dilluns, 21 de desembre del 2015

El tió valent



La nit de nadal és la nit que fem cagar el tió, totes les llars catalanes s'omplen d'aquests personatges tan característics de cara riallera i poder prodigiós; però a Nataú hi va haver un tió màgic que no feia tan bona cara com voldria... i va haver de ser molt valent per superar la seva por a ser rebutjat i poder regalar la seva màgia poderosa... En voleu conèixer la història? No us perdeu...




EL TIÓ VALENT
Puig Deulofeu
Dlof. 



Hi havia una vegada un llenyataire que va anar a fer llenya al bosc. 
Va fer caure un tronc enorme de roure i es va escarrassar a fer-ne trossos més petits per emportar-se'ls a casa per cremar. Amb la destral esmolada feia feina prou de pressa, els tions anaven acumulant-se vora seu formant una pila molt gran.

Un llenyataire feia llenya al bosc...


Vet aquí que un dels tions de la pila lliscà avall i rodolà sense aturador cap a una mata d'esbarzers. Entre la brossa, el tió va quedar ben amagat i quan el llenyataire enllestí la feina no s'adonà que deixava allà un dels esforçats trossos que havia tallat.


S'oblidà d'un tronc mig amagat...


El tió quedà sol al bosc i la llum de la lluna l'il·luminà, indiscreta, sota els herbots protectors. Un raig argentat davallà del cel i despertà el tió del seu son profund.
- Desperta't -li va dir prop de l'escorça- Ets un tió amb sort, aquest hivern no cremaràs i a partir d'ara et convertiràs en un tió de nadal.
El tió notà com sobre la pell llenyosa li sortien uns ulls rodons i eixerits , un nas vermell com un pebrot i un somriure feliç. A l'escorça li creixeren dues potes curtes que l'alçaven de cara a la lluna.
- Vés... -va dir-li ella silenciosa, amb aquella veu argentada que només alguns poden sentir- s'acosta nadal i   has de buscar la teva família.
- Com sabré on he d'anar? -li demanà el tió estranyat de la seva pròpia veu.
- Segueix l'escalf del teu cor, tots els tions troben la seva llar... -féu ella misteriosa.


La lluna despertà el seu poder adormit...


El tió començà a caminar, primer feia tentines i ensopegava amb tot, però ben aviat s'avesà al moviment. 
Se sentia feliç mentre viatjava. Tenia l'instint màgic que la lluna li havia encomanat per trobar una família que el volgués per nadal i les seves passes s'encaminaven certes cap al seu nou destí.
Però pel camí es trobà amb uns vailets desvagats que - en veure'l - es volgueren divertir amb ell de la manera més cruel. Començaren a donar-li cops i a fer-lo rodolar pel terra, picant contra les parets i les voreres mentre li cridaven:
- Au! camina ara, si pots!
El tió es quedà molt quietet, no gosà dir ni una paraula, no podia entendre per què aquells nois eren tan cruels amb ell. La tortura continuà durant un temps més, fins que els vailets se'n cansaren.



Ensopegà amb dos vailets cruels...


El tió quedà estès al terra tot estripat i brut, s'arrossegà cap a un bassal i una llàgrima li regalimà galta avall en veure-s'hi reflectit. 
Tenia un trenc molt lleig a la cara, prop de l'ull. Ja no semblava gens el tió feliç que la lluna havia saludat.
Desesperat, temé que el nen de la casa on somiava anar no el volgués, tan lleig i brut!  ell sabia que era la il·lusió dels nens el que guiava el pas de tot el que podia arribar a ser realitat i la seva cara estripada ja no podia enamorar cap cor d'infant. 
Amb tot, s'encaminà cap allà on sentia que havia d'haver estat la seva llar i sentí un desig tan gran de veure aquell nen que l'hauria rebut amb el cor alegre que es decidí a acostar-se a la casa tímidament.



S'havia fet un trenc molt lleig a la cara...


Era al pati, penedit de la seva gosadia, quan uns ulls esbatanats i una veu dolça el descobriren.
El nen que vivia a aquella casa, que es deia Joan, acaricià de seguida l'escorça rugosa del tió amb tota la tendresa del seu cor, com si tingués por de fer-li mal. Li rentà amorosament la cara amb un drap, tot seguit li posà un plat al davant ple de bones menges i una flassada ben calenta a l'esquena perquè es refés del fred.
De lluny, el tió sentí com en Joan deia a la seva mare:
- L'haig d'estimar molt, aquest tió. Deu haver patit molt per arribar a casa!

No hi ha res millor que l'amor d'un nen...

El tió de l'Aina


 A Catalunya, per nadal tenim una tradició que fa les delícies dels més menuts. Fem cagar
Un tió de nadal
el tió de nadal... La cosa va així: comencem a donar cops de bastó al tió mentre entonem una de les cançons tradicionals i, finalment, el tió "caga" un munt de regals... A Nataú es coneix molt bé aquesta tradició i les raons màgiques per les quals un tió qualsevol es pot convertir en màgic per nadal... No us perdeu...





EL TIÓ DE L'AINA
Puig Deulofeu
Dlof. 



