dimecres, 29 de gener de 2014

El llibre màgic



 A Lliçà d'Amunt tenim una biblioteca ( Biblioteca Ca l'Oliveres )                        
la Biblioteca, antiga masia de Ca l'Oliveres
molt especial... és tan especial que un dels dracs de Nataú la va venir a visitar i ja no se'n va voler anar... el nom d'aquest drac és Blioc, és un drac silenciós i pacífic, un veritable enamorat dels llibres, especialment d'un llibre en concret. Voleu saber quin és? Aquesta és la seva història:



El llibre màgic
Puig Deulofeu
Dlof


Era una nit de tempesta. A fora tronava i llampegava, la pluja amarava els vidres empesa per un vent insistent. Dins de la biblioteca, una ombra es removia inquieta entre les taules, camí del lloc secret. Unes mans tremoloses acariciaven els lloms dels llibres amorosament. Un tro eixordador il·luminà la cara espantada de Blioc, el drac de la biblioteca.
Feia temps que, seguint les indicacions d'un vell amic, Blioc arribà a la Vall de Senet, altrament coneguda com la vall del Tenes. Hi havia anat només per fer-hi una visita però se sentí tan atret pels llibres que s'acumulaven a la biblioteca que decidí quedar-s'hi a viure per sempre, el drac s'havia deixat seduir per la màgia creadora que es produïa allà sense que ningú no se n'adonés.


Blioc

A Blioc no li agradaven gaire les tempestes.
Li havien explicat que eren com una festa sorollosa que celebraven Julpà, el drac de la pluja, i el seu amic Uten, el drac del vent. També li havien explicat que aquests dracs sovint feien servir les tempestes per fer viatjar algun gegant adormit a un país de gegants on no se sentirien tan sols...
Aquelles boniques històries feien somiar Blioc, però els trons, els llamps i els esbufecs salvatges del vent removent els arbres el feien estremir de fred i de por... Li calia distreure's, per això decidí arraulir-se a un dels seus racons de lectura preferits per deixar-se acompanyar per un amic molt especial. 


Uten i Julpà fent viatjar gegants adormits les nits de tempesta...

Blioc arribà a l'estanteria i esbufegà suaument sobre els llibres, un tel vaporós espurnejà mil colors sobre les lletres llustroses dels lloms. Blioc acostà la mà i tocà les espurnes un moment, li feien pessigolles, va fer pinça amb els dos dits molsuts que tenia a cada mà i els va fer espetegar una sola vegada. De seguida, els llibres es mogueren a les estanteries i a l'espai buit que deixaren hi aparegué un llibre brillant que desprenia tot d'espurnes de colors.
- Hola vell amic... -va dir Blioc amb la veu farcida de silencis.
El llibre bategà suaument i se li obrí a les mans amb les pàgines obertes, completament buides.
- Bé... -va murmurar Blioc parant-hi atenció- Què hi tenim aquí? 

Blioc troba el llibre màgic



Davant seu, les pàgines del llibre màgic començaren a omplir-se de paraules i imatges meravelloses.
- Sí... ja jo veig... una història de dracs i de gegants... -va somriure Blioc complagut mentre mirava la pluja a les finestres- Com em coneixes, vell amic!
El llibre tenyia de colors les lletres que s'anaven escrivint a mesura Blioc hi reposava la mirada. El drac de la biblioteca somreia feliç mentre s'endinsava al cor d'aquella història que es trenava -només per a ell- aquella nit de tempesta.
Començà a llegir en silenci i, a poc a poc, li semblà que els trons ja no feien tant de soroll i que la pluja es tornava menys violenta. Era, ben bé, com si la tempesta fes una treva per escoltar la vella història que es teixia al llibre màgic.


Una història de gegants...

Hi havia una vegada un gegant que volia ser pirata... començava el relat.
Damló era un gegant inquiet i aventurer que somiava viure una vida plena d'emocions. Vivia a la Vall Secreta, l'únic lloc de Nataú on encara podien viure els pocs gegants que hi quedaven. La Vall era un indret especialment protegit per la màgia, cap persona no era capaç d'endevinar-ne l'existència i, és clar, tampoc no tenien cap nom per referir-s'hi en la seva llengua; així, els gegants podien fer la seva sense amoïnar-se gaire per aquelles criatures diminutes que eren els homes.
Damló, com qualsevol altre gegant, escoltava amb molt d'interès les històries que s'explicaven sobre els homes i s'emocionava especialment amb les aventures trepidants que vivien els pirates. En sentir aquelles històries, Damló sempre sospirava confessant que el seu somni hauria estat fer-se un nom com a pirata, navegar lliure per tot el món i cercar mil tresors amagats al cor de les illes més secretes. Els altres gegants es reien de les seves aspiracions.


