dimecres, 29 de gener de 2014

El llibre màgic



 A Lliçà d'Amunt tenim una biblioteca ( Biblioteca Ca l'Oliveres )                        
la Biblioteca, antiga masia de Ca l'Oliveres
molt especial... és tan especial que un dels dracs de Nataú la va venir a visitar i ja no se'n va voler anar... el nom d'aquest drac és Blioc, és un drac silenciós i pacífic, un veritable enamorat dels llibres, especialment d'un llibre en concret. Voleu saber quin és? Aquesta és la seva història:



El llibre màgic
Puig Deulofeu
Dlof


Era una nit de tempesta. A fora tronava i llampegava, la pluja amarava els vidres empesa per un vent insistent. Dins de la biblioteca, una ombra es removia inquieta entre les taules, camí del lloc secret. Unes mans tremoloses acariciaven els lloms dels llibres amorosament. Un tro eixordador il·luminà la cara espantada de Blioc, el drac de la biblioteca.
Feia temps que, seguint les indicacions d'un vell amic, Blioc arribà a la Vall de Senet, altrament coneguda com la vall del Tenes. Hi havia anat només per fer-hi una visita però se sentí tan atret pels llibres que s'acumulaven a la biblioteca que decidí quedar-s'hi a viure per sempre, el drac s'havia deixat seduir per la màgia creadora que es produïa allà sense que ningú no se n'adonés.


Blioc

A Blioc no li agradaven gaire les tempestes.
Li havien explicat que eren com una festa sorollosa que celebraven Julpà, el drac de la pluja, i el seu amic Uten, el drac del vent. També li havien explicat que aquests dracs sovint feien servir les tempestes per fer viatjar algun gegant adormit a un país de gegants on no se sentirien tan sols...
Aquelles boniques històries feien somiar Blioc, però els trons, els llamps i els esbufecs salvatges del vent removent els arbres el feien estremir de fred i de por... Li calia distreure's, per això decidí arraulir-se a un dels seus racons de lectura preferits per deixar-se acompanyar per un amic molt especial. 


Uten i Julpà fent viatjar gegants adormits les nits de tempesta...

Blioc arribà a l'estanteria i esbufegà suaument sobre els llibres, un tel vaporós espurnejà mil colors sobre les lletres llustroses dels lloms. Blioc acostà la mà i tocà les espurnes un moment, li feien pessigolles, va fer pinça amb els dos dits molsuts que tenia a cada mà i els va fer espetegar una sola vegada. De seguida, els llibres es mogueren a les estanteries i a l'espai buit que deixaren hi aparegué un llibre brillant que desprenia tot d'espurnes de colors.
- Hola vell amic... -va dir Blioc amb la veu farcida de silencis.
El llibre bategà suaument i se li obrí a les mans amb les pàgines obertes, completament buides.
- Bé... -va murmurar Blioc parant-hi atenció- Què hi tenim aquí? 

Blioc troba el llibre màgic



Davant seu, les pàgines del llibre màgic començaren a omplir-se de paraules i imatges meravelloses.
- Sí... ja jo veig... una història de dracs i de gegants... -va somriure Blioc complagut mentre mirava la pluja a les finestres- Com em coneixes, vell amic!
El llibre tenyia de colors les lletres que s'anaven escrivint a mesura Blioc hi reposava la mirada. El drac de la biblioteca somreia feliç mentre s'endinsava al cor d'aquella història que es trenava -només per a ell- aquella nit de tempesta.
Començà a llegir en silenci i, a poc a poc, li semblà que els trons ja no feien tant de soroll i que la pluja es tornava menys violenta. Era, ben bé, com si la tempesta fes una treva per escoltar la vella història que es teixia al llibre màgic.


Una història de gegants...