Hi havia una vegada una nena dolça i eixerida que es deia Aina, era tan petita que encara no sabia quins misteris s'amagaven rere les festes més candoroses de l'any, les festes de nadal.
Aquell any la petita i els seus pares anaren a viure a una casa que amagava el tresor més meravellós que poguessin imaginar. Enmig del pati hi havia un pi molt gran que s'havia fet vell i estava malalt, els pares de l'Aina el van haver de fer tallar i vet aquí que d'aquell tronc tan alt n'havia de sortir un preciós regal per a la petita. Un petit miracle que l'havia estat esperant només a ella.


Hi havia un pi molt alt...

Va ser mirant la pila de llenya en què s'havia convertit l'arbre que el pare de l'Aina es fixà en un tros gruixut i ferm que li cridà molt l'atenció.
- Em sembla -va dir a la seva dona-, que aquest tronc no el podrem pas cremar...
El pare de l'Aina no va dir res més, però guardà aquell tronc al llenyer amb l'esperança que el que hi havia vist es fes realitat.
Passaren els mesos i ningú no es recordava gaire del tronc arraconat fins que, pels volts de nadal, una nit de lluna plena aquell tros de llenya adormit es despertà del seu son profund.
Com tots els tions de nadal, aquell tió sentí la crida silenciosa de la lluna, la seva llum màgica acaronà l'escorça adormida i el desvetllà dolçament.
- Lleva't... -li va dir carinyosa- s'acosten els dies de nadal i hi ha una nena que t'espera.
El tió es desvetllà lentament i a mesura que ho feia una cara riallera s'anava dibuixant a la seva pell llenyosa.



La lluna desvetllà el tió...

L'endemà, el pare de l'Aina la cridà de seguida.
- Aina, mira! El tió ja s'ha despertat!
La nena se'l mirava amb els ulls ben rodons i el somriure a la cara.
- Ara l'hem d'abrigar i li hem de donar força menjar... -va dir la mare.
- Menjar... -va dir la petita.
I des d'aquell dia fins la nit de nadal l'Aina va tenir cura d'aquell tió que l'havia esperat adormit durant tant de temps. La nena li donava menjar i el mantenia ben calentó i procurava portar-se molt bé perquè el seu tió ho veia tot i se sentia feliç quan la petita era bona minyona.


De seguida li donaren menjar...

La nit de nadal el tió va ser molt generós amb ella i li regalà tot de dolços i llaminadures per agrair-li tot l'amor que la nena li havia sabut donar durant aquells dies de l'any que es mantenia despert només per a ella. Se sentia feliç de ser el seu tió de nadal.


Un tió feliç!






dilluns, 14 de desembre del 2015

La capsa dels laberints





Els camins sempre han seduït la nostra imaginació com una promesa d'aventures insòlites i esperades. 
A Nataú passa el mateix. El nostre vell amic Quelet va explorar molts camins a un indret màgic i secret quan era jove i ho va fer per tal de descobrir un tresor que li va canviar la vida... En voleu conèixer la història? No us perdeu...



LA CAPSA DELS LABERINTS
Puig Deulofeu
Dlof.



El primer dels records que el vell Quelet volgué protegir de l'amenaçadora pèrdua de memòria
que patia va ser col·locat a la capsa dels laberints . Aquella va ser la primera de totes les capses màgiques que el Mestre dels Talents va crear i ho va fer per preservar un dels moments més importants de la seva vida. Un record de la seva llunyana joventut.
Encara podia recordar molt bé el moment que veié per primera vegada Cutec, el drac de la terra.
En Quelet feinejava pel bosc quan va sentir un soroll rere uns esbarzers. S'hi acostà molt a poc a poc, mai no havia estat gaire valent, però alguna cosa l'empenyé més enllà de la prudència i descobrí una figura tota estranya que semblava atrapada entre les punxes del matoll espinós.



La primera capsa  de records fou la dels Laberints

Fos el que fos, en Quelet estava segur de no haver vist mai res de semblant. Tenia una forma allargada i arrodonida, se li feia una mena de cresta que li resseguia tot el cos i sota les crostes de sang i brutícia polsegosa semblava d'un color clar, força lluminós i agradable. Estava ferit i sagnava. Les punxes de l'esbarzer li ferien la pell tendra amb una facilitat sorprenent.
- Tens la pell molt delicada... -va fer en Quelet dolçament mentre s'hi acostava temorós- deixa'm que t'ajudi... mira... estigues quiet, cada cop que et mous et fas mal...
El follet agafà una branca del terra i la va fer servir per apartar l'esbarzer que empresonava el pas tossut d'aquella criatura.


- No et moguis, que et fas mal...

- Ara... -indicà en Quelet suaument- Prova de moure't ara....
I aquella mena de cuc gegant lliscà pesadament pel terra allunyant-se de les punxes feridores.
Aleshores, en Quelet se'l mirà amb més atenció. Tenia la mirada més tendra que hagués vist mai. Ho deia tot amb els ulls. I el que deia parlava d'agraïment i alegria.
- Gràcies... -va dir amb una veu de cristall- Mai no se sap el que un té sobre el cap!
Mentre reia, en Quelet es mirà el forat profund que hi havia sota l'esbarzer, aquella criatura havia sortit d'allà dins!
- Ara ho entenc... -va dir sorprès- ningú no seria tan enze de ficar-se dins d'un matoll espinós si no fos que no l'havia vist!
El follet va somriure conciliador, se sentia malament per si havia pogut ofendre el desconegut.


