dilluns, 21 de desembre del 2015

El tió valent



La nit de nadal és la nit que fem cagar el tió, totes les llars catalanes s'omplen d'aquests personatges tan característics de cara riallera i poder prodigiós; però a Nataú hi va haver un tió màgic que no feia tan bona cara com voldria... i va haver de ser molt valent per superar la seva por a ser rebutjat i poder regalar la seva màgia poderosa... En voleu conèixer la història? No us perdeu...




EL TIÓ VALENT
Puig Deulofeu
Dlof. 



Hi havia una vegada un llenyataire que va anar a fer llenya al bosc. 
Va fer caure un tronc enorme de roure i es va escarrassar a fer-ne trossos més petits per emportar-se'ls a casa per cremar. Amb la destral esmolada feia feina prou de pressa, els tions anaven acumulant-se vora seu formant una pila molt gran.

Un llenyataire feia llenya al bosc...


Vet aquí que un dels tions de la pila lliscà avall i rodolà sense aturador cap a una mata d'esbarzers. Entre la brossa, el tió va quedar ben amagat i quan el llenyataire enllestí la feina no s'adonà que deixava allà un dels esforçats trossos que havia tallat.


S'oblidà d'un tronc mig amagat...


El tió quedà sol al bosc i la llum de la lluna l'il·luminà, indiscreta, sota els herbots protectors. Un raig argentat davallà del cel i despertà el tió del seu son profund.
- Desperta't -li va dir prop de l'escorça- Ets un tió amb sort, aquest hivern no cremaràs i a partir d'ara et convertiràs en un tió de nadal.
El tió notà com sobre la pell llenyosa li sortien uns ulls rodons i eixerits , un nas vermell com un pebrot i un somriure feliç. A l'escorça li creixeren dues potes curtes que l'alçaven de cara a la lluna.
- Vés... -va dir-li ella silenciosa, amb aquella veu argentada que només alguns poden sentir- s'acosta nadal i   has de buscar la teva família.
- Com sabré on he d'anar? -li demanà el tió estranyat de la seva pròpia veu.
- Segueix l'escalf del teu cor, tots els tions troben la seva llar... -féu ella misteriosa.


La lluna despertà el seu poder adormit...


El tió començà a caminar, primer feia tentines i ensopegava amb tot, però ben aviat s'avesà al moviment. 
Se sentia feliç mentre viatjava. Tenia l'instint màgic que la lluna li havia encomanat per trobar una família que el volgués per nadal i les seves passes s'encaminaven certes cap al seu nou destí.
Però pel camí es trobà amb uns vailets desvagats que - en veure'l - es volgueren divertir amb ell de la manera més cruel. Començaren a donar-li cops i a fer-lo rodolar pel terra, picant contra les parets i les voreres mentre li cridaven:
- Au! camina ara, si pots!
El tió es quedà molt quietet, no gosà dir ni una paraula, no podia entendre per què aquells nois eren tan cruels amb ell. La tortura continuà durant un temps més, fins que els vailets se'n cansaren.



Ensopegà amb dos vailets cruels...


El tió quedà estès al terra tot estripat i brut, s'arrossegà cap a un bassal i una llàgrima li regalimà galta avall en veure-s'hi reflectit. 
Tenia un trenc molt lleig a la cara, prop de l'ull. Ja no semblava gens el tió feliç que la lluna havia saludat.
Desesperat, temé que el nen de la casa on somiava anar no el volgués, tan lleig i brut!  ell sabia que era la il·lusió dels nens el que guiava el pas de tot el que podia arribar a ser realitat i la seva cara estripada ja no podia enamorar cap cor d'infant. 
Amb tot, s'encaminà cap allà on sentia que havia d'haver estat la seva llar i sentí un desig tan gran de veure aquell nen que l'hauria rebut amb el cor alegre que es decidí a acostar-se a la casa tímidament.



S'havia fet un trenc molt lleig a la cara...


Era al pati, penedit de la seva gosadia, quan uns ulls esbatanats i una veu dolça el descobriren.
El nen que vivia a aquella casa, que es deia Joan, acaricià de seguida l'escorça rugosa del tió amb tota la tendresa del seu cor, com si tingués por de fer-li mal. Li rentà amorosament la cara amb un drap, tot seguit li posà un plat al davant ple de bones menges i una flassada ben calenta a l'esquena perquè es refés del fred.
De lluny, el tió sentí com en Joan deia a la seva mare:
- L'haig d'estimar molt, aquest tió. Deu haver patit molt per arribar a casa!

No hi ha res millor que l'amor d'un nen...

El tió de l'Aina


 A Catalunya, per nadal tenim una tradició que fa les delícies dels més menuts. Fem cagar
Un tió de nadal
el tió de nadal... La cosa va així: comencem a donar cops de bastó al tió mentre entonem una de les cançons tradicionals i, finalment, el tió "caga" un munt de regals... A Nataú es coneix molt bé aquesta tradició i les raons màgiques per les quals un tió qualsevol es pot convertir en màgic per nadal... No us perdeu...