Hi havia una vegada un gegant que volia ser pirata... començava el relat.
Damló era un gegant inquiet i aventurer que somiava viure una vida plena d'emocions. Vivia a la Vall Secreta, l'únic lloc de Nataú on encara podien viure els pocs gegants que hi quedaven. La Vall era un indret especialment protegit per la màgia, cap persona no era capaç d'endevinar-ne l'existència i, és clar, tampoc no tenien cap nom per referir-s'hi en la seva llengua; així, els gegants podien fer la seva sense amoïnar-se gaire per aquelles criatures diminutes que eren els homes.
Damló, com qualsevol altre gegant, escoltava amb molt d'interès les històries que s'explicaven sobre els homes i s'emocionava especialment amb les aventures trepidants que vivien els pirates. En sentir aquelles històries, Damló sempre sospirava confessant que el seu somni hauria estat fer-se un nom com a pirata, navegar lliure per tot el món i cercar mil tresors amagats al cor de les illes més secretes. Els altres gegants es reien de les seves aspiracions.


Damló somia viure com un pirata...

- On s'és vist? -li deien- un pirata gegant? No pots pas fer-te pirata, Damló! Ets massa gros i talòs!
I Damló arrufava el nas i s'encongia d'espatlles sense contestar res. Tenien raó. Mai no havia sentit a parlar de cap gegant que fes de pirata... Si ni tan sols no podia sortir lliurement de la Vall Secreta sense tenir por de ser descobert pels homes!
Quan aquestes coses li passaven, Damló solia tenir ganes d'estar sol. Se n'anava a un racó del riu que li agradava especialment perquè era molt tranquil i solitari, s'asseia i mirava l'aigua amb els ulls negats d'emoció.
Un dia, Julpà s'emmirallava a prop del riu quan el gegant hi arribà amb el gest desconsolat de sempre. Tenia els ulls negats de llàgrimes i el drac de la pluja se li acostà lentament.
- Què tens? Que t'has perdut?-li va dir amb la seva veu d'aigua.
El gegant se'l mirà tot espantat i avergonyit.
- No... no... -va fer inquiet- és que... no hi pateixis, estic bé...


 Que t'has perdut?

Julpà se'l mirà llargament.
- A mi no m'ho sembla pas... -insistí deixant que el seu cos d'aigua regalimés sobre la superfície del riu.
El gegant es veié reflectit a les gotes d'aigua del cos de Julpà i s'adonà de la profunda tristesa que se li veia al fons dels ulls.
- Tens raó... -va dir gairebé sense voler- estic trist... però ja se'm passarà... sempre se m'acaba passant...
- I doncs? -va fer Julpà encuriosit- que tens mal d'amors?
El gegant va mig riure de l'acudit.
- No, i ara! -va fer- això rai!
Julpà se'l mirà amb més atenció. Era un gegant fort i sa. No podia endevinar què podia entristir-lo d'aquella manera.


Damló està molt trist...

- Veuràs... -va començar a dir Damló- és gairebé una bestiesa... em poso trist perquè la gent em diu que jo mai no podré ser un pirata... -es mirà el drac tot neguitós- és ridícul, oi?
Julpà assentí en silenci.
- Ja t'ho deia... -acceptà el gegant amb la mirada perduda al cos brillant del drac- un gegant pirata! Quines bestieses!
Julpà espolsà el cap amb força mullant-lo completament.
- I ara! No és pas això el que és ridícul! -el va renyar- el que em sembla una bestiesa és que et posis trist pel que et diguin els altres!


Julpà el  renya...


El gegant es mirà Julpà sorprès.
- Però... tenen raó! -va dir convençut- Mai no he sentit a parlar de cap gegant que faci vida de pirata! Encara que pogués sortir de la Vall... Sóc massa gros i peso massa! Quina mena de vaixell em podria encabir? A més a més... tothom sap que als gegants no ens agrada l'aigua!
Julpà rigué sense ganes.
El drac de la pluja es quedà amb el gegant una bona estona més fent-li companyia i, quan ja es feia fosc, s'acomiadà d'ell prometent-li que buscaria la manera d'ajudar-lo.
- T'ho agraeixo... -va dir el gegant no gaire convençut- però no hi ha res a fer...
I així es van dir adéu. 



 Sóc massa gros!


Passaren els dies i Julpà no s'oblidà de la seva promesa. Voltà per tot arreu buscant indicis d'altres gegants que fessin vida de pirata; però no se'n sortí.
- Potser té raó... -va dir-se a si mateix amb un deix de tristesa a la veu.
- Qui té raó? -esbufegà un vent alegre al seu voltant.
- Uten, vell amic! -exclamà Julpà content- potser tu em podràs ajudar...
I el drac de la pluja li explicà al drac del vent tota la història de Damló, el gegant que volia ser pirata.
- Òndia! -esbufegà Uten feliç- els gegants no deixen mai de sorprendre'm!
Julpà assentí en silenci.