Va sortir d'un forat...

- Des de sota no es veu res... -concedí l'altre somrient-  T'agraeixo molt l'ajuda. Com te dius?
- Jo sóc en Quelet... -digué el follet content- i tu?
- Em dic Cutec. I sóc un drac!
En Quelet obrí molt els ulls. Havia sentit a parlar d'aquella mena de criatures, però el cert era que mai abans no n'havia vist una. També havia sentit a dir que els dracs tenien poders especials que els lligaven amb la seva naturalesa; en mirar-se a Cutec, en Quelet no va poder evitar preguntar-se quina mena de poder devia ser el que tenia aquell drac tan estrany.
Cutec, per la seva banda, observava el follet amb molt d'interès i després d'un llarg silenci digué:
- Tinc una cosa que m'agradaria ensenyar-te... El problema és que la tinc a sota terra... em pregunto si se't faria molt carregós d'acompanyar-me...


- Tinc una cosa que m'agradaria ensenyar-te...

En Quelet es mirà el forat i negà efusivament.
- Hi ha més camins! -va riure Cutec comprensiu- això d'avui no em passa gaire sovint... -es disculpà- Creu-me si et dic que sóc un drac de confiança.
La seva mirada era pura i la seva veu no mentia, potser per això en Quelet es trobà seguint-lo a una aventura que no hauria sospitat mai que ell fos capaç d'enfrontar.
Cutec s'alçà sobre la part més prima del seu cos i s'espolsà la pols amb un moviment decidit. Aleshores inspirà amb força i quan deixà anar l'aire tot el seu cos brillava amb un daurat pur i lluminós. No hi havia rastre de ferides ni de sang.
- Molt millor així... -va dir content- som-hi?




Tot el seu cos brillava...

I fent un giravolt espectacular tot el bosc que els envoltava desaparegué i es trobaren al cor d'un túnel excavat a les roques.
- Aquest és el cor dels Laberints... -explicà Cutec- de vegades cal fer una mica de volta per trobar alguna cosa que valgui la pena...
Reia feliç.
En Quelet el seguia completament embadalit. Les parets llustroses que els encaminaven brillaven amb un fulgor estrany, s'imaginava mil ulls de colors que espiaven el seu pas.
- Quin lloc més estrany... -va dir corprès per la bellesa- Estic segur de no haver estat mai aquí, però també diria que em sento acompanyat, com si fos a casa...



Mil ulls de colors espiaven el seu pas...

Cutec va somriure complagut.
- Així és com ha de ser... -va dir- Les parets dels Laberints estan farcides de pedres precioses que contenen els talents ocults de les criatures que no els han descobert encara... i no tothom té la capacitat de veure-les... estava segur que tu en series capaç.
En Quelet se'l mirà desconcertat.
- Jo no diria pas que les veig... -va confessar avergonyit- només he dit que em sento bé, aquí.
Cutec assentí comprensiu.
- No tot es veu amb els ulls, no ho sabies?
En Quelet hi pensà una estona mentre seguien avançant.




- Jo no he dit pas que les vegi...

- Suposo que vols dir que, de vegades, veiem coses que no hi són, que les sentim per dins... com si tinguéssim una mena d'ulls interiors...
Cutec assentí.
- Et passa sovint, oi? -demanà amb naturalitat.
En Quelet féu un gest imprecís, mai no havia fet gaire cas d'aquelles coses.
- Segur que sí... -sentencià Cutec- Mira... hem de triar un camí... Què hi dius?
El follet es mirà la bifurcació dubtós. Tots dos camins semblaven idèntics, com volia que triés?
- A mi m'és igual un que l'altre... -va dir- ets tu qui manes!
Cutec se'l mirà amb atenció.




-Quin camí vols que seguim?

- De veritat? -va fer decebut el drac.
- És el teu Laberint! -protestà en Quelet enfadat- Ets tu qui em porta a alguna banda... Per què em vols fer triar?
- Així és la vida... -va dir Cutec lacònic.
En Quelet se'l mirà rabiós. No entenia quina mena de joc estrany jugava aquell drac. De sobte, s'aturà en sec i se'l mirà en silenci.
- Ets molt estrany i dius coses molt rares... -va dir-li- però ets al teu Laberint i tens les teves normes... suposo que tens raó. A la vida tot són eleccions, fins i tot si em drecessis el camí com jo esperava que fessis seria elecció meva seguir-lo o no... potser tant se val. Trio aquest camí!




-Trio aquest camí!