EL TIÓ DE L'AINA
Puig Deulofeu
Dlof. 



Hi havia una vegada una nena dolça i eixerida que es deia Aina, era tan petita que encara no sabia quins misteris s'amagaven rere les festes més candoroses de l'any, les festes de nadal.
Aquell any la petita i els seus pares anaren a viure a una casa que amagava el tresor més meravellós que poguessin imaginar. Enmig del pati hi havia un pi molt gran que s'havia fet vell i estava malalt, els pares de l'Aina el van haver de fer tallar i vet aquí que d'aquell tronc tan alt n'havia de sortir un preciós regal per a la petita. Un petit miracle que l'havia estat esperant només a ella.


Hi havia un pi molt alt...

Va ser mirant la pila de llenya en què s'havia convertit l'arbre que el pare de l'Aina es fixà en un tros gruixut i ferm que li cridà molt l'atenció.
- Em sembla -va dir a la seva dona-, que aquest tronc no el podrem pas cremar...
El pare de l'Aina no va dir res més, però guardà aquell tronc al llenyer amb l'esperança que el que hi havia vist es fes realitat.
Passaren els mesos i ningú no es recordava gaire del tronc arraconat fins que, pels volts de nadal, una nit de lluna plena aquell tros de llenya adormit es despertà del seu son profund.
Com tots els tions de nadal, aquell tió sentí la crida silenciosa de la lluna, la seva llum màgica acaronà l'escorça adormida i el desvetllà dolçament.
- Lleva't... -li va dir carinyosa- s'acosten els dies de nadal i hi ha una nena que t'espera.
El tió es desvetllà lentament i a mesura que ho feia una cara riallera s'anava dibuixant a la seva pell llenyosa.



La lluna desvetllà el tió...

L'endemà, el pare de l'Aina la cridà de seguida.
- Aina, mira! El tió ja s'ha despertat!
La nena se'l mirava amb els ulls ben rodons i el somriure a la cara.
- Ara l'hem d'abrigar i li hem de donar força menjar... -va dir la mare.
- Menjar... -va dir la petita.
I des d'aquell dia fins la nit de nadal l'Aina va tenir cura d'aquell tió que l'havia esperat adormit durant tant de temps. La nena li donava menjar i el mantenia ben calentó i procurava portar-se molt bé perquè el seu tió ho veia tot i se sentia feliç quan la petita era bona minyona.


De seguida li donaren menjar...

La nit de nadal el tió va ser molt generós amb ella i li regalà tot de dolços i llaminadures per agrair-li tot l'amor que la nena li havia sabut donar durant aquells dies de l'any que es mantenia despert només per a ella. Se sentia feliç de ser el seu tió de nadal.


Un tió feliç!






dilluns, 14 de desembre del 2015

La capsa dels laberints





Els camins sempre han seduït la nostra imaginació com una promesa d'aventures insòlites i esperades. 
A Nataú passa el mateix. El nostre vell amic Quelet va explorar molts camins a un indret màgic i secret quan era jove i ho va fer per tal de descobrir un tresor que li va canviar la vida... En voleu conèixer la història? No us perdeu...



LA CAPSA DELS LABERINTS
Puig Deulofeu
Dlof.



El primer dels records que el vell Quelet volgué protegir de l'amenaçadora pèrdua de memòria
que patia va ser col·locat a la capsa dels laberints . Aquella va ser la primera de totes les capses màgiques que el Mestre dels Talents va crear i ho va fer per preservar un dels moments més importants de la seva vida. Un record de la seva llunyana joventut.
Encara podia recordar molt bé el moment que veié per primera vegada Cutec, el drac de la terra.
En Quelet feinejava pel bosc quan va sentir un soroll rere uns esbarzers. S'hi acostà molt a poc a poc, mai no havia estat gaire valent, però alguna cosa l'empenyé més enllà de la prudència i descobrí una figura tota estranya que semblava atrapada entre les punxes del matoll espinós.



La primera capsa  de records fou la dels Laberints

Fos el que fos, en Quelet estava segur de no haver vist mai res de semblant. Tenia una forma allargada i arrodonida, se li feia una mena de cresta que li resseguia tot el cos i sota les crostes de sang i brutícia polsegosa semblava d'un color clar, força lluminós i agradable. Estava ferit i sagnava. Les punxes de l'esbarzer li ferien la pell tendra amb una facilitat sorprenent.
- Tens la pell molt delicada... -va fer en Quelet dolçament mentre s'hi acostava temorós- deixa'm que t'ajudi... mira... estigues quiet, cada cop que et mous et fas mal...
El follet agafà una branca del terra i la va fer servir per apartar l'esbarzer que empresonava el pas tossut d'aquella criatura.