Julpà, el drac de la pluja i Uten, el drac del vent.

- No sé com ajudar-lo... -va dir finalment.
- Doncs jo ho veig ben clar! -esbufegà Uten sorollós.
- Si?
- És clar! -esclatà Uten- hem d'ajudar-lo a fer realitat el seu somni!
- Com?
- Tu li pots construir una nau de núvols ben carregats de pluja, han de ser prou espessos per aguantar el seu pes... i jo... jo puc empènyer qualsevol núvol per la immensitat del cel, això és millor que navegar pel mar... i a més no hi ha perill de mullar-se!
El drac del vent reia i reia. Julpà se'l mirava feliç, però de seguida una ombra de dubte li travessà la mirada.
- Em fa por que no funcioni... -va dir.


Una nau de tempesta


- Per què? -se n'estranyà Uten.
- Perquè Damló està convençut que no és possible! -explicà Julpà.
Uten sospirà llargament mentre reflexionava.
- Ja ho sé! -exclamà content- Deixa'm fer a mi!
I els dos dracs s'afanyaren a trobar Damló que passejava pel bosc fent llenya.
- Damló! -xiulà Uten feliç- Tenim bones notícies!
El gegant es mirà les escates brillants del drac del vent completament esbalaït.
- Potser ja saps que tot sovint ajudem gegants com tu a buscar nous horitzons... -va dir amb aire festiu- Doncs bé, hem sentit a parlar d'un lloc on la teva idea de convertir-te en pirata es pot fer realitat!

 

 Damló! Tenim bones notícies!

El gegant Damló va obrir uns ulls com taronges.
- De debò?
- Sí, de debò... és un lloc que anomenen el país dels impossibles perquè és l'únic lloc on és possible el que no ho pot ser enlloc més... Tenies raó... Aquí no aconseguiràs mai fer-te un nom com a pirata, però al país dels impossibles podràs ser el que vulguis! Fins i tot un gegant pirata!
Damló tremolava d'emoció.
- I com s'hi va? -demanà impacient.
- Doncs bé, en el teu cas et caldrà confiar en nosaltres... -va dir Uten picant-li l'ullet- Nosaltres t'hi portarem però has de fer-nos confiança.
Damló assentí completament convençut de cada paraula que li deia el drac del vent.


Hi ha un lloc on tot és possible...

Aleshores, els dos dracs començaren a créixer i a créixer per poder ordir la seva màgia antiga. 
Julpà començà a forjar núvols de tempesta negres com la nit més fosca. El drac de la pluja formà una nau monstruosa que coronà amb un masteler armat de veles negres i una bandera pirata.
- Capità Damló... -oferí al gegant.
Damló trepitjà a poc a poc els núvols convençut que s'enfonsarien sota el seu pes. Però els núvols que havia teixit Julpà eren molt espessos i no cedien tan fàcilment. Damló s'encaminà una mica més decidit cap al timó i es mirà les veles amb admiració. Uten començà a bufar amb força i les veles s'inflaren i s'inflaren empenyent la nau per sobre dels boscos cap al cel. Julpà observà amb atenció el vaixell de tempesta i decidí envoltar-lo de pluja per protegir-lo de mirades indiscretes. Estaven abandonant la Vall Secreta dels gegants.


volant per damunt de la Vell Secreta


Quan ja feia estona que volaven, Baiò, el drac de la boira, aparegué atret per la presència del gegant.
- On s'és vist! -va dir ferotge- un gegant a bord d'un vaixell de núvols!
Damló s'espantà molt de veure el drac i, de seguida, començà a notar que les parpelles li pesaven, un son profund es volia apoderar d'ell.
- Baiò! -udolà Uten furiós- No podràs adormir un capità pirata gegant!
I el drac del vent començà a esbufegar amb força esbargint les boires màgiques que Baiò teixia per adormir els gegants perquè els odiava profundament. El poder del vent empenyé les boires de Baiò per sota de la nau de tempesta i la pluja fresca de Julpà reviscolà el gegant del seu son incipient.