I tots dos seguiren el camí que el follet havia triat.
Des d'aquell moment, Cutec es féu enrere i permeté que fos en Quelet qui el guiés dins dels seus Laberints.
Voltaren llargament per aquell univers pedregós i hi trobaren tota mena de racons impressionants: fonts que brollaven del terra sobre un fons daurat, camins que escalaven cims bellament decorats per caramells de mil colors diferents, rius de còdols lleugerament calents, figures esculpides d'un fang llustrós i resistent que custodiaven llocs encalmats i sorprenentment ben il·luminats...
En Quelet cada cop se sentia més content de les seves decisions, triar camins era tan fàcil com deixar-se portar i el que s'hi amagava era tan sorprenent i tan bonic que satisfeia completament els seus desitjos.




camins decorats per caramells de mil colors...

- Saps què, Cutec? -va dir- M'agraden els teus camins... tots tenen una cosa o altra... sempre hi ha una sorpresa, un tresor amagat al darrere... és com un regal rere l'altre...
Cutec somrigué complagut.
- M'has descobert... -va dir cofoi.
Aleshores, en Quelet se'l mirà amb més atenció.
- Aquest és el teu do? -va dir insegur- Crees tresors... per... regalar-los?
Cutec assentí amb senzillesa.
- I en tinc un per a tu.




-Ets un drac dels tresors?

En Quelet refusà amb un gest atabalat.
- Ja m'has regalat prou coses deixant-me veure els teus Laberints...
- Ja ho sé... -va dir Cutec- però mira...
Davant del follet va aparèixer un objecte misteriós embolcallat en un polsim boirós.
- Només l'has de voler... -temptà.
En Quelet s'acostà a la boira i allargà els dits tremolós.
- Què és?
- Una cosa que tothom necessita a la vida... -va dir Cutec.





-Què és?

El follet bufà suaument sobre la pols suspesa sobre l'objecte i descobrí que el regal del drac era un mirall daurat. 
En Quelet allargà la mà per agafar-lo, però dubtà un moment abans de fer-ho: un mirall? es preguntà, un mirall és el que tothom necessita? Espolsà el cap amb vehemència i agafà el mirall amb més decisió. En tenir-lo a les mans se'l mirà llargament sense veure-hi res d'especial. Era un mirall, un mirall molt bonic, bellament treballat, però només un mirall.
Aleshores, es fixà en el reflex que hi veia i es meravellà de la certesa que hi descobrí.
- Sóc jo! -va dir- És això!
I va compartir un gran somriure amb el drac dels tresors.
- Jo puc descobrir els talents dels altres! -va dir lentament, profundament emocionat- És això! Aquest és el meu do! I jo no ho sabia! Quina meravella!





-Hi veig el meu propi talent!


- I tant! -va fer Cutec feliç- Ets un Mestre dels Talents, estimat Quelet. Des del moment que em vas conèixer que vas voler descobrir el meu do natural. Pels Laberints podies notar la presència de tots els dons que hi ha en totes les criatures vives i que s'amaguen aquí esperant l'oportunitat de sortir a la llum... i havent de decidir quin camí seguir has descobert els tresors que s'amaguen rere les eleccions que fem a la vida.
Tu tens el do de llegir als cors dels altres els talents que hi reposen. I el pots fer servir. Si ho fas, trobaràs criatures que t'agrairan l'ajut i seguiran el seu camí del cor i n'hi haurà que, simplement, faran d'altres eleccions. A la vida tot són camins! Ara saps que tu també pots triar. El meu regal te'l fas a tu mateix, no és res que no sigui a dins teu. Tu tens el poder d'acceptar-lo o de no fer-ho.
En Quelet assentí feliç. Des del moment que havia descobert el seu do que ja havia decidit que el faria servir. Com sempre, Cutec tenia tota la raó. A la vida tothom necessita un mirall... i ell podria ser un mirall on aquells que ho volguessin hi podrien veure reflectit el seu propi talent.
- Seré un mirall... -va dir feliç- no posaré ni trauré res que no hi sigui, ajudaré els altres mostrant-los els dons que tenen al cor. No podria ser més feliç!




-No podria ser més feliç!

dimarts, 20 d’octubre del 2015

El lloc secret

Quan vénen mal dades sovint cerquem refugi als llocs més protegits i estimats; per a alguns de nosaltres aquests llocs poden ser refugis fets de paraules... als llibres hi trobem mil racons secrets on refer les nostres forces i les nostres il·lusions. A Nataú passa el mateix i quan un geni vol trobar un refugi per refer-se no hi ha res millor que encomanar-se a un bon amic per trobar el lloc ideal. Aquí teniu... 


         EL LLOC SECRET
                  Puig Deulofeu
                           Dlof.


Un nou drac havia aparegut a Nataú. Era Uten, el drac del vent, nascut d'un badall creatiu de la boca d'un geni. (1) Tots els que el coneixien es meravellaven de la força del seu impuls i del temperament coratjós del jove drac, els que el veien se sentien seduïts per la seva generositat i per l'afany aventurer i inesgotable que l'arborava.
Uten era així i ja des de les seves primeres aventures demostrà que no hi havia res impossible per a ell, la força del seu cor noble ho podia tot.
Ginè, el geni del qual havia nascut Uten, li havia encomanat de buscar un racó protegit on reposar. Així, el drac del vent començà a viatjar incansablement per tot Nataú i descobrí, en fer-ho, que era una de les coses que més li agradaven... Hi havia tantes coses per descobrir al vell país de la màgia! 