- No et moguis, que et fas mal...

- Ara... -indicà en Quelet suaument- Prova de moure't ara....
I aquella mena de cuc gegant lliscà pesadament pel terra allunyant-se de les punxes feridores.
Aleshores, en Quelet se'l mirà amb més atenció. Tenia la mirada més tendra que hagués vist mai. Ho deia tot amb els ulls. I el que deia parlava d'agraïment i alegria.
- Gràcies... -va dir amb una veu de cristall- Mai no se sap el que un té sobre el cap!
Mentre reia, en Quelet es mirà el forat profund que hi havia sota l'esbarzer, aquella criatura havia sortit d'allà dins!
- Ara ho entenc... -va dir sorprès- ningú no seria tan enze de ficar-se dins d'un matoll espinós si no fos que no l'havia vist!
El follet va somriure conciliador, se sentia malament per si havia pogut ofendre el desconegut.


Va sortir d'un forat...

- Des de sota no es veu res... -concedí l'altre somrient-  T'agraeixo molt l'ajuda. Com te dius?
- Jo sóc en Quelet... -digué el follet content- i tu?
- Em dic Cutec. I sóc un drac!
En Quelet obrí molt els ulls. Havia sentit a parlar d'aquella mena de criatures, però el cert era que mai abans no n'havia vist una. També havia sentit a dir que els dracs tenien poders especials que els lligaven amb la seva naturalesa; en mirar-se a Cutec, en Quelet no va poder evitar preguntar-se quina mena de poder devia ser el que tenia aquell drac tan estrany.
Cutec, per la seva banda, observava el follet amb molt d'interès i després d'un llarg silenci digué:
- Tinc una cosa que m'agradaria ensenyar-te... El problema és que la tinc a sota terra... em pregunto si se't faria molt carregós d'acompanyar-me...


- Tinc una cosa que m'agradaria ensenyar-te...

En Quelet es mirà el forat i negà efusivament.
- Hi ha més camins! -va riure Cutec comprensiu- això d'avui no em passa gaire sovint... -es disculpà- Creu-me si et dic que sóc un drac de confiança.
La seva mirada era pura i la seva veu no mentia, potser per això en Quelet es trobà seguint-lo a una aventura que no hauria sospitat mai que ell fos capaç d'enfrontar.
Cutec s'alçà sobre la part més prima del seu cos i s'espolsà la pols amb un moviment decidit. Aleshores inspirà amb força i quan deixà anar l'aire tot el seu cos brillava amb un daurat pur i lluminós. No hi havia rastre de ferides ni de sang.
- Molt millor així... -va dir content- som-hi?




Tot el seu cos brillava...

I fent un giravolt espectacular tot el bosc que els envoltava desaparegué i es trobaren al cor d'un túnel excavat a les roques.
- Aquest és el cor dels Laberints... -explicà Cutec- de vegades cal fer una mica de volta per trobar alguna cosa que valgui la pena...
Reia feliç.
En Quelet el seguia completament embadalit. Les parets llustroses que els encaminaven brillaven amb un fulgor estrany, s'imaginava mil ulls de colors que espiaven el seu pas.
- Quin lloc més estrany... -va dir corprès per la bellesa- Estic segur de no haver estat mai aquí, però també diria que em sento acompanyat, com si fos a casa...



Mil ulls de colors espiaven el seu pas...

Cutec va somriure complagut.
- Així és com ha de ser... -va dir- Les parets dels Laberints estan farcides de pedres precioses que contenen els talents ocults de les criatures que no els han descobert encara... i no tothom té la capacitat de veure-les... estava segur que tu en series capaç.
En Quelet se'l mirà desconcertat.
- Jo no diria pas que les veig... -va confessar avergonyit- només he dit que em sento bé, aquí.
Cutec assentí comprensiu.
- No tot es veu amb els ulls, no ho sabies?
En Quelet hi pensà una estona mentre seguien avançant.




- Jo no he dit pas que les vegi...

- Suposo que vols dir que, de vegades, veiem coses que no hi són, que les sentim per dins... com si tinguéssim una mena d'ulls interiors...
Cutec assentí.
- Et passa sovint, oi? -demanà amb naturalitat.
En Quelet féu un gest imprecís, mai no havia fet gaire cas d'aquelles coses.
- Segur que sí... -sentencià Cutec- Mira... hem de triar un camí... Què hi dius?
El follet es mirà la bifurcació dubtós. Tots dos camins semblaven idèntics, com volia que triés?
- A mi m'és igual un que l'altre... -va dir- ets tu qui manes!
Cutec se'l mirà amb atenció.




-Quin camí vols que seguim?