Baiò vol adormir el gegant amb el seu alè maligne

- Què ha passat? -digué Damló confós.
- Baiò no és gaire amic dels gegants... -sospirà Julpà- recorda-ho, no te'n refiïs mai!
- Cap pirata no es refia de la boira... -esbufegà Uten rialler- és la teva primera lliçó, però com a bon pirata també has de fer servir els entrebancs per impulsar-te endavant!
Damló mirà les boires que cobrien la terra i comprengué que Baiò, sense voler-ho, el protegia de les mirades indiscretes que s'haurien exclamat de veure'l navegar d'aquella manera increïble.


 Què ha passat?

El viatge de Damló a bord del vaixell de tempesta el portà a visitar el nou país dels gegants, una llar on molts d'aquells de la seva espècie que s'havien adormit per culpa de Baiò anaven a parar gràcies a l'ajuda d'Uten i Julpà. Era un país molt tranquil i bonic, però Damló no s'hi va voler quedar. Tenia al cap la idea d'anar al país dels impossibles i res no el faria desdir d'aquest propòsit.
Així, de camí al país dels impossibles, el capità Damló es va fer tot un expert en navegació ennuvolada, la companyia dels dracs li permetia viure tota mena d'aventures ja que aquelles criatures màgiques convertien en joc qualsevol situació.
Damló pogué visitar illes imaginàries farcides de sirenes, terres de bruixes colgades de misteris i conjurs perillosos i selves profundes que amagaven tresors fantàstics que ompliren les bodegues del seu vaixell de joies precioses i peces d'or.


Damló viu mil aventures

Quan, finalment, els dracs anunciaren que havien arribat al país dels impossibles, Damló saltà a terra ple de felicitat. Començà a explorar el territori i, curiosament, tot li semblava tan familiar que acabà per creure que s'havia tornat boig.
- És ben igual que la Vall Secreta... és com si fóssim a Nataú! -va dir-se confós.
- És que som a Nataú! -explicà Uten feliç.
- Nataú? -s'estranyà el gegant- però, com? Que m'heu enganyat, o què?
- No! I ara! -van fer els dracs ben seriosos- som al país dels impossibles. Nataú i aquest país són la mateixa cosa! Que no ho sabies? Molta gent en diu així: Nataú, el país dels impossibles.
El Gegant se'ls mirava incrèdul.
- Mira't bé, Damló- continuà Uten compassiu-, vas vestit com tot un pirata, mira la teva nau, els teus tresors, els records de les aventures que has viscut a bord del teu vaixell de tempesta. Negaràs que has viscut com un pirata? Negaràs que allò que tots et deien que era impossible, allò que fins i tot tu creies que era impossible s'ha fet realitat a la teva vida?

Som a Nataú!
Damló es mirà el vaixell i es mirà les mans enjoiades, acaricià l'espasa que portava al cintó i el mocador que li cobria el cap. Havia viscut com un pirata, havia navegat pel cel i viscut moltes aventures emocionants.
- No t'ha calgut sortir de Nataú per fer realitat el teu somni, ja eres al país dels impossibles, però encara no ho sabies... -va dir Julpà amb la seva veu d'aigua- viure el teu somni és tot el que et calia per fer-lo realitat...
- Amb una mica d'ajuda tot és possible, capità Damló!
- És ben veritat...-reconegué el gegant somrient feliç- fins i tot que un gegant arribi a fer-se pirata!


Sóc un pirata!

I la història que llegia Blioc al seu llibre màgic acabà amb aquelles rialles plenes de felicitat. La tempesta s'havia convertit en una pluja fina i el drac de la biblioteca s'acostà al vidre de la finestra per mirar com plovia. El llibre màgic que tenia a les mans desdibuixava ràpidament les paraules i les imatges de les seves pàgines secretes. Caldria esperar una altra ocasió per deixar que la màgia silenciosa tornés a donar-li vida. Blioc deixà el llibre a l'estanteria i va fer espetegar els dits amb delicadesa. El llibre va desaparèixer i el drac se n'anà a dormir amb el cor ple d'il·lusions i paraules, el millor lloc on deixar reposar els nostres somnis.