Uten començà a viatjar per tot Nataú...

 Amb tot, allò que en principi havia semblat fàcil de fer, semblà fer-se complicat a mesura que explorava el paisatge natauenc.
Certament, Nataú era ple de paratges encisadors on Ginè hauria viscut ben feliç; però la missió del drac del vent era trobar un lloc segur, a recer de les bruixes, per al seu amic. A mesura que explorava Nataú, el drac del vent descobria que hi havia més amenaces, a banda de les bruixes. La seva curiositat sense fi s'alimentava de mil històries diferents, aventures insòlites que li parlaven de malvats ogres i follets perversos, fins i tot sentí a parlar de dracs carregats de males intencions!
Malgrat tenir un temperament impulsiu, Uten s'imposà una calma que li era desconeguda. Calia reflexionar i fer les coses ben fetes. Després de molt rumiar es digué a si mateix:



Descobrí tot d'amenaces insospitades ...

- És evident que em cal ajuda... no en sé prou d'aquestes coses i no em puc permetre el luxe de posar en perill la vida de Ginè...
La casualitat va voler que els seus esbufecs profunds se sentissin udolar entre els cims més esmolats dels Cingles de Litrab.
Uten era massa jove encara per saber-ho, però allà, ocult enmig del silenci reverencial dels cims hi dormia un dels cors que feia bategar la rica fantasia de Nataú. Els Cingles de Litrab havien estat des de sempre la llar de Misnòs, el vell drac dels somnis. Quan sentí la veu alada d'Uten, Misnòs es desvetllà i el cridà suaument.
- Uten, drac del vent... -va dir- fa temps que et volia conèixer...
- Diria que ja em coneixes, amic...-va fer el drac del vent rialler.



- Diria que ja em coneixes, amic...

- T'he somiat al fons d'un volcà embruixat, sorgint de la boca d'un geni... -va explicar Misnòs amb els ulls brillants de llum- i també t'he somiat portant un cofre màgic ben protegit dins del teu cos ventós per buscar-li un refugi segur...
Uten esbatanà uns ulls com taronges. Portava el cofre de Ginè ben amagat sota les escates, ningú no el podia veure.
- Saps moltes coses, tu... -va dir impressionat.
Es removia inquiet al voltant del drac dels somnis.
- Tot el que passa a Nataú... -explicà Misnòs amb naturalitat.
- Doncs si saps tantes coses... digues: on puc portar el meu amic?



- T'he somiat...
Misnòs somrigué comprensiu.
- T'he vist a prop d'un drac antic i molt savi... -va dir.
- Em podria ajudar? -esbufegà Uten esperançat.
- Coneix bé els secrets que et calen per protegir un geni... -explicà Misnòs.
- Com el puc trobar?
- Li agraden els llocs humits perquè té el cor d'aigua... -va dir el drac dels somnis- No et costarà gaire de trobar-lo... quan el vegis sabràs que és ell...
- T'agrada molt parlar amb misteris... -protestà Uten maliciós.
- Els misteris fan més bonica la vida... -respongué Misnòs convençut.


- Té el cor d'aigua...

Uten xiulà amb força i s'acomiadà del drac dels somnis amb una ventada sorollosa i feliç.
Passejà la mirada pels boscos més humits de l'est i s'hi encaminà amb el cor ple d'il·lusió i curiositat, les paraules de Misnòs havien seduït la seva imaginació i es delia per trobar el drac misteriós que l'havia d'ajudar.
Uten es passejà pels boscos fent bellugar les capçades generoses amb l'esperança de cridar l'atenció del drac desconegut que buscava.
- Me'n podria haver dit el nom... -es lamentà- si el cridés amb força segurament el trobaria de seguida...
Però la fressa dels arbres ja parlava prou clar. Quan va arribar prop d'un rierol ja l'esperava una figura d'aigua d'un blau puríssim.
- Ets tu... -xiulà corprès.


Una figura d'aigua...

El drac de la pluja l'acollí amb els seus ulls humits i silenciosos. Uten s'hi acostà impetuós i l'altre drac rebé la batzegada salvatge del seu vent desprenent tot de gotes d'aigua volàtils i indefenses.
- Ai... perdona... -va fer de seguida el drac del vent.
L'altre drac se'l mirava en silenci, semblava intimidat.
- No et volia fer cap mal... -assegurà Uten- De fet, et buscava...
Més silenci.
- El drac dels somnis em va dir que em podries ajudar... -afegí desconcertat- El vaig trobar per casualitat als Cingles de Litrab, jo no sabia que vivia allà, de fet, és que jo no sé gaires coses, encara sóc... com t'ho diria? Acabat de néixer... -va riure- encara estic sortint de l'ou... i em cal ajuda, saps? és que tinc un problema, veuràs, tinc un amic...


- Ai perdona...

- Sempre parles tant? -li etzibà l'altre drac.
Uten se'l mirà desconcertat. Després esclatà a riure.
- Sí... suposo que sí...
L'altre drac inclinà el cap amb delicadesa.
- Ets de vent... -mussità.
- Em dic Uten...
- Jo sóc de pluja... -explicà l'altre.
- Prou que ho veig... i... com te dius?
- Julpà.


