dilluns, 21 de desembre del 2015

El tió valent



La nit de nadal és la nit que fem cagar el tió, totes les llars catalanes s'omplen d'aquests personatges tan característics de cara riallera i poder prodigiós; però a Nataú hi va haver un tió màgic que no feia tan bona cara com voldria... i va haver de ser molt valent per superar la seva por a ser rebutjat i poder regalar la seva màgia poderosa... En voleu conèixer la història? No us perdeu...




EL TIÓ VALENT
Puig Deulofeu
Dlof. 



Hi havia una vegada un llenyataire que va anar a fer llenya al bosc. 
Va fer caure un tronc enorme de roure i es va escarrassar a fer-ne trossos més petits per emportar-se'ls a casa per cremar. Amb la destral esmolada feia feina prou de pressa, els tions anaven acumulant-se vora seu formant una pila molt gran.

Un llenyataire feia llenya al bosc...


Vet aquí que un dels tions de la pila lliscà avall i rodolà sense aturador cap a una mata d'esbarzers. Entre la brossa, el tió va quedar ben amagat i quan el llenyataire enllestí la feina no s'adonà que deixava allà un dels esforçats trossos que havia tallat.


S'oblidà d'un tronc mig amagat...


El tió quedà sol al bosc i la llum de la lluna l'il·luminà, indiscreta, sota els herbots protectors. Un raig argentat davallà del cel i despertà el tió del seu son profund.
- Desperta't -li va dir prop de l'escorça- Ets un tió amb sort, aquest hivern no cremaràs i a partir d'ara et convertiràs en un tió de nadal.
El tió notà com sobre la pell llenyosa li sortien uns ulls rodons i eixerits , un nas vermell com un pebrot i un somriure feliç. A l'escorça li creixeren dues potes curtes que l'alçaven de cara a la lluna.
- Vés... -va dir-li ella silenciosa, amb aquella veu argentada que només alguns poden sentir- s'acosta nadal i   has de buscar la teva família.
- Com sabré on he d'anar? -li demanà el tió estranyat de la seva pròpia veu.
- Segueix l'escalf del teu cor, tots els tions troben la seva llar... -féu ella misteriosa.


La lluna despertà el seu poder adormit...


El tió començà a caminar, primer feia tentines i ensopegava amb tot, però ben aviat s'avesà al moviment. 
Se sentia feliç mentre viatjava. Tenia l'instint màgic que la lluna li havia encomanat per trobar una família que el volgués per nadal i les seves passes s'encaminaven certes cap al seu nou destí.
Però pel camí es trobà amb uns vailets desvagats que - en veure'l - es volgueren divertir amb ell de la manera més cruel. Començaren a donar-li cops i a fer-lo rodolar pel terra, picant contra les parets i les voreres mentre li cridaven:
- Au! camina ara, si pots!
El tió es quedà molt quietet, no gosà dir ni una paraula, no podia entendre per què aquells nois eren tan cruels amb ell. La tortura continuà durant un temps més, fins que els vailets se'n cansaren.



Ensopegà amb dos vailets cruels...


El tió quedà estès al terra tot estripat i brut, s'arrossegà cap a un bassal i una llàgrima li regalimà galta avall en veure-s'hi reflectit. 
Tenia un trenc molt lleig a la cara, prop de l'ull. Ja no semblava gens el tió feliç que la lluna havia saludat.
Desesperat, temé que el nen de la casa on somiava anar no el volgués, tan lleig i brut!  ell sabia que era la il·lusió dels nens el que guiava el pas de tot el que podia arribar a ser realitat i la seva cara estripada ja no podia enamorar cap cor d'infant. 
Amb tot, s'encaminà cap allà on sentia que havia d'haver estat la seva llar i sentí un desig tan gran de veure aquell nen que l'hauria rebut amb el cor alegre que es decidí a acostar-se a la casa tímidament.



