arriba nadal i, amb ell, els llums de colors, la il·lusió i els bons sentiments... això, al món de les persones; però: què passa a Nataú?
Diuen que hi va haver una vegada un follet que s'aficionà tant a ser a prop de les persones que s'oblidà del més important i es perdé a si mateix... sortosament, una llum misteriosa l'ajudà. 
En voleu conèixer la història?
Acompanyeu en Queixós en el seu viatge de retorn al cor de la màgia i la fantasia natauenca i deixeu que la màgia i els bons desitjos de nadal us omplin cada dia de l'any.









     NADAL

    Puig Deulofeu

          Dlof






 Al vell país de Nataú tot s'havia omplert de llums de colors. Les cases dels homes lluïen festives i alegres amb tot de llumets de colors que il·luminaven les nits més fosques de l'any.
Els dracs de Nataú s'ho miraven embadalits, tenien debilitat per la bellesa i els arbres, els balcons i els fanals engalanats de llum els enllaminien el cor com ho feien amb els infants que poblaven el seu món de fantasia.
- Diuen que és nadal, -explicava convençut Basí, el drac savi- i sembla que és el moment de l'any que els homes es recorden de la il·lusió i de l'amor.
- Jo m'he adonat que estan de molt bon humor... -esbufegà Uten rialler- i es miren els més petits amb una devoció especial.


- Diuen que és Nadal...

- Tenen tot de costums ben curiosos -replicava Basí- i parlen de la màgia de nadal amb un candor que gairebé es diria que hi creuen i tot...
Misnòs sospirà amb força, el seu alè càlid feia un baf visible i semblava ben bé com si el seu vapor somiós volgués dir alguna cosa.
- Fa molt de temps... -començà a dir- hi va haver un follet desenganyat que abandonà la seva llar fart de veure sempre les mateixes cares rialleres i felices.
- Un follet? -demanà de seguida Baslè, el drac invisible, que era molt amic dels follets Anairucs- Com es deia?
- Li deien en Queixós i, com us podeu imaginar, era un follet rondinaire que no estava mai content de res.         


- Fa molt de temps...

De fet, en Queixós era un follet insòlit -començà a explicar Misnòs encenent la seva mirada somiadora- . Com ja sabeu la majoria dels follets Anairucs són personatges feliços i jolius, però en Queixós tenia tendència a vigilar molt de prop els homes. No ho feia com tu -Basí- admirant-ne totes les coses bones que són capaços de fer. No, en Queixós només es fixava en el dolent i n'acabà aprenent tots els desenganys i les frustracions. 
Acabà per no creure en la màgia, us ho imagineu? Ell! un follet! 
Es passava tot el dia repassant totes les coses terribles que podien passar-li en un món cruel i perillós com era el dels homes i s'amargava dient-se a si mateix que el millor que podia fer era abandonar aquell lloc per sempre.
El mal va ser que, un dia, en Queixós complí la seva amenaça i abandonà Nataú definitivament.



En Queixós era un follet desenganyat de tot.

La quantitat de coses que li van arribar a passar mereixerien més paciència de la que qualsevol drac tindria per escoltar-les. Com que només esperava coses dolentes de la vida era incapaç de veure les bones que se li oferien al pas i el seu dia a dia s'anà omplint de penúries que confirmaven allò que ell mateix es deia sobre com li podien anar les coses.
En Queixós es va perdre molt més lluny del que qualsevol follet hagués anat mai. El seu esperit contemplà els miracles de mil paisatges nous, però com que tenia l'ànima bruta de por i desconfiança només en veia els perills i les incerteses. El follet s'havia oblidat de somiar, no somreia mai a la llum ni a l'escalfor del sol, no sentia el cant de les fades i la distància no li imposava cap oblit que el rescabalés de les pors que niaven al fons del seu temperament solitari.


En Queixós es perdé molt lluny...

Un dia arribà a una terra deserta, només hi havia sorra i més sorra al seu davant i el follet s'hi endinsà convençut que era el seu destí haver d'enfrontar aquell nou paratge desolat que podia acabar amb la seva vida. Travessar aquella terra deserta va ser més del que pogué suportar. Tota la pols i l'aire sec el feien enyorar els seus rius estimats, aquells que, plens de brutícia i tot, respiraven més vida que no aquell erm eixut i trist.
De nit, contemplava el cel i envejava les estrelles, eren tan lluny i lluminoses que semblaven contenir tota la pau que a ell li faltava. De sobte, pensà en tornar, en retrobar els alegrois dels seus companys i el so tendre de les aigües de Nataú; però ja era massa tard, havia perdut el rumb feia molt de temps i les forces l'havien abandonat gairebé del tot en el seu suïcida intent de travessar el desert.


De nit contemplava el cel...

- I què va passar?- demanà Julpà, el drac de la pluja, melangiós.
- Va veure una llum -féu Misnòs misteriós-. Era una llum molt minsa, gairebé una al·lucinació somiosa i irreal. En Queixós se la mirà un moment, desconcertat, no podia saber d'on havia vingut, havia aparegut davant seu sense fer gens de soroll i volava suaument sense allunyar-se gaire. 
El follet se sentí atret per aquella llum misteriosa sense saber gaire per què, estava massa cansat i abatut per rondinar i aquella llumeta era tan dolça i càlida com un company de camí que t'anima a continuar.
Va ser gràcies a aquella llum que en Queixós començà a caminar altre cop. Curiosament, la llum seguia una direcció precisa, com si el guiés fora d'aquell parany en què havia caigut per la seva pròpia voluntat.


- Va veure una llum...

A poc a poc, el camí es va anar fent més amable. El desert quedava enrere i els boscos i les aigües per on la llum es feia seguir restituïen les forces i l'ànim del follet perdut. Aquella companyia silenciosa ocupava tota la seva atenció, el guiava per camins plens de bellesa i d'energia que omplien l'esperit decebut del follet d'una força estranya, feta de confiança i d'amor.
Quan arribaren a Nataú en Queixós descobrí que tot el seu vell món era ple de llumets de colors que brillaven intensament dins la foscor, la llum misteriosa que l'havia guiat de retorn a la llar es fongué amb aquells colors intensos i alegres i en Queixós sentí l'alegria de veure's envoltat d'aquells que tant l'estimaven i que l'havien trobat tant a faltar.


La llum misteriosa es fongué amb els colors...

- Són els llums... -cantava la veu tendra d'en Dolç- Cada llumet és com una il·lusió... tot Nataú s'omple de fantasia per nadal. Fins i tot els homes es recorden que n'hi ha dins dels seus cors per aquestes dates...
- Més val això que res... -va fer en Queixós rient.
I des d'aquell dia en Queixós procurà restar més estones a prop dels altres follets que no pas a prop dels homes perquè estava segur que a ell li calia recordar-se de la il·lusió més sovint del que els homes ho solien fer. Amb el nadal no n'hi havia prou.


Amb el nadal no n'hi havia prou.