- Com te dius?

Es va fer un silenci incòmode. Passada una estona, Uten sospirà.
- Mira Julpà, em cal trobar un lloc segur per a un amic...
Dient això, li mostrà el cofre que contenia Ginè.
Julpà s'hi acostà a poc a poc.
- Un geni? -demanà.
Uten assentí.
- Són molt delicats... -reflexionà Julpà.
Uten tornà a assentir.
- Conec el lloc perfecte... -digué Julpà amb senzillesa- Et refies de mi?


Uten li mostrà el cofre de Ginè.

Uten se'l mirà llargament.
- Completament. -va dir amb un esbufec convençut.
Julpà somrigué per primer cop.
- Ho hauràs de fer perquè... al lloc que tinc al cap tu no hi pots anar... 
Uten assentí resignat.
- Mira... -mostrà Julpà- les aigües contenen els secrets més antics de tot Nataú... fins i tot aquest rierol, escàs com és, reté la saviesa més antiga... Jo en dic "el secret de les aigües". És aquest secret el que em guiarà cap al lloc perfecte on el teu amic podrà descansar segur.


- Conec el secret de les aigües...

- Serà dins de l'aigua?
Julpà assentí misteriós.
- Hi ha tot un món allà sota... -va dir enyorat.
Uten se'l mirà amb atenció, li semblava que aquell drac reposat i discret era la criatura més interessant que havia conegut mai abans.
- T'esperaré -va dir-li confiat.
Julpà assentí en silenci. Amagà el cofre dins del seu cos d'aigua i es perdé incomprensiblement dins el rierol.
Julpà es perdé dins les aigües i navegà per aquell món que coneixia tan bé. Escoltà amb atenció els senyals secrets que els corrents i les marees li enviaven i no trigà gaire a espiar amb devoció el racó profund que havia d'acollir el cofre de Ginè.


Julpà navegà per les aigües per cercar el lloc secret...

Era amb prou feines una esquerda coberta d'algues i corall. El drac l'acaricià suaument amb els dits d'aigua que li regalimaven cos avall i l'esvoranc es va obrir com una gola; aleshores, Julpà expulsà el cofre a través d'un potent tirabuixó d'aigua creat amb el seu propi cos. El cofre que contenia el geni es perdé dins del forat i, només perdre-s'hi, el clot es tancà com una boca incapaç de trair-ne el secret. Les algues i coralls dissimulaven completament l'existència d'aquell racó protegit, era impossible imaginar què s'hi amagava a sota.
Havent fet tot això, Julpà inicià el retorn sense mirar enrere. Prop del rierol l'esperava Uten, impacient.
- Ara el teu amic és a la GOLA DEL MÓN... -va dir.


Julà trobà el lloc ideal...

- És un lloc prou segur? -dubtà Uten inquiet.
- No n'hi ha cap com aquest... -assegurà Julpà- Les bruixes no hi poden accedir perquè la puresa d'aquest indret les mataria...
- Un lloc pur... -somrigué Uten feliç- A Ginè li agradarà...
- És el millor lloc per a un geni... I ara... -va dir sobtadament animat- per què no me n'expliques tota la història?
Uten esbufegà sorollosament feliç-
- I tant! -va dir- Ara ja tinc la feina feta, jo...
I les seves rialles ventoses s'encomanaven a la superfície de l'aigua i a la pell tremolosa del drac de la pluja. No hi havia millor manera de començar una amistat.


L'inici d'una bella amistat.


( 1 - el naixement d'Uten apareix al conte L'afany de les bruixes )

 

diumenge, 20 de setembre del 2015

El tresor perdut


El mapa del tresor...
Els mapes del tresor formen part d'una tradició aventurera que ens sedueix la imaginació... però, què passaria si no tinguéssim cap mapa per trobar el nostre cobejat tresor? Les dificultats podrien fer-nos desdir de l'intent d'aventurar-nos-hi... però a Nataú hi va haver un drac que va entossudir-se a trobar un tresor perdut sense tenir cap mapa que l'orientés, és clar que la vida d'un amic en depenia... Voleu llegir-ne la història? Aquí la teniu!





EL TRESOR PERDUT
Puig Deulofeu
Dlof. 
 

Uten, el drac del vent, havia arribat amb Ginè al cau d'on les bruixes havien segrestat el geni separant-lo de la companyia dels seus amics Quelet i Getet. El drac es removia inquiet davant dels ulls esbatanats dels follets. En Quelet i en Getet se'l miraven completament seduïts per la seva contundent presència.
- És meravellós... -mussitava el Mestre Quelet fascinat davant del drac acabat de néixer.
El jove Getet assentia en silenci.
- I doncs? -repetia el drac impacient- li pots fer un altre cofre?
Uten interrogava Getet sense gaire miraments. El jove follet anava a contestar alguna cosa, però el vell Quelet s'hi ficà.
- Em sap greu dir... -va començar calmós- que un cop establert el llaç entre un geni i el seu cofre màgic no hi ha manera de substituir-lo per cap altre... per més que el facin les mateixes mans...