El llibre màgic s'adorm...

dimarts, 28 de gener de 2014

El follet desmemoriat

La primera de les històries de Nataú que us voldria explicar és una història de follets. I qui millor que en Quelet per començar? En Quelet és un follet especial i molt estimat que, amb els anys, va anar perdent la memòria (com li passa a molta gent gran) però que no es va resignar a perdre els seus records... Voleu saber com s'ho va fer? Aquí en teniu la història:


 El follet desmemoriat
                                         Puig Deulofeu
                                                 Dlof.
                                            
En Quelet sempre havia estat un follet alegre i parlador. Havia viatjat molt ensenyant d'altres follets a descobrir quin talent s'amagava dins dels seus cors gràcies a les arts secretes del seu ofici de Mestre dels Talents; però en Quelet s'havia anat fent vell i les cames cansades ja no li permetien seguir els camins incansables plens saviesa i bons consells.
Es va retirar a la seva llodriguera buida i rònega pensant que hi trobaria un repòs ben merescut, però els dies se li feien llargs i les nits s'omplien de sorolls inquietants. 

En Quelet
 De matinet, en Quelet encara sortia a estirar les cames i a deixar-se veure pel sol enlluernador que somreia a la màgia i als miracles dalt del cel; però després  de caminar una estoneta se sentia fatigat i es retirava al seu cau solitari i fosc sense adonar-se que el silenci li pesava al cor i li robava les paraules. Sortir a passejar li omplia els ulls de llum i de presències amistoses, però en tornar a casa s'oblidava del que havia vist i li costava recordar fins i tot les hores dels àpats i d'anar a dormir. A poc a poc, en Quelet es va anar tornant desmemoriat

Assegudet al sol...
 Un dia qualsevol, en Quelet sortí a passejar com solia fer i es trobà amb un altre follet com ell que el saludà alegrement.
- Quelet! -el cridà- Hola amic meu... Quant de temps!
I ja no va parar de parlar i parlar... En Quelet se'l mirava somrient amablement, escoltant tot el que l'altre li deia, però era incapaç de recordar qui dimonis devia ser aquell follet tan eixerit.
En tornar al seu cau, en Quelet es va quedar al portal ben assegudet al sol reflexionant llargament sobre el que li havia passat.

Qui deu ser?
De sobte, s'adonà d'una cosa que no havia previst que li pogués passar mai de la vida: s'estava tornant un follet desmemoriat! Ell que sempre havia tingut una memòria excel·lent!
- Això no pot ser... -es va dir a si mateix- no... no... Haig de pensar alguna cosa... 
En Quelet sabia que quan els follets es feien vells de vegades perdien una mica l'oremus, n'havia vist casos molt notables i mai no s'havia parat a pensar en què representava realment perdre la memòria. 

Això no pot ser!

- Perdre els meus records... -es lamentà- totes les meves vivències, les meves alegries, les meves tristeses... no recordar-me de la gent o del que haig de fer... no recordar el que més estimo o he estimat...
De sobte, el follet se sentí molt trist: què passaria amb tots els seus records? Què passaria amb tot allò que s'estimava tant si no era capaç de recordar-ho?

Perdre els meus records!

Gairebé tenia els ulls negats quan s'adonà que seia sobre una soca vella, gairebé tan vella com ell. Els seus dits gastats acariciaven dolçament l'escorça rugosa del tronc i semblaven voler dir-li alguna cosa...
- És clar! -va dir- En puc fer capses! Capses màgiques per conservar els meus records... així, si mai els perdo sempre els podré recuperar buscant-los dins les meves Capses de Records.

Hi he de fer alguna cosa...

 I de seguida es va posar a feinejar. No tenia prou ofici per treballar la fusta, però la seva paciència infinita -forjada durant anys i anys d'ensenyar els altres follets a trobar el seu talent- suplia qualsevol manca d'habilitat o inexperiència.
De fet, proposar-se el repte de fer una cosa nova a la seva edat resultà alliberador per a en Quelet. Les seves mans rovellades aprenien a dominar els estris i la fusta amb tenaç voluntat i, en molt poc temps, tenia tantes capsetes diferents de mida i de colors que es va córrer la veu que en Quelet, el Mestre dels Talents, n'havia descobert un de nou per a si mateix.

Som-hi!