- De veritat? -va fer decebut el drac.
- És el teu Laberint! -protestà en Quelet enfadat- Ets tu qui em porta a alguna banda... Per què em vols fer triar?
- Així és la vida... -va dir Cutec lacònic.
En Quelet se'l mirà rabiós. No entenia quina mena de joc estrany jugava aquell drac. De sobte, s'aturà en sec i se'l mirà en silenci.
- Ets molt estrany i dius coses molt rares... -va dir-li- però ets al teu Laberint i tens les teves normes... suposo que tens raó. A la vida tot són eleccions, fins i tot si em drecessis el camí com jo esperava que fessis seria elecció meva seguir-lo o no... potser tant se val. Trio aquest camí!




-Trio aquest camí!

I tots dos seguiren el camí que el follet havia triat.
Des d'aquell moment, Cutec es féu enrere i permeté que fos en Quelet qui el guiés dins dels seus Laberints.
Voltaren llargament per aquell univers pedregós i hi trobaren tota mena de racons impressionants: fonts que brollaven del terra sobre un fons daurat, camins que escalaven cims bellament decorats per caramells de mil colors diferents, rius de còdols lleugerament calents, figures esculpides d'un fang llustrós i resistent que custodiaven llocs encalmats i sorprenentment ben il·luminats...
En Quelet cada cop se sentia més content de les seves decisions, triar camins era tan fàcil com deixar-se portar i el que s'hi amagava era tan sorprenent i tan bonic que satisfeia completament els seus desitjos.




camins decorats per caramells de mil colors...

- Saps què, Cutec? -va dir- M'agraden els teus camins... tots tenen una cosa o altra... sempre hi ha una sorpresa, un tresor amagat al darrere... és com un regal rere l'altre...
Cutec somrigué complagut.
- M'has descobert... -va dir cofoi.
Aleshores, en Quelet se'l mirà amb més atenció.
- Aquest és el teu do? -va dir insegur- Crees tresors... per... regalar-los?
Cutec assentí amb senzillesa.
- I en tinc un per a tu.




-Ets un drac dels tresors?

En Quelet refusà amb un gest atabalat.
- Ja m'has regalat prou coses deixant-me veure els teus Laberints...
- Ja ho sé... -va dir Cutec- però mira...
Davant del follet va aparèixer un objecte misteriós embolcallat en un polsim boirós.
- Només l'has de voler... -temptà.
En Quelet s'acostà a la boira i allargà els dits tremolós.
- Què és?
- Una cosa que tothom necessita a la vida... -va dir Cutec.





-Què és?

El follet bufà suaument sobre la pols suspesa sobre l'objecte i descobrí que el regal del drac era un mirall daurat. 
En Quelet allargà la mà per agafar-lo, però dubtà un moment abans de fer-ho: un mirall? es preguntà, un mirall és el que tothom necessita? Espolsà el cap amb vehemència i agafà el mirall amb més decisió. En tenir-lo a les mans se'l mirà llargament sense veure-hi res d'especial. Era un mirall, un mirall molt bonic, bellament treballat, però només un mirall.
Aleshores, es fixà en el reflex que hi veia i es meravellà de la certesa que hi descobrí.
- Sóc jo! -va dir- És això!
I va compartir un gran somriure amb el drac dels tresors.
- Jo puc descobrir els talents dels altres! -va dir lentament, profundament emocionat- És això! Aquest és el meu do! I jo no ho sabia! Quina meravella!





-Hi veig el meu propi talent!


- I tant! -va fer Cutec feliç- Ets un Mestre dels Talents, estimat Quelet. Des del moment que em vas conèixer que vas voler descobrir el meu do natural. Pels Laberints podies notar la presència de tots els dons que hi ha en totes les criatures vives i que s'amaguen aquí esperant l'oportunitat de sortir a la llum... i havent de decidir quin camí seguir has descobert els tresors que s'amaguen rere les eleccions que fem a la vida.
Tu tens el do de llegir als cors dels altres els talents que hi reposen. I el pots fer servir. Si ho fas, trobaràs criatures que t'agrairan l'ajut i seguiran el seu camí del cor i n'hi haurà que, simplement, faran d'altres eleccions. A la vida tot són camins! Ara saps que tu també pots triar. El meu regal te'l fas a tu mateix, no és res que no sigui a dins teu. Tu tens el poder d'acceptar-lo o de no fer-ho.
En Quelet assentí feliç. Des del moment que havia descobert el seu do que ja havia decidit que el faria servir. Com sempre, Cutec tenia tota la raó. A la vida tothom necessita un mirall... i ell podria ser un mirall on aquells que ho volguessin hi podrien veure reflectit el seu propi talent.
- Seré un mirall... -va dir feliç- no posaré ni trauré res que no hi sigui, ajudaré els altres mostrant-los els dons que tenen al cor. No podria ser més feliç!




-No podria ser més feliç!