 

 
-No se li pot fer un altre cofre... -va dir en Quelet.


Ginè assentí convençut. Des que Uten havia aparegut màgicament del seu propi alè, el geni havia provat d'explicar-li que Getet no podria fer-hi res i que, sense el seu cofre màgic, ell seguia essent un reu condemnat encara que el poder sorprenent del drac l'hagués alliberat de la presó on el retenien les bruixes, al Cor encantat del Ginciè; però Uten era tossut de mena i se n'havia volgut assegurar.
- Aleshores- va fer el drac amb un ànim incombustible- No hi ha més remei que trobar el cofre!
Els follets assentiren esperançats.
- Què en sabem? -reclamà Uten impetuós- Les bruixes se'n van desfer?
- Ginè assentí en silenci.

 

-Hem de trobar el cofre de Ginè!


- Com?
- El van llençar a un forat que anomenaven el Pou sense fi  ... -va dir amb un fil de veu.
Uten esbufegà amb força mentre repetia:
- El pou sense fi... el pou sense fi... el pou sense... Ara!
- Què? -feren els dos follets alhora.
- Un pou només és un forat al terra... només hem de trobar algú que en conegui tots els secrets... Què me'n dieu? Coneixeu algú així?
Els altres negaren decebuts.
- Au vinga! -es queixà el drac- Nataú és el país de la màgia. Bé hi deu haver algú capaç de descobrir-nos el camí d'un forat excavat a la terra...


 
Les bruixes van llençar el cofre al Pou sense fi.

Es féu un silenci incòmode. Tots acotaren el cap, preocupats. De sobte, el Mestre Quelet alçà la mirada ple d'inspiració.
- Em sembla que una vegada... -va començar a dir.
- Què Què? -l'acuitaren els altres.
- Ai... no ho sé pas... m'ha fugit ben bé del cap... era una cosa que has dit... un forat a la terra... els camins... -s'interrompé negant amb vehemència- els camins que se m'emboliquen dins el cap no tenen fi...
En Quelet sospirava amb aire cansat.
- Un moment... -va fer en Getet content- Era un record, Mestre? Un dels vostres records?
Uten es remogué inquiet, incapaç d'entendre res del que passava.



-Un forat a la terra...

- Potser és a una de les vostres capses! -aclarí el follet picant de mans mentre desapareixia dins del seu cau.
Al cap d'una estona, en Getet portava a les mans una capseta bellament treballada.
- Mireu Mestre Quelet! -va dir animat- N'he trobat una que devíeu fer abans que jo arribés ... no l'havia vist mai, però hi ha dibuixats una mena de camins ben embolicats sobre ells mateixos... -somrigué mentre arronsava les espatlles com a disculpa- Què us sembla si l'obríssim?
Uten anava a protestar, però un gest de Ginè en va frenar l'impuls.
- Deixa'ls fer... -va dir Ginè compassiu- En Quelet té moments de lucidesa brillants i en Getet em va donar la vida... Qui sap... 
 


- Deixa'ls fer...

 Uten somrigué comprensiu. Els dos 

follets s'havien assegut davant de la 

capsa màgica i l'havien obert. De  

dins sortiren tot d'imatge  

sorprenents.

- Què és això? -féu Uten meravellat.

- Un dels records del Mestre, és clar!

 -explicà en Getet  orgullós-  

Mireu-lo! De tan jove que és     

no sembla ell!

El vell Quelet esbatanà els ulls amb 

alegria en veure la boirosa imatge del 

seu record 

sortint de la capsa màgica.

- Ah! -va fer cofoi- Sí que sóc jo...

 i en Cutec...

- Qui és en Cutec? -féu Uten indiscret.

- Un drac màgic, és clar! -va fer en 

Quelet content- Em va portar pels 

seus laberints  i em va fer un regal 

meravellós...
  


- Som jo i en Cutec! -va dir el Mestre Quelet animat.

- Un drac? -s'esverà Uten-  

Escolteu-me bé honorable Quelet- 

l'interpel·là- Diríeu que aquest drac 

podria saber on trobar 

el Pou sense fi de les bruixes?

- És el drac de la terra, si hi ha algú 

que ho pugui saber és ell! Sí! És això 

mateix el que jo volia dir!

I va ser així com Uten decidí cercar 

l'ajuda de Cutec i, com solia passar 

amb el drac de la terra, va ser ell qui 

li sortí al pas amb la resposta que 

necessitava.
 
- El Pou sense fi és un lloc sinistre 

-sentencià- Les bruixes l'han 

convertit en un racó maleït, font i 

destinació de molts dels seus 

encanteris, això és degut 

a la singular energia que hi gravita. 

No és que no tingui fi, simplement 

confon les coses... 

- Què vols dir?

 


- Cutec ho sabrà!

- El que desapareix a dins del Pou sense fi mai no és allà on un esperaria...
- No és dins del pou?
- No, no hi és... el pou confon els llocs i els canvia a voluntat. El teu tresor podria ser a qualsevol banda de Nataú.
- Però no s'hauria destruït, ni desaparegut, simplement... s'hauria perdut, no? - va fer Uten esperançat.
- Sí. El pou pot haver-lo enviat a qualsevol banda.
- I no el podem trobar?
Cutec va fer un somriure enigmàtic.
- Saps qui sóc, oi? -va dir.