Un dia, un follet jove que encara no havia descobert quin do de màgia s'amagava al seu cor va passar per davant del cau d'en Quelet. Després de saludar-lo educadament el jove Getet li va dir:
- Què feu Mestre?
- Faig Capses de Records.
- I com és? -s'interessà en Getet de seguida.
- Per encabir-hi tots els meus records... -explicà en Quelet content- Hi ha un moment a la vida -va fer sobtadament seriós- que un no es pot refiar del cap... i aleshores toca treballar amb les mans per conservar tot el que un no es vol perdre...

Què és?

En Getet es mirà les capses llargament. Se sentia seduït pels colors i les formes que el vell Quelet dibuixava a cisell a les tapes de les seves incomptables Capses de Records. De sobte, sentí un impuls.
- Que us podria ajudar, Mestre? -digué mig avergonyit per la gosadia.
En Quelet se'l va mirar amb atenció. Havia dedicat tota la vida a ajudar els més joves a descobrir els talents ocults als seus cors... però ara... Ara no tenia temps per tornar al vell ofici i veia molt clar al cor d'en Getet que ell encara no havia trobat el seu talent. Alguna cosa als ulls del jove follet, però, el va fer decidir... 

Capses de Records?

- Tnc molta feina, -va reconèixer el vell Quelet- i m'aniria bé tenir ajuda. Tinc tants records!
- Jo us ajudaré... -va fer en Getet alegrement.
I des d'aquell dia en Getet no deixà d'anar al cau d'en Quelet i l'ajudava en la seva incansable tasca. Polia capses, les pintava, les organitzava per colors i fins i tot ajudava en Quelet a triar quins objectes màgics contindrien per ajudar el vell a evocar les coses que, inevitablement, acabaria oblidant amb el pas del temps. 

Us ajudaré!

La feina d'en Quelet i d'en Getet els ocupà tant de  temps que el jove Getet es va convertir en el millor deixeble del Mestre dels Talents. Els records del vell eren tan plens d'experiències, sentiments i vivències que el jove Getet aprenia a través seu tot un món de coneixements tan valuosos com els tresors màgics més antics.
Amb el temps, les Capses de Records d'en Quelet es van fer imprescindibles a la seva vida. Desgraciadament, el pas dels anys restava més i més memòria a la seva mirada i quan aquesta s'apagava una ombra de tristesa tenyia de dol la seva cara amable.

Omplint de records les Capses màgiques

Aleshores, en Getet s'acostava al seu vell Mestre i obria una Capsa qualsevol. El vell Quelet es mirava el tresor que contenia la capsa amb atenció i estranyesa. Remenava el que fos que tenia entre les mans i s'hi entretenia una llarga estona sense entendre què devia ser o representar. En Getet sentia una mica de pena en veure que no reconeixia el contingut de la capsa, sempre era així; però de seguida entonava la seva millor veu i començava a explicar-li animadament a en Quelet què eren aquells prodigis que la màgia feia possible.

Descobrir records oblidats

L'expressió d'en Quelet solia ser de sorpresa i de genuïna felicitat, com la d'aquells nens petits que somien a través de les paraules d'un conte. Potser el vell Quelet era incapaç de recordar els seus propis records o de reconèixer en les imatges màgiques i les bondadoses paraules del seu deixeble el fil de la seva pròpia història, però el vell follet seguia essent capaç d'emocionar-se amb allò que les seves Capses màgiques i en Getet li explicaven de si mateix. Era -ben bé- com tornar a construir una vida a partir de zero.
   
Omplir-se de vida

Un blog de contes...



Nataú 
Un bon dia, una bufada alegre em va fer arribar el primer dels contes de Nataú. Era Uten, el drac del vent, que m'explicava a cau d'orella una de les històries d'aquest vell país de fantasia. 
El món de la imaginació batega suaument darrere de les coses quotidianes i tots podem deixar-nos seduir per la fantasia per descobrir valors, emocions, somnis i aventures que travessen fronteres d'edat i de gènere per parlar-nos directament al cor. 
Aquest és un blog de contes per compartir les històries que viuen els personatges de fantasia que habiten Nataú. Només pretén fer bategar els polsos del lector (petit o gran) al ritme d'una realitat diferent per transportar-nos al cor d'un món on tot és possible.
                                                                   Puig Deulofeu
                                                                          Dlof.