Damló somia viure com un pirata...

- On s'és vist? -li deien- un pirata gegant? No pots pas fer-te pirata, Damló! Ets massa gros i talòs!
I Damló arrufava el nas i s'encongia d'espatlles sense contestar res. Tenien raó. Mai no havia sentit a parlar de cap gegant que fes de pirata... Si ni tan sols no podia sortir lliurement de la Vall Secreta sense tenir por de ser descobert pels homes!
Quan aquestes coses li passaven, Damló solia tenir ganes d'estar sol. Se n'anava a un racó del riu que li agradava especialment perquè era molt tranquil i solitari, s'asseia i mirava l'aigua amb els ulls negats d'emoció.
Un dia, Julpà s'emmirallava a prop del riu quan el gegant hi arribà amb el gest desconsolat de sempre. Tenia els ulls negats de llàgrimes i el drac de la pluja se li acostà lentament.
- Què tens? Que t'has perdut?-li va dir amb la seva veu d'aigua.
El gegant se'l mirà tot espantat i avergonyit.
- No... no... -va fer inquiet- és que... no hi pateixis, estic bé...


 Que t'has perdut?

Julpà se'l mirà llargament.
- A mi no m'ho sembla pas... -insistí deixant que el seu cos d'aigua regalimés sobre la superfície del riu.
El gegant es veié reflectit a les gotes d'aigua del cos de Julpà i s'adonà de la profunda tristesa que se li veia al fons dels ulls.
- Tens raó... -va dir gairebé sense voler- estic trist... però ja se'm passarà... sempre se m'acaba passant...
- I doncs? -va fer Julpà encuriosit- que tens mal d'amors?
El gegant va mig riure de l'acudit.
- No, i ara! -va fer- això rai!
Julpà se'l mirà amb més atenció. Era un gegant fort i sa. No podia endevinar què podia entristir-lo d'aquella manera.


Damló està molt trist...

- Veuràs... -va començar a dir Damló- és gairebé una bestiesa... em poso trist perquè la gent em diu que jo mai no podré ser un pirata... -es mirà el drac tot neguitós- és ridícul, oi?
Julpà assentí en silenci.
- Ja t'ho deia... -acceptà el gegant amb la mirada perduda al cos brillant del drac- un gegant pirata! Quines bestieses!
Julpà espolsà el cap amb força mullant-lo completament.
- I ara! No és pas això el que és ridícul! -el va renyar- el que em sembla una bestiesa és que et posis trist pel que et diguin els altres!


Julpà el  renya...


El gegant es mirà Julpà sorprès.
- Però... tenen raó! -va dir convençut- Mai no he sentit a parlar de cap gegant que faci vida de pirata! Encara que pogués sortir de la Vall... Sóc massa gros i peso massa! Quina mena de vaixell em podria encabir? A més a més... tothom sap que als gegants no ens agrada l'aigua!
Julpà rigué sense ganes.
El drac de la pluja es quedà amb el gegant una bona estona més fent-li companyia i, quan ja es feia fosc, s'acomiadà d'ell prometent-li que buscaria la manera d'ajudar-lo.
- T'ho agraeixo... -va dir el gegant no gaire convençut- però no hi ha res a fer...
I així es van dir adéu. 



 Sóc massa gros!


Passaren els dies i Julpà no s'oblidà de la seva promesa. Voltà per tot arreu buscant indicis d'altres gegants que fessin vida de pirata; però no se'n sortí.
- Potser té raó... -va dir-se a si mateix amb un deix de tristesa a la veu.
- Qui té raó? -esbufegà un vent alegre al seu voltant.
- Uten, vell amic! -exclamà Julpà content- potser tu em podràs ajudar...
I el drac de la pluja li explicà al drac del vent tota la història de Damló, el gegant que volia ser pirata.
- Òndia! -esbufegà Uten feliç- els gegants no deixen mai de sorprendre'm!
Julpà assentí en silenci.