S'havia fet un trenc molt lleig a la cara...


Era al pati, penedit de la seva gosadia, quan uns ulls esbatanats i una veu dolça el descobriren.
El nen que vivia a aquella casa, que es deia Joan, acaricià de seguida l'escorça rugosa del tió amb tota la tendresa del seu cor, com si tingués por de fer-li mal. Li rentà amorosament la cara amb un drap, tot seguit li posà un plat al davant ple de bones menges i una flassada ben calenta a l'esquena perquè es refés del fred.
De lluny, el tió sentí com en Joan deia a la seva mare:
- L'haig d'estimar molt, aquest tió. Deu haver patit molt per arribar a casa!

No hi ha res millor que l'amor d'un nen...

El tió de l'Aina


 A Catalunya, per nadal tenim una tradició que fa les delícies dels més menuts. Fem cagar
Un tió de nadal
el tió de nadal... La cosa va així: comencem a donar cops de bastó al tió mentre entonem una de les cançons tradicionals i, finalment, el tió "caga" un munt de regals... A Nataú es coneix molt bé aquesta tradició i les raons màgiques per les quals un tió qualsevol es pot convertir en màgic per nadal... No us perdeu...





EL TIÓ DE L'AINA
Puig Deulofeu
Dlof. 



Hi havia una vegada una nena dolça i eixerida que es deia Aina, era tan petita que encara no sabia quins misteris s'amagaven rere les festes més candoroses de l'any, les festes de nadal.
Aquell any la petita i els seus pares anaren a viure a una casa que amagava el tresor més meravellós que poguessin imaginar. Enmig del pati hi havia un pi molt gran que s'havia fet vell i estava malalt, els pares de l'Aina el van haver de fer tallar i vet aquí que d'aquell tronc tan alt n'havia de sortir un preciós regal per a la petita. Un petit miracle que l'havia estat esperant només a ella.


Hi havia un pi molt alt...

Va ser mirant la pila de llenya en què s'havia convertit l'arbre que el pare de l'Aina es fixà en un tros gruixut i ferm que li cridà molt l'atenció.
- Em sembla -va dir a la seva dona-, que aquest tronc no el podrem pas cremar...
El pare de l'Aina no va dir res més, però guardà aquell tronc al llenyer amb l'esperança que el que hi havia vist es fes realitat.
Passaren els mesos i ningú no es recordava gaire del tronc arraconat fins que, pels volts de nadal, una nit de lluna plena aquell tros de llenya adormit es despertà del seu son profund.
Com tots els tions de nadal, aquell tió sentí la crida silenciosa de la lluna, la seva llum màgica acaronà l'escorça adormida i el desvetllà dolçament.
- Lleva't... -li va dir carinyosa- s'acosten els dies de nadal i hi ha una nena que t'espera.
El tió es desvetllà lentament i a mesura que ho feia una cara riallera s'anava dibuixant a la seva pell llenyosa.



La lluna desvetllà el tió...

L'endemà, el pare de l'Aina la cridà de seguida.
- Aina, mira! El tió ja s'ha despertat!
La nena se'l mirava amb els ulls ben rodons i el somriure a la cara.
- Ara l'hem d'abrigar i li hem de donar força menjar... -va dir la mare.
- Menjar... -va dir la petita.
I des d'aquell dia fins la nit de nadal l'Aina va tenir cura d'aquell tió que l'havia esperat adormit durant tant de temps. La nena li donava menjar i el mantenia ben calentó i procurava portar-se molt bé perquè el seu tió ho veia tot i se sentia feliç quan la petita era bona minyona.


De seguida li donaren menjar...

La nit de nadal el tió va ser molt generós amb ella i li regalà tot de dolços i llaminadures per agrair-li tot l'amor que la nena li havia sabut donar durant aquells dies de l'any que es mantenia despert només per a ella. Se sentia feliç de ser el seu tió de nadal.


Un tió feliç!