- No el podrem trobar?


- El drac de la terra... m'ho va dir el vell Quelet...
- Ets un drac molt jove... -va riure Cutec picant-li l'ullet, després afegí solemne:
- També em diuen el drac dels tresors...
Uten obrí uns ulls com taronges.
- Així... -dubtà- El pots trobar?
- Tot és possible. És important?
- En depèn la vida d'un geni...
Cutec obrí molt els ulls, sorprès.
- Som-hi! -va dir.



- Som-hi doncs!

 
El drac de la terra i el drac del vent s'envolaren gràcils cel enllà. L'instint màgic de Cutec no errà el tret i de seguida notà el rastre del cofre que havia contingut Ginè.
- És molt a prop, el noto... -va dir- Em sembla... em sembla que és dalt d'aquell penya-segat.
Uten xiulà amb força.
- Bufa! -va dir- com hi ha pogut anar a parar?
- El Pou sense fi és capriciós. Les bruixes hi aboquen tota mena de coses... te'n faries creus! Elles es pensen que les fan desaparèixer perquè les perden de vista, però res no es perd mai del tot... qualsevol buscador de tresors ho sap!
Els cims esmolats eren plens d'esquerdes profundes.
- No el veig... -va fer Uten preocupat.
- Però hi és, segur! el noto!



-Ha de ser aquí, ho noto!


Uten bufà amb força, l'aire que removia s'escolava pels racons i li parlava amb sons indesxifrables.
- Sí que hi ha alguna cosa encaixada -va dir després d'escoltar amb atenció.
- Costarà una mica d'arribar-hi... -dubtà Cutec.
Uten se'l mirà de reüll.
- Vols dir? -va riure- em sembla que ja saps que no em costarà gaire... sóc de vent, jo! I el seu cos ventós s'allargà infinitament per encabir-se dins l'escletxa esmolada que esgarrapava el cofre atrapat. Uten bufà amb força des de dins del forat estret i féu esclatar les roques que empresonaven el tresor del geni. L'esclat de pedres sobresaltà una mica Cutec, però el vell drac va somriure en veure l'agilitat amb què el cos ventós d'Uten acollia el cofre abans no caigués al terra.



Uten recollí el cofre després de fer volar les pedres que l'empresonaven


- Ja el tenim... -xiulà el drac sorollosament feliç.
- Anem! -l'acuità Cutec- el teu amic el necessita!
I en un tres i no res van ser al costat de Ginè que celebrà la seva arribada ple d'agraïment.
Mentre el geni es ficava dins del cofre per refer-se, va dir:
- No tinc paraules per agrair-te el que has fet per mi, Uten... Amb tot, encara t'haig de demanar un últim favor.
- Tu diràs!
- Hauré de restar un llarg temps dins del meu cofre màgic per poder recuperar el meu poder, he estat massa temps al límit de la meva resistència i noto que m'estic esgotant completament... vull que custodiïs el cofre i el protegeixis al lloc més segur que trobis, confio completament en tu.



- Troba un lloc ben segur per al meu cofre...
Uten assentí en silenci. Aleshores, Ginè s'adreçà a Getet.
- Sento no poder quedar-me a prop vostre... -va dir- sou els meus millors amics, però em temo que la meva presència atrau massa les bruixes i no vull posar-vos en perill. Uten farà el que calgui per protegir-me.
El follet assentí comprensiu.
- Abans no marxeu t'arreglaré el pany del cofre... -va dir en Getet amb senzillesa- Sento que no fos prou segur per resistir els conjurs de les bruixes...
Cutec se'l mirà amb atenció.
- Podries provar amb això... -va dir el drac ple d'inspiració- Obre la mà...
Getet obrí la mà menuda i hi descobrí un joc de claus molt boniques.
- Fes els teus panys tal com tu saps fer... -va dir el drac dels tresors- i tanca'ls amb una d'aquestes claus màgiques... són a prova de bruixes!


- Aquestes claus màgiques són a prova de bruixes!

El drac reia feliç. El jove Getet anà a 

ensenyar el joc de claus al Mestre 

Quelet tot emocionat.

- Mireu, Quelet! Amb això podré fer 

molt millor la meva feina!

El vell Quelet va somriure distret, es 

mirava el drac del vent completament 

seduït.

- Tu ets un drac jove... -va dir- 

inquiet, aventurer, coratjós i generós 

de mena... només pots haver nascut 

d'un afany de llibertat...

Uten bufà suaument a prop seu.

- Ja m'havien dit que éreu brillant, 

Mestre Quelet, Ginè ha de viure 

protegit dins d'un tresor màgic que 

reté les seves ànsies d'expansió, 

però jo exploraré per ell tota la màgia 

de Nataú!

I dient això, el drac del vent es 

remogué incansablement al voltant 

dels follets esperant impacient el 

moment que s'emportaria el seu amic 

lluny d'aquell cau. 



- Has nascut d'un afany de llibertat