Julpà, el drac de la pluja i Uten, el drac del vent.

- No sé com ajudar-lo... -va dir finalment.
- Doncs jo ho veig ben clar! -esbufegà Uten sorollós.
- Si?
- És clar! -esclatà Uten- hem d'ajudar-lo a fer realitat el seu somni!
- Com?
- Tu li pots construir una nau de núvols ben carregats de pluja, han de ser prou espessos per aguantar el seu pes... i jo... jo puc empènyer qualsevol núvol per la immensitat del cel, això és millor que navegar pel mar... i a més no hi ha perill de mullar-se!
El drac del vent reia i reia. Julpà se'l mirava feliç, però de seguida una ombra de dubte li travessà la mirada.
- Em fa por que no funcioni... -va dir.


Una nau de tempesta


- Per què? -se n'estranyà Uten.
- Perquè Damló està convençut que no és possible! -explicà Julpà.
Uten sospirà llargament mentre reflexionava.
- Ja ho sé! -exclamà content- Deixa'm fer a mi!
I els dos dracs s'afanyaren a trobar Damló que passejava pel bosc fent llenya.
- Damló! -xiulà Uten feliç- Tenim bones notícies!
El gegant es mirà les escates brillants del drac del vent completament esbalaït.
- Potser ja saps que tot sovint ajudem gegants com tu a buscar nous horitzons... -va dir amb aire festiu- Doncs bé, hem sentit a parlar d'un lloc on la teva idea de convertir-te en pirata es pot fer realitat!

 

 Damló! Tenim bones notícies!

El gegant Damló va obrir uns ulls com taronges.
- De debò?
- Sí, de debò... és un lloc que anomenen el país dels impossibles perquè és l'únic lloc on és possible el que no ho pot ser enlloc més... Tenies raó... Aquí no aconseguiràs mai fer-te un nom com a pirata, però al país dels impossibles podràs ser el que vulguis! Fins i tot un gegant pirata!
Damló tremolava d'emoció.
- I com s'hi va? -demanà impacient.
- Doncs bé, en el teu cas et caldrà confiar en nosaltres... -va dir Uten picant-li l'ullet- Nosaltres t'hi portarem però has de fer-nos confiança.
Damló assentí completament convençut de cada paraula que li deia el drac del vent.


Hi ha un lloc on tot és possible...

Aleshores, els dos dracs començaren a créixer i a créixer per poder ordir la seva màgia antiga. 
Julpà començà a forjar núvols de tempesta negres com la nit més fosca. El drac de la pluja formà una nau monstruosa que coronà amb un masteler armat de veles negres i una bandera pirata.
- Capità Damló... -oferí al gegant.
Damló trepitjà a poc a poc els núvols convençut que s'enfonsarien sota el seu pes. Però els núvols que havia teixit Julpà eren molt espessos i no cedien tan fàcilment. Damló s'encaminà una mica més decidit cap al timó i es mirà les veles amb admiració. Uten començà a bufar amb força i les veles s'inflaren i s'inflaren empenyent la nau per sobre dels boscos cap al cel. Julpà observà amb atenció el vaixell de tempesta i decidí envoltar-lo de pluja per protegir-lo de mirades indiscretes. Estaven abandonant la Vall Secreta dels gegants.


volant per damunt de la Vell Secreta


Quan ja feia estona que volaven, Baiò, el drac de la boira, aparegué atret per la presència del gegant.
- On s'és vist! -va dir ferotge- un gegant a bord d'un vaixell de núvols!
Damló s'espantà molt de veure el drac i, de seguida, començà a notar que les parpelles li pesaven, un son profund es volia apoderar d'ell.
- Baiò! -udolà Uten furiós- No podràs adormir un capità pirata gegant!
I el drac del vent començà a esbufegar amb força esbargint les boires màgiques que Baiò teixia per adormir els gegants perquè els odiava profundament. El poder del vent empenyé les boires de Baiò per sota de la nau de tempesta i la pluja fresca de Julpà reviscolà el gegant del seu son incipient.

Baiò vol adormir el gegant amb el seu alè maligne

- Què ha passat? -digué Damló confós.
- Baiò no és gaire amic dels gegants... -sospirà Julpà- recorda-ho, no te'n refiïs mai!
- Cap pirata no es refia de la boira... -esbufegà Uten rialler- és la teva primera lliçó, però com a bon pirata també has de fer servir els entrebancs per impulsar-te endavant!
Damló mirà les boires que cobrien la terra i comprengué que Baiò, sense voler-ho, el protegia de les mirades indiscretes que s'haurien exclamat de veure'l navegar d'aquella manera increïble.


 Què ha passat?

El viatge de Damló a bord del vaixell de tempesta el portà a visitar el nou país dels gegants, una llar on molts d'aquells de la seva espècie que s'havien adormit per culpa de Baiò anaven a parar gràcies a l'ajuda d'Uten i Julpà. Era un país molt tranquil i bonic, però Damló no s'hi va voler quedar. Tenia al cap la idea d'anar al país dels impossibles i res no el faria desdir d'aquest propòsit.
Així, de camí al país dels impossibles, el capità Damló es va fer tot un expert en navegació ennuvolada, la companyia dels dracs li permetia viure tota mena d'aventures ja que aquelles criatures màgiques convertien en joc qualsevol situació.
Damló pogué visitar illes imaginàries farcides de sirenes, terres de bruixes colgades de misteris i conjurs perillosos i selves profundes que amagaven tresors fantàstics que ompliren les bodegues del seu vaixell de joies precioses i peces d'or.


Damló viu mil aventures

Quan, finalment, els dracs anunciaren que havien arribat al país dels impossibles, Damló saltà a terra ple de felicitat. Començà a explorar el territori i, curiosament, tot li semblava tan familiar que acabà per creure que s'havia tornat boig.
- És ben igual que la Vall Secreta... és com si fóssim a Nataú! -va dir-se confós.
- És que som a Nataú! -explicà Uten feliç.
- Nataú? -s'estranyà el gegant- però, com? Que m'heu enganyat, o què?
- No! I ara! -van fer els dracs ben seriosos- som al país dels impossibles. Nataú i aquest país són la mateixa cosa! Que no ho sabies? Molta gent en diu així: Nataú, el país dels impossibles.
El Gegant se'ls mirava incrèdul.
- Mira't bé, Damló- continuà Uten compassiu-, vas vestit com tot un pirata, mira la teva nau, els teus tresors, els records de les aventures que has viscut a bord del teu vaixell de tempesta. Negaràs que has viscut com un pirata? Negaràs que allò que tots et deien que era impossible, allò que fins i tot tu creies que era impossible s'ha fet realitat a la teva vida?

Som a Nataú!
Damló es mirà el vaixell i es mirà les mans enjoiades, acaricià l'espasa que portava al cintó i el mocador que li cobria el cap. Havia viscut com un pirata, havia navegat pel cel i viscut moltes aventures emocionants.
- No t'ha calgut sortir de Nataú per fer realitat el teu somni, ja eres al país dels impossibles, però encara no ho sabies... -va dir Julpà amb la seva veu d'aigua- viure el teu somni és tot el que et calia per fer-lo realitat...
- Amb una mica d'ajuda tot és possible, capità Damló!
- És ben veritat...-reconegué el gegant somrient feliç- fins i tot que un gegant arribi a fer-se pirata!


Sóc un pirata!

I la història que llegia Blioc al seu llibre màgic acabà amb aquelles rialles plenes de felicitat. La tempesta s'havia convertit en una pluja fina i el drac de la biblioteca s'acostà al vidre de la finestra per mirar com plovia. El llibre màgic que tenia a les mans desdibuixava ràpidament les paraules i les imatges de les seves pàgines secretes. Caldria esperar una altra ocasió per deixar que la màgia silenciosa tornés a donar-li vida. Blioc deixà el llibre a l'estanteria i va fer espetegar els dits amb delicadesa. El llibre va desaparèixer i el drac se n'anà a dormir amb el cor ple d'il·lusions i paraules, el millor lloc on deixar reposar els nostres somnis.


El llibre màgic s'adorm...

2 comentaris:

  1. Respostes
    1. Moltes gràcies!!! Em fa molt feliç que aquesta història t'hagi agradat!!! Una abraçada!

      Elimina

Aquesta és la història... què us ha semblat? M'encantaria saber què en penseu!
Deixeu el vostre comentar aquí o bé a puigdlof@gmail.com
Gràcies per la visita!